Justícia: terme relatiu
Després d'haver vist amb resignació
com es porc—però amb bona dona—d'en Ramos feia aquell gol de cap
a nes minut 93, en un partit on, com a molt, podien haver afegit dos
minuts, me torn a plantejar aquella qüestió eterna sobre sa
justícia a nes futbol.
Crec que tots estarem d'acord en què,
si d'una cosa manca es futbol, és de justícia; per això, per
relativitzar sa final d'avui, i per obrir els ulls de bell nou a
s'esperança, a sa fe en aquest dramàtic i irònic esport que els
anglesos varen anomenar football, com haguessin pogut anomenar
“tonto el último” o who smiles later, smiles the best.
Val la pena aclarir que sa meva passió
per es futbol neix arran d'una dolorosa
derrota del Barça a Atenes, contra un totpoderós Milan
(Maldini, Savicevic, Boban, Donadoni, Albertini, Mauro “in your
nose” Tassotti, Desailly, i...atenció, Christian Panucci),
entrenat per Fabio Capello. No fa falta recordar l'onze barcelonista,
un Dream Team amb bota d'or, Fifa World Player i Pilota d'or: Romario
i Stoichkov; més Guardiola, Koeman, Bakero, Nadal, Beguiristain,
Sergi, Ferrer, Zubi, Amor, Eusebio...etc, sota la batuta de Cruyff.
Va acabar 4 a 0 a favor del Milan. Vaig plorar.
L'endemà vaig anar a escola amb la
samarreta Kappa del Barça. Tenia 6 anys.
Crec que amb això podria acabar el
post, però val la pena continuar. Aquella derrota no va ésser ni
molt menys injusta. Va esser merescuda i va suposar el fi d'una època
que molts, per no dir tots, recordareu. Em va fer veure que el futbol
era un esport com la vida, amb bons i mals moments.
El següent record que tenc és d'un
més després: USA '94. Aquell mundial em gravà, directament, la
passió pel futbol a dins la pell. Per un d'aquells atzar de què es
compon la vida, vaig començar a seguir la selecció italiana. Era un
equip extraordinari, replè de jugadors irrepetibles (Albertini,
Pagliuca, Baresi, Maldini, Costacurta, Benarrivo, Mussi, Tassotti,
Dino Baggio, Berti, Conte, Donadoni, Massaro, Signori, Zola) d'entre
els quals en destacava, amb molta diferència, un: Roberto Baggio.
Havia guanyat la Pilota d'Or i el Fifa World Player—que llavors
eren premis diferents—feia un any. Amb un joc no gaire propi del
que solia fer Itàlia arribà als quarts, on superà una Espanya
massa tímida per voler guanyar (sempre recordarem l'errada de
Salinas,
segon 42, sol davant Pagliuca, que feia dos anys s'havia menjat una
pilotada de Koeman a Wembley amb la Sampdoria). El nas de l'actual
entrenador del Barça, Luis Enrique Martínez, esclatat per una
colzada de Tassotti, fou erigit com a emblema d'una derrota injusta,
però no era més que una excusa. Marcaren els dos Baggio i Caminero
per Espanya. Roberto, va deixar en evidència, després d'una gran
passada de Signori, primer en Zubi i després a un impotent
Abelardo(iavoneres).
Després va superar a una poderosa
Bulgària, amb un Balakov imponent, Stoichkov, el porter Mikhailov en
forma o els mítics Kostadinov i Sirakov; amb dos gols de Roberto
Baggio.
La història és ben sabuda. La final,
contra Brasil, acabà amb empat a zero i als penals Brasil guanyà,
Baresi havia fallat i també Massaro. Si R. Baggio fallava, Itàlia
perdia. Baggio, el jugador amb la mitjana més alta d'encerts de
penals de tota la història (76 de 91 a la Serie A), per sobre
Maradona i Pelé, errà el penal decisiu. Tampoc hagués passat res,
si l'hagués fet, però fallà.
Tota la meva família celebrà la
victòria de Brasil, havíem fet una porra: el meu padrí, el meu
germà, mon pare, ma mare, el meu cosí, la meva padrina jove; tots
havien apostat per una victòria carioca. Tots excepte jo.
Vaig plorar una altra vegada, i, a la
vegada, la meva passió per aquest esport va créixer de forma
inusitada. Baggio s'erigí en el meu ídol per sempre, un home sense
títols importants, però amb una filosofia digna com cap altra.
Una cosa similar passà quan el Mallorcà perdé, injustament, la final de Copa amb el Barça. Stankovic errà el penal que hauria suposat la victòria...
D'ençà de llavors, n'he vistes de
tots colors:
- El descens
del Múrcia a Segona B amb un penal al darrer minut que es ficà el
porter.
- La derrota
del Getafe de Laudrup contra el Bayern als quarts de la Uefa.
Expulsió del millor home, De la Red, al minut 6. Gol de Contra,
actual entrenador. Empat de Ribery. Pròrroga. Dos gols del Geta, i
gols del Bayern al 115 i al darrer minut de Luca Toni.
- La final de Champions Bayern contra
United al Camp Nou.
- La final de Champions Bayern contra
el València.
- El Liverpool Alabès de 2001.
- El penal de Djukic
que va fer perdre la lliga al Depor d'Iglesias.
- La semifinal que el Vilarreal va
perdre contra l'Arsenal, amb el penal de Riquelme.
- Els quarts de Champions que el
Borussia remontà dins Màlaga l'any passat en cinc minuts.
- O la dolorosíssima final de Copa que el Mallorca perdé contra el Barça.
Vull dir res, amb això? No ho crec.
Sinó que la passió que aquest esport ens desperta és, entre
d'altres coses, per aquest component imprevisible que pot fer que
l'Alcorcón o el Novelda guanyin a tot un Madrid o Barça, que el
Mallorca se salvi déu sap com, o que n'Iniesta mos faci aixecar de
sa cadira amb gallina de piel a Stanford Bridge.
Enhorabona a tots els madridistes, i a
seguir gaudint d'aquesta màgia.
Coraggio, coraggio, Roberto Baggio!!!
P.D.: amb es 0-1 a favor de s'atlètic,
m'enduia s'entrecot de cobretti, però així és sa vida...sa qüestió
és que passem gust, i amb un bon tassó de vi, això no mos ho lleva
ningú.
Salut a tots.
Entrades
