Rock Werchter 2009: Divendres

Amb els ànims baixos i afectat per sa desaparició de sa persona que ho va canviar tot en es món de sa música (We love you Michael), aquí va es meu "resum" de sa segona jornada des Rock Werchter 2009, que se celebrarà Divendres dia 3 de Juliol.


1. Estrelles consagrades

Coldplay

Facilmanti és bombazo des dia, ja els he vist tres vegades però no me cansaré de fer-ho una vegada i una altra. A més, tenc ganes de saber què tal responen incrustats dins un festival d'aquesta magnitud, on ells no són es grans protagonistes de s'acte. Després d'un darrer disc correcte però (segons sa meva opinió) un poc lluny des dos (fins i tot des tres) primers, s'han consolidat com sa gran banda mediàtica mundial des moment (desbancant fins i tot a U2). Esperem, idò, que tirin bastant des seus primers hits perquè són es que mos emocionen; per sort o per desgràcia sa cançó que posaré ara l'hem sentida un poc massa ja aquest any. Això sí, es vídeo val la pena... S'altra cançoneta és una 'raresa' des grup inclosa en es seu darrer EP, Prospekt's March. Si la fan serà DIOS.

Viva la Vida (Viva la Vida Tour, 2008)

The Killers

Es grup 'revelació' (?) de s'any, per molts ha estat un descobriment i per molts altres (entre es que m'incloc) una trista decepció. O sigui, als que mos molaven es Killos per hits incontestables com When You Were Young o Mr. Brightside i ja vàrem començar a estar un poc escamats amb Somebody Told Me (que al cap i a la fi segueix essent una bona cançó), lo d'enguany ja ha estat massa. Entre es bombardeig massiu en es mitjans (manda Killers al 7777), es (per jo) cansiníssim hit Human i ses idees de mestre Brandon Flowers (mormó i república) han acabat amb tota sa possible reputació que tenien en es món indie. Així i tot, estaré allà per escoltar lo que mos puguin presentar des primers dos discs, que tenen moltes cançons aprofitables. Però es vídeo que adjuntaré no serà de cap de ses seves cançons, sinó d'una versió den Morrissey (recomanada per sa meva amiga indie-brit Diana) molt molona. Sa cançó goeariana és un clàssic seu, però segur que molts no sabeu d'on sortia.

Why don't you find out for yourself (Morrissey cover)

Bloc Party

Grup esclau des seu impressionant primer disc, es den Kele Okereke (atenció en es nom) han continuat sa seva trajectòria amb dos discs menors que els han fet passar un poc a segon pla en es món de s'indie-rock. No obstant, sa seva darrera actuació en es Primavera Sound (sorpresón) va ser molt ben rebuda, així que confiam en un concert mogut i contundent que no deixi un clàssic des primer disc sense tocar. Un d'aquests clàssics serà es vídeo que penjaré, mentre que sa segona cançó serà una novetat que acaba de sortir a sa llum, meam que en trobau (¬¬).

Banquet (Live at Rock Werchter, 2007)

2. Grups emergents

Elbow

Per jo un des grups a qui més ganes els hi tenc, només els hi he sentit un disc, però quin disc! The Seldom Seen Kid és un des treballs més celebrats des passat any, combina es rock i es folk amb tints lírics i demostra que no importa fer coses excesivament elaborades per convèncer. Per jo tenen cinc o sis temazos indiscutibles, però vos deix amb es que crec que pot ser un dets himnes des festival. Si no ho creis, al loro com reacciona sa penya de Glastonbury.

One Day Like This (Live at Glastonbury, 2008)

Amy McDonald

Si l'any passat es Werchter mos oferia un bona ració de cantautores rockeres amb na Kate Nash i na KT Tunstall, enguany és es torn de n'Amy MacDonald, que s'ha donat a conèixer mundialment amb es seu disc This is the life. Pes meu gust, es disc és una mica massa monòton (es singles me sonen tots iguals), però no negaré que ses cançons enganxen i pot ser un concert interessant tipo les quatre menos quart des capvespre. Vos deix amb es seu hit més conegut, que dóna nom en es disc.




3. Segones espases

Jason Mraz

Cantautorillo amb una trajectòria prou llarga i no massa coneguda, es seu darrer disc i sobretot es seu èxit 'I'm yours' li han donat un reconeixement que fins ara no tenia. Diria que se va passar per Catalunya fa uns mesets a fer un concertillo i promocionar es seu disc. Veurem què tal se'n desfà a un festival de rock com es Werchter. Sa cançó que vos deix comença amb un rollo molt Norah Jones a Somewhere Over The Rainbow / What a wonderful world

White Lies

Grup de nova creació des que conec més bé poc però que s'ha estrenat amb un disc molt canyero i amb un parell de cançons amb pintes de temazo. Recorden una mica a Editors, i segurament seran es primers que veurem pes volts de les dues des capvespre de Divendres a Leuven. Vos deix amb sa meva cançó preferida des disc: Death.

Aquí s'acaba es segon dia de Werchter, podria haver ficat a altres artistes M. Ward, Lady Gago o The Streets, però no pot ser tot. Demà (si no hi ha molta ressaca) seguirem amb es Dissabte, amb coses tan xules com Kings of Leon, Franz Ferdinand, Nick Cave, Yeah Yeah Yeahs...

Cronicas Venezolanas One

Que pasa Chamos??? Ei que som jo!:P

Després d’una semana i pico per Veneçuela me dignaré a escriure unes parauletes (ja tocaua) sobre sa meva estança en aquest país tan meravellós, peculiar, caòtic, particular, perillós, dinàmic, etc, etc.

Fent un resumet de sa setmana vos diria que es primers dies varen ser d’aclimatació i de preparació de tot el que ens vendrà a sobre les següents setmanes. Es primers dos dies varem estar tancats al nostre fortín anomenat Hotel Lido, coneguent de primera mà en que consistiria la nostra tasca al país i rebent informació des tema de seguretat. Amb aquest darrer tema apareix don Mauricio, es nostre coordinador de seguretat (i “chico para todo”), un ex-militar colombià que s’encarrega de que durant la nostra feina tot vagi el més tranquil possible. Es tio mos va donar un bon discurs sobre el país, sobre sa situació que viu, sobre totes les coses a evitar, etc. Sa veritat es que va donar ganes de sortir pitant i tornar cap a cases però bé... El segon dia varem sortir a sopar i per jo va ser tota una experència, ja que vaig veure que a Valencia hi havia vida i que no me segrestarien o me pegarien un tret només sortir de s’hotel. Vos jur que mai havia sentit sa sensació d’estar tancat i sa sensació de tornar a sa llibertat com aquell dia. Anar a sopar vol dir anar a sopar, és a dir, cotxe a s’hotel amb una persona que ens acompanya a un restaurant (s’asseu a sa taula des costat), menjar, tornar en cotxe fins a sa porta de s’hotel. Tot una experiència.



Fins aquí, com podeu imaginar ses sensacions eren una mica estranyes ja que la paranoia de la seguretat era un tema molt present. Però a partir d’aquí, amb s’inici de sa feina, tot va començar a dirigir-se cap a sa normalitat. Tenim tota l’area metropolitana de Valencia per treballar. Vaig amb un cotxe, es conductor-segurata i duc s’ordenador, una càmara de video que va gravant, un gps i molts planols A-1. Després d’estar només per s’hotel s’agraeix començar a voltar per tota sa ciutat. Es molt divertit sentir a nes conductors xerrar en clau amb en Mauricio via walkie talkie. Pots sentir perles com “entregando el sobrecito” (que vol dir que hem acabat de fer feina i tornam a s’hotel”) o “llegando al nido” (a s’hotel). De moment, no he tengut cap incident, això sí estic començant a passar per cada barri a lo Ciudad de Dios que posa es pèls de punta. Això és un altre món i veus zones amb una morfologia urbana totalment diferent a lo que esteim acostumats.
Es puta Mauricio mos envia un mail diari informant-nos de com està sa seguretat per aquí a partir de noticies. Sa questió es que tot és mal rollo perquè te despertes amb noticies d’assesinats, segrestos, robos, etc. Per cert avui sortia a un diari, que durant es 2008 hi va haver 14.000 morts a Venezuela!!! Estic flipant un poc amb aquest tema, per lo vist Colòmbia ja és una bassa d’oli en comparació amb això... Per lo que conten sa delinqüència armada no té límits i sa polícia és una màfia. Tots els conductors amb es que he xerrat culpen a nen Chávez i el posen a parir.


Un altre cosa que haurieu de veure es com es condueix per aquí!! Això és ca’n pixa o sálvese quien pueda!!!Brutal. Es que arriba primer a un cruce es qui té preferencia, llavors et trobes cruces plens de cotxes creuats, els stops (aqui son “pare”) i cedas no serveixen per res, es semàfors just just,..., un percalot vamos.

Deixant de banda sa feinada que tenim entre setmana esteim començant a planejar una mica es findes per visitar cosetes. En aquest país hi ha grans zones d’atracció turístiques. Dissabte sa furgona de “transporte ejecutivo” mos va dur cap a sa zona des Parque Nacional de Morrocoy. Des d’un mollet una barqueta motoritzada autèntica mos va dur durant 20 minuts aproximadament fins a una illeta típica caribeña anomenada Cayo Sombrero. Només aquest dia de platja val es viatge. Es paisatge era brutal i mos ho varem passar de puta mare! Aquí sa gent va a sa platja a beure i a disfrutar i noltros no vàrem voler ser menys. Bon carregament de ron, tassons que suressin dins s’aigo i a beure i menjar tot lo dia. Es vespre, per no tallar es ritme de tot lo dia, sortida a matar amb en Roger i en Manuel per ses “discos” d’un centre comercial (aquí es fa molta vida a nes centres comercials). En Manuel és “s’escolta” més jove des grupo, un puta crackot que ja pareix de sa família i que sempre ve amb noltros quan no feim feina. Evidentment ara quan anam a sopar ja no s’asseu a sa taula de davora :). A destacar es primer pub que varem visitar, sis euros d’entrada amb barra lliure fins a les 3! (lo que mos faltava després des nivell de ron en sang que ja duia de tot lo dia).



Entre setmana a part de sa feina poca cosa, anam molt a nes centre comercial que està just davant s’hotel, on anam a passejar una mica i moltes vegades aprofitam per sopar. Es un hàbit típic de la classe veneçolana mitja i sa veritat és que sempre hi ha molta gent.

Qualcú se deu demanar pes tema dones. Tenia sentit que ses veneçolanes s’operaven molt. Sa veritat és que ho puc confirmar totalment. Jo diria que una gran proporció van lluïnt els escotes operats. A qualcuns se li sortirien els ulls per aquí :P

Per cert, he pogut fer es canvi de bolívares que es fa al mercat negre!menos mal perquè sinó hauria hagut de fer feina tot es mes d’agost per recuperar ses perdues (lo des 6 euros barra lliure és una excepció). Com a referencia dir que amb es canvi oficial una camiseta de souvenir cutre que posa Venezuela val uns 45 euros!

Bueno gent, resumint, que tot va bé i que ja vos aniré informant de properes sortides...En principi aquest finde anam per Choroní, on també hi ha unes platjes a un parc natural molt niquels i també tenim previst visitar un poblet anomenat Colonia Tovar fundat per alemanys enmig de sa muntanya i de sa selva. En es poble aquest encara es xerra alemany i totes ses cases son com a Alemanya. Ja veurem que tal. Au gent acabaré amb tant de rollo.

Una abraçada a tots i salut!




PD: via Facebook vaig penjant més fotos...

GRÀCIES, MICHAEL JACKSON

Rock Werchter 2009: Dijous

Al·lots, no se si hi pensau però..... QUEDA UNA SETMANA PES WERCHTER!!!!

I aprofitant que avui som Dijous i que Dijous que ve ja estarem allà ballant i donant-ho tot, crec que un postillo diari per resumir lo bò i millor de lo que veurem sa setmana que ve NPFGM. Així pues, començ avui amb es highlights de dia 2.


1. Estrelles consagrades

Oasis

Sens dubte es grup estrella de Dijous, no necessita cap tipus de presentacions. Després de passar una travessa en es desert de quatre o cinc anys (essent generosos), l'any passat tornaren amb un disc més que disfrutable i tornen a estar 'en el candelabro'. Per moltes històries xungues i per molts de discs prescindibles que s'hagin marcat, tots sabem que només que tirin un poc de repertori (que ho faran) es des germans Gallagher pot ser uns des concerts des festival. Com a mostra, dos botons. Es primer es un des seus grans hits (per jo sa seva millor cançó) i es segon és una de ses cançons des darrer disc 'Dig out your soul'.

Don't look back in anger (Live in Wembley, 2000)

The Prodigy

Seguim xerrant d'anglesos però aquesta vegada canviam radicalment de registre, i mos tiram a s'electrònica. Possiblement The Prodigy sigui, des trident de macrogrups de s'electrònica des noranta, es que hagi envellit millor, en comparació amb The Chemical Brothers (per massa vists) i Fatboy Slim (per desaparegut en combat). Es concerts de The Prodigy (o això diven) asseguren canya a matar, i això és lo que esperam que sigui es 'cierre' de Dijous. Vos deix, probablement, amb es seus dos grans èxits, un d'ells a més amb un des vídeos més mítics de sa passada dècada, amb un final com a mínim sorprenent.

Smack my bitch up (Uncensored version)

Placebo

Un altre gruparro per donar es primer dia de competició, es den Brian Molko (qui no va pensar en els seus inicis que era una cantant?) alternen grans concerts amb truños considerables. Esperem que aquesta vegada donin sa de cal, després de decepcionar a pràcticament tothom en es FIB 2006. Hits no els hi falten. Se presenten en es Werchter amb un nou disc acceptable (Battle for the sun), però que no té res a fer en comparació amb antics treballs des grup britànic com 'Sleeping with ghosts' o 'Without you I'm nothing'. De totes maneres, penjaré sa cançó que dona nom en es nou disc, que té es seu rollo, juntament amb un vídeos d'un des seus grans hits en directe a Radio 3 (sa qualitat d'àudio no és meravellosa però val la pena veure en Molko tan jovenet/a).

You don't care about us (Live at Radio 3, 1998)

2. Grups emergents

Pendulum

Una de ses sensacions d'aquests mesos de descobriment de grups werchterians, es seu darrer disc (In Silico)és una col·leció de trallazos que sense cap dubte ballarem a sa estreta i humida carpa des festival. Com a mostra, aquest hitazo que comença amb aires èpics i acaba amb una masterclass de drum'n'bass.

Fleet Foxes

Un altre grup desconegut fins fa pràcticament dos dies (o sis mesos, per ésser més exactes) i que ara tot modernillo coneix i adora. Comparats de manera immediata amb es Beach Boys (amb tints hivernals, se sol afegir) per sa seva música coral, es seu disc homònim va ser un des més destacats de s'any 2008. Vos deix amb un exemple d'aquesta música multivocal i melancòlica, en aquest cas no tiraré de tòpic i no posaré es seu megahit White Winter Hymnal.





3. Segones espases

Eagles of Death Metal

Contràriament a lo que suggereix es nom des grup, pocs berridos i molta guitarra garagera ofereixen aquests americans d'escassa popularitat però molt bona música. Només dir que es seu bateria (ara ja només toca amb ells en directe) va fundar posteriorment Queens of the Stone Age. Tenen tres discs molt recomanables, i si bé no són coneguts pes gran públic, segur que aquest vídeo que ve a continuació vos sóna. Idò sí, sa cançó es seva! (aquí en millor qualitat) Enguany obrin es Werchter i allà estarem per donar-lis sa benvinguda.

Don't Speak (I Came To Make a Bang) - Nike Add (by Guy Ritchie)

Lily Allen

Acabaré es post amb aquest hype des 2007, que s'aprofità des fenomen MySpace per donar-se a conèixer mundialment gràcies a una hitazo en tota regla i unes actuacions xumaires i polèmiques (vs. Elton John). Es seu segon disc no ha tengut tant de ressò, així que mos quedarem amb es seu tema estrella.

Au idò, això és tot per avui, demà tornaré amb nous grupets (res, Coldplay, Killers, Elbow, Bloc Party...:P).

Rayito, tico, tico, tico

En una de ses conversacions habituals amb en Gori pomer intetant retrobarnos amb sa nostra llunyana juventut varem coincidir en recordar tots dos que un tal Rayito "niño prodigio de la guitarra flamenca" va guanyar, fa un potosí d'anys, un certamen televisiu anomenat "Bravo Bravíssimo Internacional". Es tema va quedar aparcat fins que un dia es senyor Gori me va fer veure un video que sortia un pavo popero cantant i efectivament era ell. Aquest post se deu a que vos vull mostrar sa degradació que a sofert aquest tio "hijo de un gitano y una japonesa".

- rayito tico-tico guanyant es certamen (disponible en HQ?)

- videoclip de Me falta...

Com a Bonus track's vos deix s'entrada de wikipedia sobre n'Antonio Rayo i es senyor de Lucía executant es tico-tico.

LEE: Post final

Bueno gent,

amb un retràs considerable me dispòs a publicar es darrer post de sa temporada regular de sa Lliga de s'Eixample Esquerre, amb es resultats de sa darrera jornada i sa classificació, que (aquest any, sí!) té com a primer classificat i campió de sa LEE 08/09 a uns intractables FC Gerrets.

Sa jornada començà amb un descafeinat Xapetes Taronges - Atlètic Buidadotes que acabà amb pallissa (8-2) pes Xapis, que d'aquesta manera avancen a uns decepcionants New's Team i acaben sa temporada amb una meritòria quarta plaça. Però passem en es partit des partits, en es duel de s'any. Després d'un any sense pràcticament errades (només un empat contra es seus eterns rivals), es Gerrets havien de demostrar que mereixien es títol en es seu darrer partit contra uns Güizas que venien fortíssim i guanyant-ho tot des de ja feia moltes setmanes. Va ser un partit polèmic, disputat i intens [CRÒNIQUES DETALLADES AQUÍ] que acabà amb una contundent victòria des de negre (6-3), que aconseguiren així sa seva primera Lliga de sa seva dilatada història.

Acaba idò una temporada marcada per sa catàstrofe meteorològica de finals de Gener, que mos va fer estar uns dos mesos aturats i que ha impossibilitat sa celebració de sa ja tradicional Champions (o CLEE). Esperem que l'any que ve tot torni a sa normalitat i, per què no, es nombre d'equips augmenti!


Resultats de sa jornada




Classificació



Bon estiu a tothom!