Sa lligueta torna a partir a tope!
Fins diumenge!
Entrades
Fa 5 anys
15 de febrer del 2008
14 de febrer del 2008
Guaperas total!
No m'he pogut resistir a posar aquest hitot... Es nom des grup (patetec) és Kamelo punto semos. Aquí sa seva primera cançó... Joooonathaaan....
(amb agarrotín final)
- Atenció a sa notícia:
Arrestada a Cerdanyola una parella que tenia un laboratori per augmentar els efectes al·lucinògens de l'haixix
Comor?
Bonus track final: Top10 de chistes sobre en Chuck Norris (by Chuck Norris). En anglès, sorry...
push-up -> flexions
breath on -> animar
yelling -> cridar
churn butter -> fer mantequilla
roundhouse kick -> cossa de karate
taxes -> impostos
boogeyman -> homo des sac
closet -> armari
suing -> posar una demanda
karronya a Barcelona
Bon mig dia a tots. Com sabeu, demà es Karronya (o part d'ells) toquen a Barcelona; fa unes setmanes vaig dir que féssiu una llista de sa gent que vendria, i això era perque hi ha entrades i he de saber quanta gent en vol. Idò be, es dia ha arribat, i tenc unes 30 entrades per vendre...es tema és que hauríeu de passar pes pis de Lesseps a pillar-les (lo seu és que vengui un representant de cada pis, digo yo), vos record que valen 4 euros i inclouen una consumició.
Es concert començarà a les 23, així que estaria be que devers les 22.30 sa penya començàs a arribar a nes recinte. Com arribar-hi? Idò sa direcció és Carrer del Foc, 128 (si voleu podeu consultar quina és sa via més ràpida des d'es vostres respectius emplaçaments) i crec que sa neta és anar fins a Plaça Espanya i allà agafar es bus 37. Es des grup hi serem abans perque tenim sa prova de sò a les 21.00 (mos donen sopar i tot, avoneres). Tocarem es primers, és una llàstima que haguem de ser es grup que se trobi amb els ànims més freds, però ho donarem tot per espavilar-vos a base de rock'n'roll (es tema és que si podeu arribar allà half-xumats, molt millor...).
Crec que res més, si hi ha algun dubte feis un comment o me cridau a nes mòbil. A qui encara dubti sobre sa seva assistència, vos assegur que serà una festada i que, a més, hi haurà "colcuna q'altra" estrella convidada...No vos ho podeu perdre!
13 de febrer del 2008
Telecogresca, en perill...
Comunicat oficial de l’Associació Cultural Telecogresca
Al llarg dels darrers 30 anys, la Telecogresca ha esdevingut la festa universitària més important de l’Estat Espanyol, convertint-se en un referent de la comunitat universitària de la ciutat de Barcelona. En les darreres edicions celebrades al Parc del Fòrum l’esdeveniment ha acollit més de 12.000 persones de públic, i ha comptat amb la presència de destacats artistes tant nacionals com internacionals.
Des de 1978, la Telecogresca s’ha dut a terme gràcies a l’esforç desinteressat dels membres de l’Associació Cultural Telecogresca, integrada majoritàriament per estudiants de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona, així com per l’ajuda espontània de centenars d’estudiants universitaris que col·laboren en el muntatge de l’esdeveniment. En aquestes tres dècades, els organitzadors s’han guiat per la filosofia inicial d’oferir una festa de universitaris per a universitaris, amb preus assequibles, i artistes de primer nivell, fugint de l’afany de lucre que sovint caracteritza la indústria de l’oci nocturn.
Enguany, en el 30è aniversari de la primera edició de la Telecogresca, l’Ajuntament de Barcelona es nega a permetre la celebració de la festa en els termes en què s’ha fet durant tres dècades, posant així en perill la continuïtat d’una de les tradicions universitàries més arrelades a la ciutat. A continuació exposem el context històric en que s’emmarca la successió d’esdeveniments que han dut a l’Associació Cultural Telecogresca fins a aquesta desagradable situació:
Les primeres edicions de la Telecogresca es van celebrar al bosc del rectorat de la UPC. A finals de la dècada dels 80, amb el creixement de la festa, es va considerar que l’espai ja no era adient per a celebrar-hi la Telecogresca. Gràcies a la mediació del rector en aquella època, Gabriel Ferraté, es va aconseguir el compromís de l’Ajuntament de proveir un espai adient per a les futures edicions. És així com fins a l’any 2005 la Telecogresca va celebrar-se al Sot del Migdia de la muntanya de Montjuïc.
Després de l’edició de 2005, l’Ajuntament de Barcelona va comunicar a l’associació que la Telecogresca s’hauria de traslladar a l’espai del Parc del Fòrum de les Cultures, amb el pretext que s’havia condicionat aquest espai de recent construcció per a festivals multitudinaris.
Dos anys després, havent celebrat dues edicions de la Telecogresca a l’espai del Fòrum, amb el conseqüent esforç de canvi de localització, l’associació pot afirmar de forma objectiva que s’ha superat amb nota el repte de muntar una festa en el nou espai amb absoluta normalitat operativa. Així, les dues darreres edicions de la festa han estat el reflex que el nostre nivell organitzatiu és comparable al dels festivals més destacats de la ciutat, les promotores dels quals estan plenament professionalitzades.
Malauradament, a mitjans de novembre del 2007, en reunir-se els responsables de l’Associació amb l’empresa gestora de l’Espai Fòrum, BSM:SA, se’ns va comunicar que s’havia redactat una nova ordenança del districte que afectava al recinte i que no permetia la celebració d’actes multitudinaris en divendres més enllà de les 01:30, i en dissabte més enllà de les 3:30 de la matinada.
Tanmateix, aquesta normativa contempla quatre excepcions, que sí tenien permesa la celebració en divendres, i que coincidien amb els altres festivals de música que es celebraven al Fòrum a part de la Telecogresca: Summercase, Primavera Sound, Feria de Abril i Festes de la Mercè.
L’Associació Cultural Telecogresca va considerar i encara considera que aquesta nova normativa, de la que ha tingut coneixement de forma indirecta, suposa un greuge comparatiu en front d’esdeveniments de menys trajectòria i que tenen el recolzament de grans empreses. És, per tant, un tracte injust envers l’únic festival de música organitzat des de la iniciativa estudiantil i sense afany de lucre. En fer notar el nostre descontentament als fòrums públics, l’única resposta que hem rebut de l’Ajuntament és la reiteració en no permetre que la Telecogresca es celebri en divendres.
En fer-se ressò un mitjà de premsa de la situació que s’estava generant, l’alcalde de Barcelona va declarar que la Telecogresca havia de complir amb la normativa i que esperava assolir un diàleg fluid amb l’associació. A dia d’avui, les converses amb l’ajuntament e es troben en un punt mort i ens és impossible contactar amb ells.
Sobta també que l’alcalde exigeixi a la Telecogresca el compliment estricte d’una normativa que neix amb quatre excepcions que corresponen els quatre esdeveniments destacats amb que competeix la festa.
Cal recordar que la Telecogresca és una festa universitària i, per tant, no seria viable la seva celebració en dissabte, donat que molts alumnes universitaris aprofitarien el cap de setmana per tornar a les seves poblacions d’origen. L’Associació es veuria mancada de gran part dels més de 500 voluntaris que any rere any col·laboren en el muntatge de la festa, a part de posar en perill les xifres d’assistència fent inviable econòmicament la Telecogresca.
Per tot l’exposat anteriorment, l’Associació Cultural Telecogresca vol manifestar el seu descontentament pel què entén que és un tracte injust i parcial per part de l’Ajuntament de Barcelona, i la voluntat de trobar solucions conjuntes que permetin la celebració de la festa en divendres, tal i com s’ha fet en els darrers 29 anys.
12 de Febrer de 2008
A.C. Telecogresca
12 de febrer del 2008
Cultura Forast. Edición Especial
En vista a la decadente participación tanto en publicación como en comentarismo(?) de los Barones o, llámese si se desea, la Vieja Escuadra del Blog, me dispongo a publicar esta edición especial de Cultura Forast para reanimar un poco históricas etapas de este sitio.
Hace pocos dias recibí mi bautismo Forast, realizando como los prohombres de antaño la mítica ruta Barcelona - Orellana La Vieja, a bordo de un Toyota Avensis Forast Edition, recorriendo autopistas y autovías como las legendarias Nacional 2 y Nacional 5 (hoy dia renombradas tristemente A2 y A5).
2152 km de trayecto Forast, pasando por Lérida, Zaragoza, Fraga, Calatayud, Guadalajara, Madrid, Talavera, Alcorcón, Navalmoral, Trujillo, Zorita y con destino final Orellana La Vieja.
CULTURA FORAST. EDICIÓN ESPECIAL.
"Verde, blanco y negro son, los colores extremeños. Con el verde en su bandera, la han llenado de esperanza y es el blanco la pureza, de su gente de labranza. Y para que no sonreira, algo oscuro le pintaron, ese negro de tristeza, por sus hijos que emigraron"
Tras atravesar Cataluña, Aragón y Madrid llegábamos con incipiente cansancio a un bar de autopista cercano a Navalmoral de la Mata. Algo extraño había en aquel lugar, jamones ibéricos colgados por todo el local, precios que desafiaban las leyes del capitalismo, conductores de camiones y buses deleitándose de perdices en escabeche o morcilla de lustre con algo de pan, ningún inmigrante extranjero presente y Ecos del Rocio sonando de fondo. Todo aquello solo podia suponer una cosa: Había cruzado la Frontera, me encontraba pisando suelo Forast. Entre yo y mi destino, solo quedaban 350 kilómetros de grandeza.
Aqui os dejó unos puntos significativos de tal magno periplo. Es absolutamente imposible describir lo que ha sido mi viaje a la Tierra Prometida, pero creo estos cuatro puntos os darán unas risas y alguna anecdota.
1. El Tio Labra
Al dia siguiente a mi llegada, dura niebla en todo el pueblo que no impedía que la churrería de Jose estubiera repleta. En aquel lugar, se encontraba uno de los personajes históricos del Movimiento Forast, el Tio Labra. Hombre de labranza, de unos 75 años, curtido a base de interminables jornadas en el campo extremeño. Aquí transcribo algunas perlas de este grandioso hombre...
- "Fíjate lo que te digo, que aquí ya se ve gente paseando perros ¡con correa!. Y no te digo solo mujeres, ¡que yo he visto a hombres y todo...! Y el otro dia una señora que le daba besos al perro en los morros... ¡Si es que no puede ser...!"
- "No me gusta hablar con un hombre que me escucha con media sonrisa en la cara... ¡Mala raza!, un hombre escucha y aprende sereno..."
- "Mi yerno está como loco por comprar esos olivos, esta misma mañana se quería ir como un loco a buscar al dueño. ¡Si es que no me escucha!, cuando algo se pone en venta, hay que esperar a que el dueño venga a buscarte. Si vas a por el, te la va a jugar, que quien vende tiene mucho oficio..."
En ese preciso momento me di cuenta de la razón impepinable que tenia ese hombre. Cualquier comentario hubiera sobrado, me esperaban dias de callar, escuchar y aprender. El Tio Labra no sabe que es una escuela, pero le da mil patadas a la mayoria de literatura para eruditos sociológicos. Los diálogos son frontales y los argumentos directos. La inteligencia se basa 100% en la práctica. Nadie que no haya sido de labranza, podrá enseñarle algo al Tio Labra, eso es del todo imposible.
Un pequeño apunte: el Tio Labra sigue considerado uno de los grandes negociadores del pueblo, pues su estilo frontal, impone a licenciados.
2. El Pantano de Orellana
Todos sabemos que es posible encontrar a nacidos o descendientes de Orellana en cualquier lugar del Mundo, especialmente en aquello lugares donde abunda el trabajo en el sector servicios. La explicación de todo ello la tiene el embalse que Don Francisco Franco mandó construir en Orellana. Supuso una revolución laboral para el pueblo, donde la gran mayoría de sus habitantes trabajó por primera vez asegurado y con un salario fijo, sin depender del jornal agrícola. Una vez finalizadas las obras, poca gente quería volver al campo, hecho que produjo una expatriación a otras tierras, donde un contrato de trabajo esperaba. Empezando por Madrid, Bilbao y Barcelona en la decada de los 50 y a las zonas de costa en los años 60, 70 y 80.
Actualmente Orellana cuenta con 3.420 habitantes.
Un pequeño apunte: estudios idependientes aseguran que Orellana podría tener ahora mismo 1.754.952 habitantes si no se hubiera producido tal éxodo.
3. El fútbol regional
Pensé que podía ser muy Forast presenciar el partido del Real Madrid en el Bar de Sixto, equipo junto al Atlético de Madrid y CD Badajoz por excelencia de la zona, pero, casualidad, ese fin de semana el CD Orellana jugaba partido de Liga Regional Preferente contra el FC Montehermoso. Nada mas Forast que apoyar al equipo local en su propio campo. Unos 200 espectadores, de los cuales yo era el único mayor de 15 años que no sujetaba un cubata en la mano. 200 espectadores que tienen mayor capacidad de presión sobre el arbitro que cualquier campo de 1ª División. A pesar de ser el Orellana equipo con fama de marrullero, la insistencia insultiva de la grada hacia las madres/hermanas/mujeres de los arbitros y miembros del equipo rival, dio como resultado la expulsión de 3 jugadores del Montehermoso, el entrenador, el preparados físcio, el delegado y 3 jugadores que estaban en el banquillo. Además de la irrupción de la Guardia Civil en los últimos minutos ante el duro clima de tensión. Al final, 2-0 a favor del Orellana. He aquí unos de los cánticos populares de la grada orellanense...
- "Dice el entrenador del Montehermoso, que yo nunca trabajo, que se lo pregunte a su mujer, cuando la tengo debajo..."
Un pequeño apunte: los asientos del campo del Orellana provienen del Vicente Calderón, que tras la reforma regaló 800 asientos al CD Orellana.
4. Orellana y la Economía de Mercado
Es religión y de obligado cumplimiento acudir a uno de los bares míticos del pueblo a partir de las 12:00 a tomar unas cañas, grandes locales como el Bar Las Torres, Tres Emes o Bar Sixto, con carismáticos dueños como "El Niebla", Moya o el hijo del histórico Sixto. Si nada mas cruzar la Frontera Forast, es apreciable el desafío a las leyes del capitalismo, Orellana, en pleno corazón de la Península Forast es mas que palpable. Una primera parada en el Bar Las Torres, así lo confirma: A parte de ser imprescindible fumar constantemente y no existir ningún cenicero en el local, lo que mas nos sorprende son los precios: 6 cañas, 2 coca colas, 4 pinchos, una de chipirones, unos chocos y unas olivas... 8 euros. La dinámica se mantiene en toda la provincia de Badajoz.
Un pequeño apunte: la moneda oficial de Forastland sigue siendo, obviamente, la peseta (tanto el duro, como la perra) puesto que la Península Forast votó negativamente en el referéndum de adhesión a la Zona Euro.
5. Alguna Foto
Jamones colgados en casa de mi abuela, propiedad de Juan Labra, hijo del legendario Tio Labra y unido en Santo Matrimonio con mi tia(Que si, vamos, que es mi tio)
El estilo frontal de Orellana. Una afirmación sin porfavores ni gracias.
Hace pocos dias recibí mi bautismo Forast, realizando como los prohombres de antaño la mítica ruta Barcelona - Orellana La Vieja, a bordo de un Toyota Avensis Forast Edition, recorriendo autopistas y autovías como las legendarias Nacional 2 y Nacional 5 (hoy dia renombradas tristemente A2 y A5).
2152 km de trayecto Forast, pasando por Lérida, Zaragoza, Fraga, Calatayud, Guadalajara, Madrid, Talavera, Alcorcón, Navalmoral, Trujillo, Zorita y con destino final Orellana La Vieja.
CULTURA FORAST. EDICIÓN ESPECIAL.
"Verde, blanco y negro son, los colores extremeños. Con el verde en su bandera, la han llenado de esperanza y es el blanco la pureza, de su gente de labranza. Y para que no sonreira, algo oscuro le pintaron, ese negro de tristeza, por sus hijos que emigraron"
Tras atravesar Cataluña, Aragón y Madrid llegábamos con incipiente cansancio a un bar de autopista cercano a Navalmoral de la Mata. Algo extraño había en aquel lugar, jamones ibéricos colgados por todo el local, precios que desafiaban las leyes del capitalismo, conductores de camiones y buses deleitándose de perdices en escabeche o morcilla de lustre con algo de pan, ningún inmigrante extranjero presente y Ecos del Rocio sonando de fondo. Todo aquello solo podia suponer una cosa: Había cruzado la Frontera, me encontraba pisando suelo Forast. Entre yo y mi destino, solo quedaban 350 kilómetros de grandeza.
Aqui os dejó unos puntos significativos de tal magno periplo. Es absolutamente imposible describir lo que ha sido mi viaje a la Tierra Prometida, pero creo estos cuatro puntos os darán unas risas y alguna anecdota.
1. El Tio Labra
Al dia siguiente a mi llegada, dura niebla en todo el pueblo que no impedía que la churrería de Jose estubiera repleta. En aquel lugar, se encontraba uno de los personajes históricos del Movimiento Forast, el Tio Labra. Hombre de labranza, de unos 75 años, curtido a base de interminables jornadas en el campo extremeño. Aquí transcribo algunas perlas de este grandioso hombre...
- "Fíjate lo que te digo, que aquí ya se ve gente paseando perros ¡con correa!. Y no te digo solo mujeres, ¡que yo he visto a hombres y todo...! Y el otro dia una señora que le daba besos al perro en los morros... ¡Si es que no puede ser...!"
- "No me gusta hablar con un hombre que me escucha con media sonrisa en la cara... ¡Mala raza!, un hombre escucha y aprende sereno..."
- "Mi yerno está como loco por comprar esos olivos, esta misma mañana se quería ir como un loco a buscar al dueño. ¡Si es que no me escucha!, cuando algo se pone en venta, hay que esperar a que el dueño venga a buscarte. Si vas a por el, te la va a jugar, que quien vende tiene mucho oficio..."
En ese preciso momento me di cuenta de la razón impepinable que tenia ese hombre. Cualquier comentario hubiera sobrado, me esperaban dias de callar, escuchar y aprender. El Tio Labra no sabe que es una escuela, pero le da mil patadas a la mayoria de literatura para eruditos sociológicos. Los diálogos son frontales y los argumentos directos. La inteligencia se basa 100% en la práctica. Nadie que no haya sido de labranza, podrá enseñarle algo al Tio Labra, eso es del todo imposible.
Un pequeño apunte: el Tio Labra sigue considerado uno de los grandes negociadores del pueblo, pues su estilo frontal, impone a licenciados.
2. El Pantano de Orellana
Todos sabemos que es posible encontrar a nacidos o descendientes de Orellana en cualquier lugar del Mundo, especialmente en aquello lugares donde abunda el trabajo en el sector servicios. La explicación de todo ello la tiene el embalse que Don Francisco Franco mandó construir en Orellana. Supuso una revolución laboral para el pueblo, donde la gran mayoría de sus habitantes trabajó por primera vez asegurado y con un salario fijo, sin depender del jornal agrícola. Una vez finalizadas las obras, poca gente quería volver al campo, hecho que produjo una expatriación a otras tierras, donde un contrato de trabajo esperaba. Empezando por Madrid, Bilbao y Barcelona en la decada de los 50 y a las zonas de costa en los años 60, 70 y 80.
Actualmente Orellana cuenta con 3.420 habitantes.
Un pequeño apunte: estudios idependientes aseguran que Orellana podría tener ahora mismo 1.754.952 habitantes si no se hubiera producido tal éxodo.
3. El fútbol regional
Pensé que podía ser muy Forast presenciar el partido del Real Madrid en el Bar de Sixto, equipo junto al Atlético de Madrid y CD Badajoz por excelencia de la zona, pero, casualidad, ese fin de semana el CD Orellana jugaba partido de Liga Regional Preferente contra el FC Montehermoso. Nada mas Forast que apoyar al equipo local en su propio campo. Unos 200 espectadores, de los cuales yo era el único mayor de 15 años que no sujetaba un cubata en la mano. 200 espectadores que tienen mayor capacidad de presión sobre el arbitro que cualquier campo de 1ª División. A pesar de ser el Orellana equipo con fama de marrullero, la insistencia insultiva de la grada hacia las madres/hermanas/mujeres de los arbitros y miembros del equipo rival, dio como resultado la expulsión de 3 jugadores del Montehermoso, el entrenador, el preparados físcio, el delegado y 3 jugadores que estaban en el banquillo. Además de la irrupción de la Guardia Civil en los últimos minutos ante el duro clima de tensión. Al final, 2-0 a favor del Orellana. He aquí unos de los cánticos populares de la grada orellanense...
- "Dice el entrenador del Montehermoso, que yo nunca trabajo, que se lo pregunte a su mujer, cuando la tengo debajo..."
Un pequeño apunte: los asientos del campo del Orellana provienen del Vicente Calderón, que tras la reforma regaló 800 asientos al CD Orellana.
4. Orellana y la Economía de Mercado
Es religión y de obligado cumplimiento acudir a uno de los bares míticos del pueblo a partir de las 12:00 a tomar unas cañas, grandes locales como el Bar Las Torres, Tres Emes o Bar Sixto, con carismáticos dueños como "El Niebla", Moya o el hijo del histórico Sixto. Si nada mas cruzar la Frontera Forast, es apreciable el desafío a las leyes del capitalismo, Orellana, en pleno corazón de la Península Forast es mas que palpable. Una primera parada en el Bar Las Torres, así lo confirma: A parte de ser imprescindible fumar constantemente y no existir ningún cenicero en el local, lo que mas nos sorprende son los precios: 6 cañas, 2 coca colas, 4 pinchos, una de chipirones, unos chocos y unas olivas... 8 euros. La dinámica se mantiene en toda la provincia de Badajoz.
Un pequeño apunte: la moneda oficial de Forastland sigue siendo, obviamente, la peseta (tanto el duro, como la perra) puesto que la Península Forast votó negativamente en el referéndum de adhesión a la Zona Euro.
5. Alguna Foto
Jamones colgados en casa de mi abuela, propiedad de Juan Labra, hijo del legendario Tio Labra y unido en Santo Matrimonio con mi tia(Que si, vamos, que es mi tio)
El estilo frontal de Orellana. Una afirmación sin porfavores ni gracias.Un pequeño apunte: En la foto de arriba vemos 5 jamones, valorados en 350€ aprox. cada uno. La pizarra que vemos en la foto de abajo merece permanecer de por vida en ese árbol.
11 de febrer del 2008
Viatge a Granada
Increïble és viatget que nos hem pegat es senyors Gabri, Marco Llull (ezcucha, una coza?), Manti, Cuads i un servidor.
Han estat 3 dies de lo més intensos, protagonitzats per ses tapes i sa birra. És cego era constant. De fet, avui dilluns, encara tenim sa mica de ressaca.
Tot va començar dijous vespre. Onze de la nit, - hi ha algun lloc on encara posin tapes? – si, El Establo. Pues cap allà anàrem. Cervesa més tapa a triar (triquinis, hamburgueses, etc... res, una picadeta) 1,80. Impressionant. Tres cerveses amb sa seva corresponent tapa en qüestió de 45 minuts. Anècdota, al bar hi havia una botella d’herbes Túnel de feia al menys 12 anys. Que gran es nostro sponsor, s’expandeix per tot Espanya.
Després de l’establo, anàrem a la Roca Grande. Bar Heavy on sa gerra de mig litre de cervesa anava a 1,5. És cego ja començava a fer-se palès. A continuació anàrem a la discoteca la Who (o algo així). Entrada 4 euros amb cubata o dues gerres de birra. Lo dicho, era algo surrealista per a ses nostres ments barcelonines. Cap a les 6 del matí, na Madelein, mister Gabri i jo coparem cap a ca es Pinero. Els altres, quedaren fins més tard, gaudint de s’espectacle de veure a mestre Pina dormint al bany, segut a sa tassa d’es wàter i amb es calçons baixos. Res, coses típiques d’es nostre peculiar amfitrió.
S egon dia. Tres i mitja del migdia. Sortim de ca mestre Pina (els expedicionaris més na Madelein i na Resu, sa companya de pis Murciana de do Piner) i anem a l’Establo. Res dins sa panxa i una bona birra per començar be el dia (tots menys en Manti, que substituïa sa birra per un tinto de verano, ja fos amb gasosa o amb llimona). En fem dues o tres i piram cap a un altre bareto del qual no recordo el nom. Debes les 6 de s’horabaixa comencem s’ascenció del barri de s’Albayzín. De camí, aturem a fer un te (qualcú va fer un suc multifrutas, però no diré qui fou per no ferir sa seva sensibilitat) i a fumar una “catximba” de fresa. Continuem sa pujada fins al mirador casi traguen sa fel. Respirem un poc i baixem a fer més birres i tapes a: La bella i la bestia i no se on conyo més, ja no ho recordo. Amb unes 10 cerveses per barba, anem a un bar musical on, a les 4 de sa matinada, en Manti jo piram cap a cases per què ja no nos veiem ses ungles i per què sa fatiga ja era prou important. En Gabri ja havia fet unes bicicletes i sa resta de cofrares anaren a una discoteca fins les 7 del matí. Al citat bar, varem coneixer un person alacantí que era el president d’una penya del barça. Afirmava ser amic d’en Laporta així com ser el responsable del fitxatge de n’Henry. FLIPAT!!!!.
Tercer dia. Visita cultural obligada a s’Alhambra. Hi anem amb un mini bus sa conductora del qual, s’atura a fer un piti de rigor i a parlar amb tots els altres buseros que trobava pel camí (per donar-se un metxero i tot). Res, com molt be va dir sa companya de pis d’es Pinero: Graná no es seria. S’Alhambra, pues molt guapa. Res més a dir.
Cap allà les 6 de s’horabaixa, tornem a fer el que havíem anat a fer. Beure i menjar. Aturem a un bar on donen marisc però abans, com que encara estava tancat, anàrem a un altre lloc on, incomprensiblement, no donaven tapes. Me vaig sentir estafat. Res, dues hores més tard anem a sopar a un lloc on posaven el Barça. Després de veure, dins territori hostil, fer el ridícul al nostre pseudoequip, continuarem menjant i bevent com a porcs. Primer a un pub i després a una discoteca de la qual, no recordo ni haver-hi entrat (rojitos los ojitos, se me ponen cuando bebo). A les 8 de matí anem a dormir amb una merda que feia por.
Ahir, pues no varem fer res. Nos varem aixecar súper tard i ens menjarem uns macarrons que nos va fer na Madelein. Ni siquiera varem treure sa taula. Ho sento, varem ser molt mal educats.
Després de dinar, varem partir por tiempos cap a s’aeroport internacional de Granada. Es viatge de tornada va ser lo pitjor, i es que estàvem fets papilleta. Res però, ho varem surar.
Falten ses fotos, devers 500 que en varem fer. Mestre Pina ja en penjarà qualcuna.
Lo dit, ha estat un viatget molt guapo. Hem menjat molt i molt be, hem begut més i hem conegut a una gent molt guapa. Gràcies al Pinero i als seus companys de pis, que s’han portat de puta mare.
Han estat 3 dies de lo més intensos, protagonitzats per ses tapes i sa birra. És cego era constant. De fet, avui dilluns, encara tenim sa mica de ressaca.
Tot va començar dijous vespre. Onze de la nit, - hi ha algun lloc on encara posin tapes? – si, El Establo. Pues cap allà anàrem. Cervesa més tapa a triar (triquinis, hamburgueses, etc... res, una picadeta) 1,80. Impressionant. Tres cerveses amb sa seva corresponent tapa en qüestió de 45 minuts. Anècdota, al bar hi havia una botella d’herbes Túnel de feia al menys 12 anys. Que gran es nostro sponsor, s’expandeix per tot Espanya.
Després de l’establo, anàrem a la Roca Grande. Bar Heavy on sa gerra de mig litre de cervesa anava a 1,5. És cego ja començava a fer-se palès. A continuació anàrem a la discoteca la Who (o algo així). Entrada 4 euros amb cubata o dues gerres de birra. Lo dicho, era algo surrealista per a ses nostres ments barcelonines. Cap a les 6 del matí, na Madelein, mister Gabri i jo coparem cap a ca es Pinero. Els altres, quedaren fins més tard, gaudint de s’espectacle de veure a mestre Pina dormint al bany, segut a sa tassa d’es wàter i amb es calçons baixos. Res, coses típiques d’es nostre peculiar amfitrió.
S egon dia. Tres i mitja del migdia. Sortim de ca mestre Pina (els expedicionaris més na Madelein i na Resu, sa companya de pis Murciana de do Piner) i anem a l’Establo. Res dins sa panxa i una bona birra per començar be el dia (tots menys en Manti, que substituïa sa birra per un tinto de verano, ja fos amb gasosa o amb llimona). En fem dues o tres i piram cap a un altre bareto del qual no recordo el nom. Debes les 6 de s’horabaixa comencem s’ascenció del barri de s’Albayzín. De camí, aturem a fer un te (qualcú va fer un suc multifrutas, però no diré qui fou per no ferir sa seva sensibilitat) i a fumar una “catximba” de fresa. Continuem sa pujada fins al mirador casi traguen sa fel. Respirem un poc i baixem a fer més birres i tapes a: La bella i la bestia i no se on conyo més, ja no ho recordo. Amb unes 10 cerveses per barba, anem a un bar musical on, a les 4 de sa matinada, en Manti jo piram cap a cases per què ja no nos veiem ses ungles i per què sa fatiga ja era prou important. En Gabri ja havia fet unes bicicletes i sa resta de cofrares anaren a una discoteca fins les 7 del matí. Al citat bar, varem coneixer un person alacantí que era el president d’una penya del barça. Afirmava ser amic d’en Laporta així com ser el responsable del fitxatge de n’Henry. FLIPAT!!!!.
Tercer dia. Visita cultural obligada a s’Alhambra. Hi anem amb un mini bus sa conductora del qual, s’atura a fer un piti de rigor i a parlar amb tots els altres buseros que trobava pel camí (per donar-se un metxero i tot). Res, com molt be va dir sa companya de pis d’es Pinero: Graná no es seria. S’Alhambra, pues molt guapa. Res més a dir.
Cap allà les 6 de s’horabaixa, tornem a fer el que havíem anat a fer. Beure i menjar. Aturem a un bar on donen marisc però abans, com que encara estava tancat, anàrem a un altre lloc on, incomprensiblement, no donaven tapes. Me vaig sentir estafat. Res, dues hores més tard anem a sopar a un lloc on posaven el Barça. Després de veure, dins territori hostil, fer el ridícul al nostre pseudoequip, continuarem menjant i bevent com a porcs. Primer a un pub i després a una discoteca de la qual, no recordo ni haver-hi entrat (rojitos los ojitos, se me ponen cuando bebo). A les 8 de matí anem a dormir amb una merda que feia por.
Ahir, pues no varem fer res. Nos varem aixecar súper tard i ens menjarem uns macarrons que nos va fer na Madelein. Ni siquiera varem treure sa taula. Ho sento, varem ser molt mal educats.
Després de dinar, varem partir por tiempos cap a s’aeroport internacional de Granada. Es viatge de tornada va ser lo pitjor, i es que estàvem fets papilleta. Res però, ho varem surar.
Falten ses fotos, devers 500 que en varem fer. Mestre Pina ja en penjarà qualcuna.
Lo dit, ha estat un viatget molt guapo. Hem menjat molt i molt be, hem begut més i hem conegut a una gent molt guapa. Gràcies al Pinero i als seus companys de pis, que s’han portat de puta mare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
