Ja fa estona que tenc pendent un setmanari i crec que es nou disco de Coldplay és una bona excusa per tornar a nes camp de batalla i, de passada, contribuir en moments difícils a nes nostro estimat blog (per cert, “cada dia el de más gente”, eh Bua?).
Idò sí, nou llençament de sa banda londinenca més universal des moment, diria que amb raó. Pens que per apreciar realment es plàstic i fer-ho des d’un començament, hem d’olidar-mos de tot lo que havien publicat anteriorment, obrir una pàgina en blanc, obrir sa ment i desfer-mos d’exigències basades en es passat. No sé si a voltros vos va passar, però tot lo que he dit no ho vaig aconseguir en ses primeres repassades a nes treball, i és que és mal de fer deixar de cercar desesperadament “clocks”, “hardest parts”, “yellows” o “scientists” a ses primeres de canvi. Tot i que ja havia llegit anteriorment que hi havia hagut un canvi substancial en quan a sa creació i sa producció, i que, de fet, es primer single ja anunciava dita notícia, no vaig fer massa cas a ses indicacions i ses primeres impresions de s’obra foren...confuses, supòs.
Però a base de minuts, hores fins i tot, i amb el que se podria anomenar una “dissecció” musical profunda, vos puc dir que, segons sa meva opinió, aquest és un disc gran, molt gran. Crec que té una qualitat aberrant no només en els termes musicals més clàssics (rollo sona be, bona cançó, etc) sinó també en qüestions de concepte, sentit i coherència de tota s’obra en sí. És un disco que s’ha d’escoltar seguit, que no entra a sa primera i que agrada cada cop més (arribant a crear dependència), és a dir, com es discos realment bons. Sa millor qualitat, com he dit, crec que és sa coherència que li han sabut donar, sa sensació de que tot té un sentit específic, cada sò, cada coro i cada “ambientació” estan pensat i re-pensats per aconseguir una magnífica congruència sonora.
Pens que aquesta gran obra té quatre columnes que la mantenen, quatre obres d'art en sí mateixes que vendrien a ser ses parts més importants des disc. M'estic referint a "lost", "42", "violet hill" i "death and all his friends"; comentaré una mica lo que me semblen aquestes i es detalls que trob més rellevants.
Lost és es hitazo per excel·lència després des primer single "Violet Hill", amb un estrofa quasi més aferradissa que sa tornada, uns coros i "palmas" molt aconsellables pes directe, i un punteig de guitarra fantàstic, amb un sò de guitarra marca de la casa. Un gran detall des tema és es retard de s'entrada des baix, sa qual no se dona fins sa segona estrofa cantada (trob que li dona un toc de "creixement" a sa cançó molt encertat). Lo que jo li dic s'organillo d'esglèsia està més present que mai, i si vos fixau se sent de fons una percussió repetitiva que, tot i ser pràcticament imperceptible, contribueix a enriquir sa varietat de detalls.
"42" va ser sa meva favorita durant bastant de temps, crec que és una petita maravella per si mateixa; és envejable sa manera amb que han sabut juntar tres parts ben diferents, passant per una "melancolia" inicial, un subidón (impresionant) que desemboca en una bojeria melòdica i armònica que descol.loca a qualsevol, un troç més "esperançador" i d'esperit més positiu, i un final que enllaça de nou amb es principi, tot això sense perdre es sentit. Simplement increible.
He de dir que un dels motius que m'ha fet escriure sobre es disco, és sa crítica "anticipada" sobre aquest que vaig llegir a sa Rolling Stone. Alguns de voltros ja coneixeu sa meva opinió sobre aquesta publicació, a la qual consider com sa prensa rosa des rock. A sa majoria de reportatges o crítiques sa morbositat està per davant de lo musical; pots llegir un article sobre un grup o un disc en concret i acabaràs coneixent ses drogues que utilitzen i a quantes grupies se varen follar a sa darrera gira, però profunditzaràs ben poc en saber quin estil fan, com se'n desfan en directe, quines influències tenen, d'on surten ses lletres...
Be, idò vaig llegir un avenç de lo que seria es disc en qüestió i quan a la fi el vaig escoltar no vaig aconseguir quadrar sa crítica amb sa música, no hi havia gaires paralel.lisme, per dir-ho de qualque manera. Be, tot això ve de que precisament s'avenç que fan de "42" és especialment pobre i poc definitori de lo que representa aquest temazo.
Sa tercera columna és Violet Hill, un single collonut (tot i que ses primeres vegades no l'acabava de veure com a single, pes rollo d'esperar es sò Colplay més clàssic i tal...). Destacaria es bombo i es baix a nes mateix temps, es punteillo de guitarra i es final. Ah, una cosa volia comentar: a nes principi considerava com una "errada" de sa producció des disc es fet de començar sa cançó amb un "silenci in crescendo" (concepte totalment inventat, però si heu escoltat sa cánçó ja sabeu de que vos xerr) de 41 segons! Però clar, com a pequeño saltamontes que soc, no podia jutjar aquesta part de sa cançó sense enquadrar-la en es concepte des disc. I efectivament, ara li trob tot es sentit del mon (me podeu dir que m'he flipat un poc); veig necessari aquest "parón" entre una cançó com "viva la vida" i aquesta, crec que hi ha una diferència de sentit musical massa grossa, i com sa intenció és crear una obra half-conceptual i semblant a una pel.lícula, idò se fan 40 segons d'aturada perque s'espectador torni a agafar aire i tengui temps d'ambientar-se i preparar-se per digerir sa nova escena.
I aquí, senyores i senyors, arriba sa que per jo és sa peça clau des disc, sa que t'ajuda a entendre de que va sa pel.lícula, sa que te fa veure que en Bruce Willis ha estat mort tot es temps. Hi ha parts d'aquest tema que me posen es pels de punta (gallina de piel), sobretot es break des piano a nes minut (...) i es gir radical des minut (...). Quan entren ses veus te'n dones compte que has arribat a nes punt més alt des disc, ja no se pot superar aquest clímax...i efectivament, després s'amic Chris Martin s'encarrega de comunicar-mos que ha arribat es final, mentre sona sa melodia de s'inici des disc, fent sa funció des xigarro després de s'orgasme. Aquesta melodia que es repeteix també és un clar factor explicatiu de s'idea des disc, tot està lligat, tot té un sentit.
Bueno joves, ja sé que m'he flipat un poc però feia estona que rumiava sobre lo que havia d'escriure i al final ha sortit això. En general, un disc on sa veu d'en Martin perd protagonisme en favor d'una idea musical més plena i global (pentura no és que perdi protagonisme, però si que es queden en el camí les acrobàcies vocals a les que ens havia acostumat a temes dels tres primers discs), que emana essència Eno per tots es costats i que obri un nou hortizó a una banda que, faci lo que faci, agradi més o menys, demostra tenir, sobretot, molt bon gust.
Per acabar, dedicaré dos temazos a sa gent amb sa que hauria d'haver anat a veure es concert es passat 17 de Juny
Entrades
