LEE: Jornada 14

Bones a tots,

vos deix es calendari des partits d'aquest cap de setmana, amb es partit Güizas - New's Team com es canvi més destacat, ja que se jugarà Dissabte a les 17:00.

Salut!

Propera jornada

Històric

AVE GUARDIOLA, ES QUE VIBREN AMB AQUEST EQUIP TE SALUDEN



Increïble partidàs es de Dissabte, que uns quants cofrares vàrem tenir sa sort de gaudir en es marc incomparable des Viña Rock. Sensació de partit històric, d'orgasme futbolístic com bé ha dit en Lucho, de que això que està passant aquest any és moooolt, mooooolt gran....


Atenció a aquesta article de El Periódico que és de llagrimeta..... I ara a pel Chelsea!




DAVID TORRAS
BARCELONA

D'aquí 50 anys es continuarà parlant d'aquest partit a la Rambla". És el comentari que va deixar a la web de L'Équipe un dels milers d'anònims lectors que arreu del món es van posar als peus del Barça, admirats davant d'una de les grans obres de la història, un d'aquells episodis que perduraran en la memòria i que els culers s'aniran transmetent de pares a fills, com ho han estat fent durant 35 anys amb el 0-5 del Barça de Johan Cruyff.
El Barça del segle XXI ja ha deixat una doble empremta inesborrable. Al segle XX, va haver d'esperar gairebé 50 anys per trencar la maledicció que el perseguia a la Copa d'Europa. El 20 de maig de 1992 era una illa enmig d'una llarga travessia de decepcions. Fins a París. Fins a un altre dia de maig, el 17 del 2006, quan Koeman i el dream team van deixar per fi d'estar sols al paradís, i van obrir les portes perquè hi entressin Belletti, Etoo, Rijkaard, el Barça de Ronaldinho.

EN COLOR
Igual que Wembley, el 17 de febrer de 1974 també es mantenia com un record que semblava insuperable. Com una batalleta que continuaria perpetuant-se pels segles dels segles, un solitari capítol de glòria blaugrana al Bernabéu, en blanc i negre, cada dia més llunyà, acompanyat per la utòpica il.lusió que algun dia es pogués repetir. Només el Barça de Rijkaard, el mateix que el de París, va provocar un efecte semblant amb el 0-3 i la rendició blanca, simbolitzada en els aplaudiments del públic madrileny a Ronaldinho.
Tot i això, des de dissabte passat, des del 2 de maig del 2009, dia de la Comunitat de Madrid, el Barça té una altra nit històrica al Bernabéu. Inoblidable. En menys d'una dècada, París i el 2-6. I amb un fil en comú que, fòbies i fílies al marge, agradi més o agradi menys, no es pot passar per alt. Amb Joan Laporta de president, Txiki Begiristain de secretari tècnic i un grapat de jugadors del planter que marquen la identitat de l'equip, i que dissabte van golejar doblement el Madrid. El marcador va coincidir amb una altra xifra al camp. Una altra humiliació simbòlica. Casillas i Raúl van quedar empetitits davant del sextet culer: Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta i Messi. Quines coses: 2-6. Clavat. Més Bojan i Busquets, després.

LA MÀ DEL PEP
Un grup de gent de la casa que ha explotat més que mai guiat per algú que també va créixer a La Masia. Un fonamentalista de la cultura blaugrana i de l'ideari cruyffista. Sí, Pep Guardiola. L'inexpert que ha fet miques tots els rècords i ha deixat en evidència els qui el van sentenciar abans de començar. Ara, igual que el madridisme passa comptes amb els seus després d'haver donat corda als comptes de la lletera i al cagómetro, s'han posat de genolls. En tot just 10 mesos, Guardiola ja ha fet història i encara no ha acabat.
De fet, acaba de començar, però és que va més ràpid que ningú, arrasant amb tots els rècords que s'ha trobat pel camí, mentre el món sencer contempla admirat la seva obra. Setmana rere setmana, els elogis se succeeixen i s'amunteguen, perquè tothom és incapaç de trobar nous adjectius que retratin un equip que s'escapa de tot, fins i tot dels piropos. Sempre va més endavant i no hi ha manera de seguir-lo, i encara menys d'estar a la seva altura. Tampoc amb paraules.
Però en aquesta carrera interminable, però deliciosa, el Barça no té temps per perdre. Ni tan sols es pot recrear en una nit que es mereixeria reviure una vegada i una altra. Però ara mateix no ho pot fer. Té altres coses en què pensar. Com el Madrid, ficat de ple en una espiral que des-
embocarà en l'obligada reconstrucció, se suposa que de la mà celestial de Florentino.

PASSADÍS AL PRAT El Barça ha deixat de fer números. La Lliga és qüestió de dies. Potser el títol arribarà diumenge al Camp Nou si el Madrid s'acaba d'ensorrar a València dissabte. L'avançament de l'esclat culer es va viure quan l'equip va aterrar al Prat i milers d'aficionats li van fer el primer passadís al futur campió. Poc abans, quan el Barça estava als núvols, en un vol ple d'alegria, l'equip va tocar el cel. Enmig d'abraçades, petons i felicitacions, una de les frases que es van sentir més, i que, entre molts altres, va pronunciar Laporta era: "Gràcies, Pep".
Però després d'"un dels dies més feliços" de la seva vida, Guardiola ja té al cap un altre repte: el Chelsea. L'equip viatja demà a Londres amb el repte d'obrir-se pas fins a Roma. El triplet encara és a l'abast. I el Barça del Bernabéu és digne d'aquest honor. I lluitarà per aconseguir-ho. I ho farà amb el mateix guió que a Madrid. Fidel al seu estil. A punt per atacar i fer honor al final d'aquell anònim comentari a L'Équipe. "L'equip més bonic de tots els temps. Gràcies Barça, gràcies Ajax, gràcies Cruyff. En tota la vida no veuré una cosa igual".