Nom i resultat.
Per altra banda, es Viña Rock legal (l'any passat conegut com Villarockbledo) també comença a posar-se en marxa, i una vegada més coindirà en dates amb s'anterior. Com podeu veure a sa imatge, 1, 2 i 3 de Maig, i es pique que no falti ("El único posible!"). De moment no hi ha grups confirmats, s'haurà de veure com s'ho monta cada un per així poder triar sa ruta cofrare més òptima....
...a ELLA,
Era una estació remota. Una d’aquelles en què els trens passen de llarg, com si no existís. De tant en tant un, cansat, es despista i decideix fer un breu descans. Llavors, els viatgers que han sabut esperar amb anhel i anhelar amb paciència, poden finalment pujar. En elles, un cigarro és un sospir, ja que el temps és tan tranquil com els viatgers pacients, i, per tots aquells que no hi estan avesats, és cruelment inclement. Els creix la barba i se’ls hi formen arrugues sota els ulls. També al costat dels llavis.
Segurament per això ella no el va reconèixer. Ell estava assegut en un dels bancs de l’estació, llibreta en mà, deixant desbordar la imaginació sobre fulls en blanc per tal de fer l’espera més productiva. Però alguna cosa sí que la va atreure, perquè bé que se’l va mirar i es va seure al banc del costat...
“.. És ELL?..”
Mirades furtives, robades a aquells instants en què ell escrivia, o pensava per tal d’escriure. Girant el cap just en el moment en què (“..ELL?..”) despertava i aixecava els ulls. Ell es girava i la veia, mirant a l’infinit, pensant en somnis buits i sense sentit. I tan mateix, ara, estava allà, llibreta en mà, deixant desbordar la imaginació sobre fulls en blanc, per tal de fer l’espera més productiva.
“.. És ELLA?...”
“.. s’hi assembla però...”
“..què hi fa aquí, tan lluny.. No, no deu ser ELLA...”
Però la llavor del dubte ja germinava. Els seus cors dubtaven entre batecs sobre la identitat de l’altre. I de fet, si es coneixien o no... s’havien sentit mútuament atrets... s’havien robat mirades furtives... i havien deixat desbordar conjuntament la imaginació...
Quina importància tenia si es coneixien o no?
Tota. Si ell era ELL i ella era ELLA l’atracció més que reforçar-se, s’escardava i perillava. Tanta estona... Esperant... L’un al costat de l’altre... Sense dir-se res... Com arreglar-ho?
“Hola! Que... sí! M’ho havia semblat.. veure’t, però no n’estava segur.. Clar.. Sí, sí.. i tan lluny de.. Què fas per aquí?”
No. Perquè en el fons sabien que es coneixien des del primer moment en què s’havien vist. Ell era ELL, i ella era ELLA. Però les seves mirades, orgulloses, no s’havien creuat, privant-los així del somriure estranyat de trobar-se en aquella estació remota, de celebrar la casualitat de creuar els seus ulls, de sorprendre’s alegrament del seu destí!
Llavors, va passar.. Una d’aquelles coses que tan sols als pocs viatgers pacients els hi succeeix en aquestes estacions remotes. Un tren, cansadament despistat, s’atura per fer un cigarro, breu com un sospir. L’anhel és gran pel viatger que ha esperat per continuar el seu camí, però, per aquells que no hi estan avesats, el temps és inclement. Els creix la barba i se’ls hi formen arrugues sota els ulls. També al costat dels llavis.
“..ELLA s’aixeca ràpidament i recull les coses d’esquena a ELL, qui ara també s’aixeca i recull les coses d’esquenes a ELLA, qui ara passa caminant i..”
“..Assegut en un dels bancs de l’estació, llibreta en mà, deixa desbordar la imaginació sobre fulls en blanc per tal de fer l’espera més productiva..”
Per sa seva entrega partit rere partit, per sa seva tasca tant defensiva com defensiva, pes seus hat-tricks i, sobretot, per ser es principal artífex de sa primera victòria de s'Atlètic Buidadotes, s'estrella d'aquesta jornada ha estat en Pau Beckenpauer Company.
Bones tardes, despues de unas semanitas estudiantiles ajetreadas, vuelvo con otra portada. El que no entienda algo.. que pregunte avidò-
Cara de què dolent....
Sentve una vegada més, en pose sensual...
Es regalo cofràdic, pilota firmada per tots...
sabadellencs (crackots!), una mexicana (que va pirar prest), un allegado de 2n ordre a qui vàrem posar de nom Joao (se rumoreava que tenia Hepatitis C) i, per acabar, es crack des cracks, s'autèntic protagonista de sa festa: en Jaume, un català amb pintes de guiri a qui jo i es Pibe anomenàvem Pol/Paul Potts (per causes desconegudes), que (creim) feia versions d'Eskorbuto i que mos va donar un recital des saber estar i de s'aguante a base de cervesses (moltes) i carinyo des públic (encara més...). En es següents vídeos (estic posant en risc es nostro status social...) podreu observar s'estat de sa qüestió: només dir que vàrem acabar anant a ca nostra acompanyats des 2 granaínos (els hem promés que anirem a fer una visita, Pinero prepara't) i sa vasca, després d'haver passat 4 de ses hores més loques de sa nostra vida...
Entrades
Comentaris
