Justícia: terme relatiu

Justícia: terme relatiu

Després d'haver vist amb resignació com es porc—però amb bona dona—d'en Ramos feia aquell gol de cap a nes minut 93, en un partit on, com a molt, podien haver afegit dos minuts, me torn a plantejar aquella qüestió eterna sobre sa justícia a nes futbol.

Crec que tots estarem d'acord en què, si d'una cosa manca es futbol, és de justícia; per això, per relativitzar sa final d'avui, i per obrir els ulls de bell nou a s'esperança, a sa fe en aquest dramàtic i irònic esport que els anglesos varen anomenar football, com haguessin pogut anomenar “tonto el último” o who smiles later, smiles the best.

Val la pena aclarir que sa meva passió per es futbol neix arran d'una dolorosa derrota del Barça a Atenes, contra un totpoderós Milan (Maldini, Savicevic, Boban, Donadoni, Albertini, Mauro “in your nose” Tassotti, Desailly, i...atenció, Christian Panucci), entrenat per Fabio Capello. No fa falta recordar l'onze barcelonista, un Dream Team amb bota d'or, Fifa World Player i Pilota d'or: Romario i Stoichkov; més Guardiola, Koeman, Bakero, Nadal, Beguiristain, Sergi, Ferrer, Zubi, Amor, Eusebio...etc, sota la batuta de Cruyff. Va acabar 4 a 0 a favor del Milan. Vaig plorar.

L'endemà vaig anar a escola amb la samarreta Kappa del Barça. Tenia 6 anys.

Crec que amb això podria acabar el post, però val la pena continuar. Aquella derrota no va ésser ni molt menys injusta. Va esser merescuda i va suposar el fi d'una època que molts, per no dir tots, recordareu. Em va fer veure que el futbol era un esport com la vida, amb bons i mals moments.

El següent record que tenc és d'un més després: USA '94. Aquell mundial em gravà, directament, la passió pel futbol a dins la pell. Per un d'aquells atzar de què es compon la vida, vaig començar a seguir la selecció italiana. Era un equip extraordinari, replè de jugadors irrepetibles (Albertini, Pagliuca, Baresi, Maldini, Costacurta, Benarrivo, Mussi, Tassotti, Dino Baggio, Berti, Conte, Donadoni, Massaro, Signori, Zola) d'entre els quals en destacava, amb molta diferència, un: Roberto Baggio. Havia guanyat la Pilota d'Or i el Fifa World Player—que llavors eren premis diferents—feia un any. Amb un joc no gaire propi del que solia fer Itàlia arribà als quarts, on superà una Espanya massa tímida per voler guanyar (sempre recordarem l'errada de Salinas, segon 42, sol davant Pagliuca, que feia dos anys s'havia menjat una pilotada de Koeman a Wembley amb la Sampdoria). El nas de l'actual entrenador del Barça, Luis Enrique Martínez, esclatat per una colzada de Tassotti, fou erigit com a emblema d'una derrota injusta, però no era més que una excusa. Marcaren els dos Baggio i Caminero per Espanya. Roberto, va deixar en evidència, després d'una gran passada de Signori, primer en Zubi i després a un impotent Abelardo(iavoneres).

Després va superar a una poderosa Bulgària, amb un Balakov imponent, Stoichkov, el porter Mikhailov en forma o els mítics Kostadinov i Sirakov; amb dos gols de Roberto Baggio.

La història és ben sabuda. La final, contra Brasil, acabà amb empat a zero i als penals Brasil guanyà, Baresi havia fallat i també Massaro. Si R. Baggio fallava, Itàlia perdia. Baggio, el jugador amb la mitjana més alta d'encerts de penals de tota la història (76 de 91 a la Serie A), per sobre Maradona i Pelé, errà el penal decisiu. Tampoc hagués passat res, si l'hagués fet, però fallà. 

Tota la meva família celebrà la victòria de Brasil, havíem fet una porra: el meu padrí, el meu germà, mon pare, ma mare, el meu cosí, la meva padrina jove; tots havien apostat per una victòria carioca. Tots excepte jo.

Vaig plorar una altra vegada, i, a la vegada, la meva passió per aquest esport va créixer de forma inusitada. Baggio s'erigí en el meu ídol per sempre, un home sense títols importants, però amb una filosofia digna com cap altra.

Una cosa similar passà quan el Mallorcà perdé, injustament, la final de Copa amb el Barça. Stankovic errà el penal que hauria suposat la victòria...

D'ençà de llavors, n'he vistes de tots colors:

- El descens del Múrcia a Segona B amb un penal al darrer minut que es ficà el porter.

- La derrota del Getafe de Laudrup contra el Bayern als quarts de la Uefa. Expulsió del millor home, De la Red, al minut 6. Gol de Contra, actual entrenador. Empat de Ribery. Pròrroga. Dos gols del Geta, i gols del Bayern al 115 i al darrer minut de Luca Toni.

- La final de Champions Bayern contra United al Camp Nou.

- La final de Champions Bayern contra el València.

- El Liverpool Alabès de 2001.

- El penal de Djukic que va fer perdre la lliga al Depor d'Iglesias.

- La semifinal que el Vilarreal va perdre contra l'Arsenal, amb el penal de Riquelme.

- Els quarts de Champions que el Borussia remontà dins Màlaga l'any passat en cinc minuts.

- O la dolorosíssima final de Copa que el Mallorca perdé contra el Barça.

Vull dir res, amb això? No ho crec. Sinó que la passió que aquest esport ens desperta és, entre d'altres coses, per aquest component imprevisible que pot fer que l'Alcorcón o el Novelda guanyin a tot un Madrid o Barça, que el Mallorca se salvi déu sap com, o que n'Iniesta mos faci aixecar de sa cadira amb gallina de piel a Stanford Bridge.

Enhorabona a tots els madridistes, i a seguir gaudint d'aquesta màgia.

Coraggio, coraggio, Roberto Baggio!!!

P.D.: amb es 0-1 a favor de s'atlètic, m'enduia s'entrecot de cobretti, però així és sa vida...sa qüestió és que passem gust, i amb un bon tassó de vi, això no mos ho lleva ningú.

Salut a tots.

Breu història de ses celebracions de gols a nes futbol (breu, breu)

Menos guatsaps i més posts.

 (Aquest post és del tot sesgat, no té cap pretensió historiogràfica. És just per donar un poc d’embranzida a nes blog ) 

 A nes món des futbol es moment clau és es des gol. Això està ben clar. Lo que vé després, sa celebració ,mos pot dir moltes coses d’un jugador o d’una època. 

Com vos podeu sa meva tesi és que es futbol contemporani està envoltat d’una aura mediàtica i de show-bussines corrosiva que li lleva autenticitat a nes joc en sí. I això se veu clarament amb ses diferències entre ses celebracions des passat i ses des present. A nes fons se podrien treure ses mateixes conclusions fent una breu història des pentinats a nes futbol, o des tatuatges, o del AC Milan. Avui en dia es jugadors pareixen més uns "tronistas" sortits d’un polígon industrial que esportistes d’elit. Ja sabeu per on vaig...si, a tots mos vé a nes cap aquella frase que mos agrada dir en castellà i que condensa una actitud i una manera d’entendre aquest esport: 

                                          ODIO ETERNO AL FUTBOL MODERNO

 Per jo hi ha tres grans èpoques que marquen un abans i un després per lo que a celebracions de gols respecte. Tenim ses dècades glorioses des 60’s, 70’s i 80’s. S’època daurada de calçons ben curts, piteres peludes, patilles poblades i on es concepte de teixit transpirable ni s’ensuma. Sobretot durant es 70’s se comença a veure que es jugador comença a formar part de s’star System mediàtic. Algo que fins es moment estava reservat a estrelles de cine o de música. Però dins es camp seguien essent JUGADORS DE FUTBOL. 

Es 90’s se presenten com una època d’inflexió (aquesta puta època es un punt d’inflexió de tantes coses) i ses celebracions des gols canvien a mesura que es futbol se mediatitza a nivell global a través de ses grans retransmissions. Es futbolista ja se sap centre de ses mirades de sa massa mundial (aquell ent), i per una extranya llei es seu coeficient intel·lectual baixa de forma considerable a mesura que augmenten es número de càmeres a s’estadi. 

I per últim s’època contemporània. Sa decadència absoluta que tota època gloriosa té. Futbolistes de porcellana enlluernats de flashos que se depilen fins es pels de s’orella i fan cua a nes mirall per pentinar-se abans de botir nes camp. Una degradació absoluta de sa figura des futbolista. 

ÈPOCA GLORIOSA: A ses tres dècades que he esmentat a dalt s’estil de celebració des gols se poden resumir amb una frase molt dita pen Company: El plan radica en su sencillez. Me referesc a nes gest clàssic i universal de fer un gol i aixecar es braços cap el cel amb es punys tancats.

Una celebració bella, natural, humana i plena d’innocència on concorden perfectament alegria i emoció personals amb necessitat d’exteriorització. Sa mirada també sol apuntar cap el cel com si de forma inconscient se volgués donar gracis a sa transcendència per poder sentir aquell subidón d’adrenalina que te dona es fet que enxufar una pilota dins una porteria sigui motiu d’alegria compartida per tu i milers de persones, tan absurd com màgic.

Aquestes celebracions podien venir acompanyades d’un botet (es sa meva preferida) com si un llamp d’electricitat te passes per tot pes cos durant tres segons. Tot això sense moure’s des puesto, en un metro quadrat, com a molt vendran es companys a donar-te una aferrada fraternal i dir-te lo gran que ets.

En 15 segons ja estàs a nes teu camp respectant que es contrari vulgui treure ràpid. QUINS TIEMPOS... En Manti, en Kempes, es Txillo i en Vallejon serien grans representants cofràdics d’aquesta noble tradició.

Punt d'inflexió: Però a nes 90’s es futbol ja passa a ser un esport de masses. Bé, ja ho era abans, però ara a nivell mundial. Ses grans empreses publiciten es equips i es grans partits se retransmeten globalment de forma mediàtica com si una final de copa fos igual a sa caiguda des mur de Berlin. Es futbolista passa a ser un homo-marca molt conscient de sa repercussió mediàtica de cada acció que fa. Ses celebracions passen així a ser un moment individual des jugador, ideal per exhibir ses seves dots teatrals a nivell mundial.

 S’alegria compartida e innocent d’abans se converteix amb un moment d’èxit viscut de forma egoista, ja no són gols que guanyen partits sinó gols que donen més xifres en un futur contracte (sigui per traspàs, publicitari...). Ojo! Aquests inicis des futbolista-marca i de teatralitat mos ha deixat grans joies,

encara no esteim a s’època obscura i decadent.







Seria com a ses vanguardes a nes món de s’art, molen però lo que vé després fa pellofa. Aquí teniu sa que per jo es millor celebració de tots es temps. Es futbolista postrat a nes mig des camp, mirant tot s’estadi després de fer un golarro, contemplant es seu moment de gloria i assaborint amb calma i delit com es aficionats se tornen locos amb sa seva petita obra d’art. Aquí estic jo. Mai un francès havia estat tan anglès. Sa xuleria feta art. Momentasso.

I per últim...

Època contemporània: Sa metrosexualitat s’ha escampat com una pandèmia, sa gomina i es pentinats a lo Bieber son dogma (hi ha excepcions gracis a ses quals s’humanitat se redimirà) i es tatuadors son es millors amics des fubolistes. Es camins de sa decadència son inescrutables. I sa decadència a nes món de ses celebracions se definieix per s’absurd.

Es futbolista està inmers en una psicosis mediàtica i de flashos que impedeix que tengui conexions neuronals de forma natural. Just així s’explica que tan de talent acabi realitzant una de ses imatges més patètiques que se recorden a nivell mediàtic (no entram a valorar es reallity shows). Mai tants d’ulls havien contemplat amb impunitat una escena amb aquest nivell de surrealisme. Mai hi havia hagut tres persons talentosos i admirats amb tant de serradís dins es cap. Sa puta "cucaracha" marca un punt i final a sa historia de ses celebracions des gols a nes futbol. Insuperable. Es segle XXI condensat en una imatge.

 He d’admetre que amb n’Edu vàrem realitzar aquesta celebració amb es Buiders, com ja sabeu a jo me va molt lo decadent.

Me deix per comentar una gran varietat de celebracions. Des de ses clàssiques volteretas (es africans en son ben propicis) a ses de caire més polític com sa den Puyol l’etern amb es braçalet o sa mítica on en Raul feia callar es Camp Nou. Entre d’altres.

Frikisme de antaño

Bones a tots!

Després de tants de posts ja era necessari aturar es tren a Freaky Station.

Molts dels integrants de sa cofradia, als News els hi sonarà com quelcom pretalaiòtic, vàrem créixer en el món dels videojocs en una època molt diferent a s’actual. Ses consoles de 8 bits estaven a ses darreres i estrenàvem ses noves i brillants consoles de 16 bits. Sa Play i sa Saturn varen arribar quan ja teníem es cul pelat de passar hores davant es televisor i de jugar a jocs on “tenir vides infinites” o “poder guardar sa partida”  deixaven de ser utopies en alguns jocs de Super Nintendo i Megra Drive. Després mos vàrem adaptar perfectament al Pro Evolution, però això ja és una altra història. Per descomptat, Internet  no era el que és avui on sa velocitat actual supera, amb escreix, lo best best d’aquell moment..de qui tenia Internet. En el meu cas, no sabia ni si existia. Val a dir que tiràvem moltíssim de Game Boy amb es Mario Land i es Tetris com a màxims exponents.

En aquell entorn hi havia uns elements que jugaven un paper determinant dins es món des lleure: ses màquines recreatives on 5 duros te permetien experimentar uns gràfics que ses consoles des moment no hi podien arribar ni de conya. I a dins es món de ses màquines recreatives hi ha una sala de màquines que mos va marcar de petits: Sa sala de Cala Bona (ca sa Maja per els entesos). I a dins sa gran selecció de títols que hi havia a ca sa Maja, n´hi havia un que sobresortia per damunt es Pang 3 i es Out Run: aquest joc era es Street Fighter II The World Warrior.

Difícilment, algun dels nascuts en els early 80’s no haurà jugat mai a aquest joc lluita. Durant es 90’s tots es jocs de lluita en 2D que sortien se comparaven amb aquest. Sa jugabilitat, sa introducció de moviments especials, sa possibilitat de triar fins a 8 lluitadors i sa cuidada caracterització de cada un d’ells feia d’aquest joc un producte innovador a dins es casi inexistent mercat mallorquí de màquines recreatives de jocs lluita.

En referència als lluitadors, val la pena fer un parell de comentaris. Primer vull fer referència a en Ryu i en Ken. Dos personatjes distints però que tenien exactament es mateixos moviments. Segons es Story Board des joc se varen entrenar junts, però bé. Fet que només s’ha repetit a sa saga Mortal Kombat, que jo sàpiga fins a dia d’avui. Sa caracterització d’aquests dos personatges és relativament pobre si la comparem amb personatges ultra exagerats com en Blanka, monstre verd precursor den Pikachu i en Dalshim, un indi que pot allargar es braços i cames i escup foc.  Amb altres personatges com na Chun-Li, xinesa, i en Guile, nord-americà, varen tirar de tòpics: ella vestida de xineta mostrant cuixa i ell com a soldat. Per no xerrar de sa incorporació d'un lluitador de sumo com en Edmond Honda. Es cas de Zangief, URSS, és, per a mi, es més sonat: presentar-te a un torneig d’aquestes característiques en taparabos és, com a mínim, arriscat.

Es 4 rivals finals mereixen menció apart. Es primer d’ells, en Balrog, boxejador a Las Vegas. No era un lluitador molt ben aconseguit: no era difícil, ni tenia cap tipus d’encant ni res de res. Es segon d’ells sí que valia la pena. Ell era en Vega. Español de España. Torero en estones lliures i un des personatges més exagerats des joc. Amb mocassins i calçons de torero, tatuatge d’una serp per es cos, emmascarat i  amb tres urpes a lo Lobezno a una de ses mans. A vegades era molt mal de tondre i lo millor de tot era s’escenari en sí: tablao i sevillanes, como no. En Sagat era es següent. Mostre final des Street Fighter I. Tailandès, amb sa tècnica Tiger que te podia maxacar si no eres un ca vell des tema. I per acabar en  M. Bison. Tio complicat a dies i bastant agressiu. Amb vestiment de alta graduació a s’exercit, tenia un bon repertori d’osties.

Finalment, voldria fer un comentari sobre sa música d’aquest joc. D’això era de lo que volia anar es post en un començament però he tirat per altres camins. Com tots es que heu llegit fins aquí sabeu, cada personatge era d’un país o zona diferent i tenia es seu propi escenari. També sabeu que cada un tenia sa seva pròpia música. Idò bé, Internet, aquella eina que havia de servir per ser ultraeficients i transmetre coneixement a marxes forçades, ha permès, via Youtube, sa proliferació de mil i un freaks interpretant versions des temes d’aquest meravellós joc. N’he seleccionat quatre. Es dos primers són es den Ryu i en Ken [originals aquí i aquí]. Ses versions que he triat d’aquests dos temes estan interpretades per es mateix tio i estan bastant currades [versions aquí i aquí] Es següent que he triat és en Vega [original aquí] Hi ha via versions millors però no m’he pogut resistir a sa d’aquest tio. Instrument, vestit, habitació...bé, voltros mateixos.

Atenció especial mereix es cas den Guile [original aquí]. Fenomen a youtube amb es nom “Guile theme goes with everything”. Cents de vídeos que van des de una escena de Predator o de ses Tortugues Ninja al, ja fa anys, mític TechnoViking. També és, amb diferència, sa que més gent ha versionat però me qued amb aquesta que ho peta de principi a fi.

Au idò, arreveure!

Cròniques Yankis Episodi II

Bones a tots!

Seguint  una mica amb sa narració de ses nostres vivències beyond the sea, avui vos explicaré com va ser es visionat des nostre primer partit de futbol americà, que, òbviament, no podia ser altre que sa Super Bowl.

Esdeveniment esportiu superlatiu, que és un excés en sí mateix i que transcendeix  per tots es costats. Si voleu tenis dades aquí  i aquí teniu dos enllaços a cada qual més freak. Milions d’euros en publicitat, entrades a preus d’hipoteca, tothom pendent d’això...una espècie de final de champions però a l’americana. Entrada dels equips al camp mega èpica (amb un cavall inclòs i blackhacks sobrevolant s’estadi) , cantada d’himne de rigor (amb traducció de sa lletra per a sords), patriotisme a balquena, expectació brutal per s’actuació des half-time i per els anuncis publicitaris. En fi, tot una brutor que fa parèixer que es partit en sí no té gaire importància.

Moment en que es Broncos entren al camp, precedits per na Xena.

En qualsevol cas,  els equips que jugaven eren es Seahawcks de Seattle i es Broncos de Denver (s’equip favorit de’n Homer Simpson). Palliçota des Seahawcks 43 – 8 i trofeu Lombardi cap a Seattle. Val a dir que es Broncos, damunt es paper es millor equip de sa lliga en qüestions ofensives, no varen fer ni un punt fins es tercer quart, quan ja estava casi tot es peix venut i només quedava mitja dotzena de gerrets per fer un poc d’escabetxo. Una altre punt important és que es Sehawcks eren, en teoria sa millor defensa però del seu atac no se’n xerrava gaire. Coses que passen. [Hihlights] Es primer punt té delicte...

Vàrem tenir sa sort de poder veure es partit a un pis d’una amiga d’una amiga petat de gent. Hi havia molts d’europeus i asiàtics però sobretot americans. Això és un punt si te vols enterar una mica de lo que passa al terreny de joc i no saps ni una puta regla. Afortunadament alguns americans, a més de ser molt simpàtics i tenir s’oportunitat de xerrar amb ells de temes variats, varen tenir sa paciència d’explicar-nos de que anava es tema. Els europeus i asiàtics eren allà per jalar i beure i bueno...sempre hem estat més de futbol...

Sa festa en sí era molt USA: aletes de pollastre coents,  dips variats, patatilles, frankfurts, macarrons (?)...vamos, tot molt light, i birra que no en falti.

En quant a tot lo que va enrevoltar sa Super Bowl val la pena fer un parell de comentaris. Es primer és sobre sa possibilitat de que s’aplacés es partit. Es parte des temps pronosticava tempesta de neu per diumenge però al final se va jugar entre 0 i 5 graus. Si no ho vaig llegir malament es Broncos no havien guanyat partit a temperatura negativa durant tota sa temporada. Al  final sa neu va venir ahir i ara tot això està nevadèrrim, per variar.

En segon lloc val la pena que mireu s’actuació den Bruno Mars i es RHCP des descans, amb moment ultrapatriòtic inclòs.

I per acabar no puc deixar de comentar sa polèmica sorgida per un anunci de Coca Cola. Jo no ni el  vaig veure i crec que ningú des que érem a aquell pis li va donar cap importància. S’anunci és aquest. És sa cançó de America the Beautiful, molt utilitzada en actes oficials i esportius tot i que no és s’himne oficial, cantanda en varis idiomes mostrant gent de tot color en activitats half quotidianes. Ja està. Un intent d’aprofitar es sentiment patriòtic i sa multiculturalitat des país. Idò no va ser molt benvingut per sectors de sa ciutadania. Basta que poseu boycott coke america the beautiful al google i trobareu perles  des tipo “gràcies per espenyar s’himne, no tornaré a beure Cocacola pus mai” o “Cocacola és sa beguda oficial dels il·legals que travessen sa frontera” En fi...

Au idò, arreveure!

Cròniques Yankis: Episodi I

Bones a tots!

Me torn a dirigir a vosaltres via suggeriment des Caudillo, per contar 4 coses de sa nostra recent arribada a Nova York.

Quan un s’ha de mudar a una nova ciutat, i si aquesta ciutat està a un altre país, és impossible que un no se faci certes preguntes i, arran d’això, construeixi certes expectatives sobre que putes s’hi trobarà. Aquest post anirà sobre ses impressions que tenim quan fa tot just un mes que vivim aquí i com, en alguns casos, sa realitat ha xocat contra s’expectativa.  Com que fa relativament poc que ens mudat, òbviament, ses meves observacions seran ultraesbiaxades. Amb es temps ho intentarem corregir.

Es primer xoc que vàrem patir va ser es clima. És vera que hem patit una de ses pitjors onades de fred en més de 100 anys amb temperatures de -15 graus, i que, per tant, és un cas excepcional. Bé, idò a dia d’avui encara està nevat i fa un puta fred que toma d’esquena. Sí, és molt guapo tot nevat i tal i qual i pasqual però batuadeu. Quan surts de ca teva i es termòmetre marca -6 i bufa una mica es vent te comences a qüestionar perquè putes has sortit de ca teva. Això sí, sa calefacció aquí fa por! Entres dins una tenda i com no te llevis sa jaqueta aviat comences a suar, i no estic exagerant. I lo de que tot està guapíssim nevat...sí, un parell d’hores! Després tot acaba agafant un color marró-merda que és de tot menos agradable a sa vista.

Es segon xoc, i sobretot quan vas cap es DownTown, és sa estranya familiaritat que sents. No sé si és per culpa de ses 1000 i una pelis ambientades però quan veus s’Estatua de sa Llibertat o s’Empire State Building no t’impressionen gaire. Està bé veure-ho i és visita obligada, i val totalment la pena anar-hi però tens sa sensació de que ja hi has estat. Una cosa vos diré, sa verticalitat no deixa de ser flipant.

En tercer lloc, m’agradaria fer referència a sa mescla de races d’aquesta ciutat. És conegut per tothom que això és un crisol multiracial. Arriba a ser complicat trobar un americà d’origen europeu. Ara bé, asiàtics i sud-americans això n’està ple. I sí que es vera que, com a turista, xerrant en castellà pots tirar sense cap problema.

Lo següent, és complicat d’explicar. Sa imatge que jo tenia de Nova York era d’una ciutat supermoderna, supertecnificada, i on tot semblaria nou. I una merda! Tot és més vell que sa fam! Això sí, això dona un toc brutal i fa aquesta ciutat molt més acollidora!

Per acabar volia fer referència al tema preus. Sortir a sopar o dinar pot ser relativament barato: amb 10-15 dolars pots sopar si no beus alcohol. Es tema beure és foc. I fer sa compra, sí, sí, anar a comprar per cuinar a ca teva i tal, a més de ser un lio perquè sa varietat de productes te pot tenir pensant 20 minuts a veure quin pa vols comprar, és caríssim.

Bueno, això ha estat una primera aproximació, a veure si en faig alguna més!

Una abraçada a tots!

Uep!

Bones a tothom!

molt de temps ha passat des de que aquest blog era una visita obligada per a tots noltros. Fotos de gateres, cròniques de futbol, vídeos amatà, xistes, rivalitat a sa Industrial, derribots, viatges, diagnòstics de turmells (en Xisco Parera, amb es seu cavellisme habitual, va ressuscitar unes portades èpiques fa uns dies) quedades,  estrukens, i tot un sinfín de històries que en aquell moment vàrem trobar dignes de compartir. Veig es darrers posts i, apart de na Perry, veig  cròniques de futbol, es pòster de despedida des Caudillo, una referència a una ja llunyana calçotada a Banyoles (record que amb un Epic-Karaoke inclòs, MVP Taboni cantant Britney Spears), i fins i tot  un post des OFM. Buff...llagrimeta...  

De llavors ençà, hem tingut fills, mos hem casat, hem trobat parella, hem xumat a rompre, hem superat adversitats, hem deixat Barcelona, mos hi hem mudat, hem trobat feina, mos han fotut al carrer, n'hem tornada a trobar, mos han tornat a fotre al carrer, mos hem fet empresaris, hem sortit de festa, hem escrit llibres, hem deixat de fumar, fumam el doble, viatgets, ...vamos, hem transitat amb més o menys sort per aquest món, i poca cosa ha anat vigent llum per aquí. Em part, per deixadesa i impossibilitat de tots noltros, i en part per sa varietat de plataformes que emprem per comunicar-nos.

No és sa meva intenció fer renéixer aquest punt de trobada, i molt menos proposar cap activitat participativa que, com tots sabeu, estaria condemnada al fracàs més estrepitós.  Simplement tenia ganes de publicar alguna coseta a aquest blog que tantes “tardes de gloria” mos va oferir.

També aprofit per recomanar sa visita a dos blogs de dos cofrares. Ja han estat anunciats per altres canals MassMedia però sempre mai està de més dir-ho per aquí: 

Còmics de mestre Penya    

Blog de sa Srta. Rosa Fibla sobre ses seves vivències com a “expatriada”  

Blog de madò Lida on ens ofereix coneixements en obert sobre Psicologia

Una forta abraçada a tots!