Justícia: terme relatiu

Justícia: terme relatiu

Després d'haver vist amb resignació com es porc—però amb bona dona—d'en Ramos feia aquell gol de cap a nes minut 93, en un partit on, com a molt, podien haver afegit dos minuts, me torn a plantejar aquella qüestió eterna sobre sa justícia a nes futbol.

Crec que tots estarem d'acord en què, si d'una cosa manca es futbol, és de justícia; per això, per relativitzar sa final d'avui, i per obrir els ulls de bell nou a s'esperança, a sa fe en aquest dramàtic i irònic esport que els anglesos varen anomenar football, com haguessin pogut anomenar “tonto el último” o who smiles later, smiles the best.

Val la pena aclarir que sa meva passió per es futbol neix arran d'una dolorosa derrota del Barça a Atenes, contra un totpoderós Milan (Maldini, Savicevic, Boban, Donadoni, Albertini, Mauro “in your nose” Tassotti, Desailly, i...atenció, Christian Panucci), entrenat per Fabio Capello. No fa falta recordar l'onze barcelonista, un Dream Team amb bota d'or, Fifa World Player i Pilota d'or: Romario i Stoichkov; més Guardiola, Koeman, Bakero, Nadal, Beguiristain, Sergi, Ferrer, Zubi, Amor, Eusebio...etc, sota la batuta de Cruyff. Va acabar 4 a 0 a favor del Milan. Vaig plorar.

L'endemà vaig anar a escola amb la samarreta Kappa del Barça. Tenia 6 anys.

Crec que amb això podria acabar el post, però val la pena continuar. Aquella derrota no va ésser ni molt menys injusta. Va esser merescuda i va suposar el fi d'una època que molts, per no dir tots, recordareu. Em va fer veure que el futbol era un esport com la vida, amb bons i mals moments.

El següent record que tenc és d'un més després: USA '94. Aquell mundial em gravà, directament, la passió pel futbol a dins la pell. Per un d'aquells atzar de què es compon la vida, vaig començar a seguir la selecció italiana. Era un equip extraordinari, replè de jugadors irrepetibles (Albertini, Pagliuca, Baresi, Maldini, Costacurta, Benarrivo, Mussi, Tassotti, Dino Baggio, Berti, Conte, Donadoni, Massaro, Signori, Zola) d'entre els quals en destacava, amb molta diferència, un: Roberto Baggio. Havia guanyat la Pilota d'Or i el Fifa World Player—que llavors eren premis diferents—feia un any. Amb un joc no gaire propi del que solia fer Itàlia arribà als quarts, on superà una Espanya massa tímida per voler guanyar (sempre recordarem l'errada de Salinas, segon 42, sol davant Pagliuca, que feia dos anys s'havia menjat una pilotada de Koeman a Wembley amb la Sampdoria). El nas de l'actual entrenador del Barça, Luis Enrique Martínez, esclatat per una colzada de Tassotti, fou erigit com a emblema d'una derrota injusta, però no era més que una excusa. Marcaren els dos Baggio i Caminero per Espanya. Roberto, va deixar en evidència, després d'una gran passada de Signori, primer en Zubi i després a un impotent Abelardo(iavoneres).

Després va superar a una poderosa Bulgària, amb un Balakov imponent, Stoichkov, el porter Mikhailov en forma o els mítics Kostadinov i Sirakov; amb dos gols de Roberto Baggio.

La història és ben sabuda. La final, contra Brasil, acabà amb empat a zero i als penals Brasil guanyà, Baresi havia fallat i també Massaro. Si R. Baggio fallava, Itàlia perdia. Baggio, el jugador amb la mitjana més alta d'encerts de penals de tota la història (76 de 91 a la Serie A), per sobre Maradona i Pelé, errà el penal decisiu. Tampoc hagués passat res, si l'hagués fet, però fallà. 

Tota la meva família celebrà la victòria de Brasil, havíem fet una porra: el meu padrí, el meu germà, mon pare, ma mare, el meu cosí, la meva padrina jove; tots havien apostat per una victòria carioca. Tots excepte jo.

Vaig plorar una altra vegada, i, a la vegada, la meva passió per aquest esport va créixer de forma inusitada. Baggio s'erigí en el meu ídol per sempre, un home sense títols importants, però amb una filosofia digna com cap altra.

Una cosa similar passà quan el Mallorcà perdé, injustament, la final de Copa amb el Barça. Stankovic errà el penal que hauria suposat la victòria...

D'ençà de llavors, n'he vistes de tots colors:

- El descens del Múrcia a Segona B amb un penal al darrer minut que es ficà el porter.

- La derrota del Getafe de Laudrup contra el Bayern als quarts de la Uefa. Expulsió del millor home, De la Red, al minut 6. Gol de Contra, actual entrenador. Empat de Ribery. Pròrroga. Dos gols del Geta, i gols del Bayern al 115 i al darrer minut de Luca Toni.

- La final de Champions Bayern contra United al Camp Nou.

- La final de Champions Bayern contra el València.

- El Liverpool Alabès de 2001.

- El penal de Djukic que va fer perdre la lliga al Depor d'Iglesias.

- La semifinal que el Vilarreal va perdre contra l'Arsenal, amb el penal de Riquelme.

- Els quarts de Champions que el Borussia remontà dins Màlaga l'any passat en cinc minuts.

- O la dolorosíssima final de Copa que el Mallorca perdé contra el Barça.

Vull dir res, amb això? No ho crec. Sinó que la passió que aquest esport ens desperta és, entre d'altres coses, per aquest component imprevisible que pot fer que l'Alcorcón o el Novelda guanyin a tot un Madrid o Barça, que el Mallorca se salvi déu sap com, o que n'Iniesta mos faci aixecar de sa cadira amb gallina de piel a Stanford Bridge.

Enhorabona a tots els madridistes, i a seguir gaudint d'aquesta màgia.

Coraggio, coraggio, Roberto Baggio!!!

P.D.: amb es 0-1 a favor de s'atlètic, m'enduia s'entrecot de cobretti, però així és sa vida...sa qüestió és que passem gust, i amb un bon tassó de vi, això no mos ho lleva ningú.

Salut a tots.