CAMPIONS!!

Aquest és un post de YOYALODIJE (ara Diario Yoya) que he trobat molt proper a sa meva postura, davant un parell d'aspectes des nostro gran club. Serveixi idò per fomentar un poc de debat Post-Lliga (som grans!!), amb grans temes a tractar, com es recent fitxatge den Villa, sa quasi segura incorporació den Cesc i ses possibles baixes (Red Bull, Yayita, Ibralatas). Alé, disfrutau!

Enhorabona a tots per una altra gran temporada. Aquesta lliga, juntament amb el grapat d’èxits de les seccions, siguin els ja assolits o els pendents de rúbrica, demostra que el club compta avui amb una salut de ferro en matèria esportiva.

M’agradaria aprofitar aquesta tribuna i que, amb l’ambient alegre i cofoi d’avui, no ens farem mala sang, per reivindicar quatre personatges clau per aquesta temporada i per anar enfilant la  que ve.

VALDÉS

Aquesta temporada per fi li ha arribat l’èxit de critica i públic. Ja era hora. És de justícia que finalment es reconegui de forma generalitzada l’únic jugador que ha estat sempre (cal remarcar aquest “sempre”) a l’alçada del nostre club durant l’era Laporta, tant a nivell de joc, com d’implicació:

Ni Ronaldinho, ni Xavi, ni Puyol, ni Messi, ni Eto’o, els grans referents dels darrers anys,  han rendit totes i cadascuna de les temporades que han estat amb nosaltres a un nivell excel·lent. Valdés, si.

Després d’una temporada perfecta,  passa a ser considerat unànimement un dels millors porters del mon, i, amb tres Zamoras a les esquenes, que no valen res però que certifiquen la seva regularitat, es ja per mi, el millor de la nostra historia: Des de Zubi que no teníem un titular indiscutible (que no indiscutit) temporada rere temporada sota els nostres pals. Valdés (mercès a la valentia de Rijkaard) va acabar ràpidament amb el carrousel de noms de la porteria blaugrana, on n’havíem vist de tots els colors. Efectivitat, caràcter i títols. Qui dona mes? Futur capità!

TOURÉ

El rum-rum del mercattto amenaça d’endur-se’l a les illes britàniques aquest estiu. Sàpiga l’actual president, que encara té ganes de fotre ma a la caixa, així com el sapastre que surti elegit (deu n’hi do, quina colla d’arreplegats es presenten!) que ni oblido ni perdono. Touré no es toca: volem seguir tocant-nos-la amb ell en partits com el d’ahir, que exemplifiquen el que pot fer per nosaltres aquesta bèstia parda de jugador. Volíem perfils diferents a la davantera, per tenir mes opcions en partits travats, o en la defensa, per tenir sortida de pilota quan ens taponen algun dels nostres taps de bassa, i, amb més pena que gloria (desprès tocarem això) fitxem Ibra i Txigri. Touré ens aporta solucions als dos problemes des del mig camp. Aquest any l’ha matat la seva necessitat d’una pretemporada més llarga, ja que agafar la forma li costa més temps que a jugadors més explosius. Quan les coses anaven per bon camí, Copa d’Àfrica i tornem a començar. Ha acabat la temporada fantàsticament, com va acabar la passada i l’anterior, la dels problemes d’esquena, rendint, liderant, atacant, defensant, assistint i marcant. Un tot terreny que no te preu, no te igual i, si em permeteu la demagògia, no te vergonya de parlar català, al contrari d’altres que s’avergonyeixen de parlar-lo per que en deu anys que porten entre nosaltres encara no han trobat un foradet, entre lesió i lesió, per posar-se el DVD del Digui Digui i aprendre quelcom més que “Visca Catalunya” i “sou collonuts”. Touré, doncs, com a símbol de la integració a la nostra terra i del respecte dels treballadors del club cap als sentiments de l’afició no es pot vendre. Abans ens venem la Sagrada Família, la Moreneta o la recepta secreta del Cava Català. He dit!

TXIKI

El millor secretari tècnic de la nostra historia, just per davant dels altres dos, Reixach i Minguella, aquest any ens ha aportat mes obscurs que clars. Dels quatre fitxatges de l’estiu, l’únic que ha acabat la temporada de titular ha estat Keirrison a Itàlia. En el post de comiat que publicarem el dia que foti el camp ja explicarem que això es cosa de Guardiola, però el cert es que, gràcies a la seva labor o a la seva inacció, aquesta temporada es pot qualificar d’exitosíssima, i d’una puta barbaritat, ja que hem guanyat quatre títols amb pitjor equip que l’any passat.

IBRA

Vagi per davant que si ve algú amb calers, llacet i puntada al cul cap on el vulguin. Res personal, simplement no la olora. I no passa res, això els ha passat als millors (Kodro, Estebaranz, Alfonso, Sonni Andersson, Dani…) i el Barça ha seguit endavant. Però es just recordar, i així ho ha fet el seu representant, que aquest tió dolent i indolent a parts iguals, ens ha salvat la temporada. Deia d’ell Sacchi, un savi que quant més futbol veu i més experiència atresora, menys en sap, que es fort amb els febles i feble amb els forts. Sacchi la clava en la seva frase però erra en la intenció, ja que ell es refereix als rivals d’Ibra, i no, Ibra es una altra cosa. El nostre gegant es fort quan el seu equip esta feble i feble quan l’equip està fort. Així, ens va salvar a copia de gols l’inici de campanya, quan Iniesta deambulava, Messi jugava per a ell sol i la seva pilota d’or, Xavi adormia la pilota i amb ella, tota la parròquia blaugrana i Piqué es recuperava de les millors nits de la seva vida. Quan els villaratos, els microcicles, l’inexorable proximitat de l’hora de la veritat o els videos del Padró han desempolsat l’esperit competitiu dels nostres cabrons, Ibra s’ha perdut en el temps com llàgrimes en la pluja. Mentrestant ha estat decisiu i ens ha mantingut vius en una de les millors lligues que hem guanyat.