30 de juliol de 2019

1x1 d'aquella manera. Estruquen match '19




I aquí l’1x1 del match. Com sempre, elogis als guanyadors i branca als perdedors.






BLUES


Bruno:
Com molts havíem intuït, quan més caòtic és el context millor rendiment ofereix en river brunx. Va arribar amb un jet lag d’escàndol, confús i desorientat després d’haver vist el tràgic esperperpent de Las Vegas. No sabia si venia de dinar, berenar, o si començava o acabava les vacances. Com a tot bon jugador llatinoamericà, aquest bullit de circumstàncies adverses el dugueren a fer un partidàs que va ennoblir l’estirp Di Lella. Per moments, va semblar el millor Caniggia amb perilloses i, ara sí, pertinents internades per la banda. Alhora que va fer honor a tot un Batistuta amb quatre xixarros d’eixerit davanter argentí. Crackot. 

Resultado de imagen de mejor once argentina




Fire:
A la fí va tenir el seu partit somiat. Anava amb les pupil·les dilatades de tant ordre que veia en el seu equip. Va tenir la mateixa bona sensació que té un director d’orquestra quan veu que tot flueix en una compassada i perfecte harmonia quan el seu equip feia les transicions. Pareixia el professor de la peli de whiplash quan a l’escena final per fi veu com el seu alumne fa un solo de bateria com toca. Tant d’esforç, tants de crits, tantes correccions i xerrades tècniques durant anys a l’escola industrial i als estruken match... A la fi tot el que veu al camp li agrada. Una sinfonía futbolística que just es podria millorar si tothom vestís amb la mateixa camiseta, ben col·locada dins els calçons, amb dorsals del 2 al 11, i amb les mitges fins els genolls amb cinc centímetres de doblec a la part superior. Ni més ni pus, però bé… massa bé.  
Se va permetre pujar i fer algun golet de lo tranquil que estava sabent que l’esquena hi havia THE ALLIENATE, que te dona més seguretat que una socialdemocràcia nòrdica. 
Al final del partit feia ganes donar-li un puro i que es delectés repassant el partit dels seus nins. 






Maese Bwan:
El sensei cofràdic va tornar a donar un recital d’allò que sols aprenen alguns després de dècades d’experiència: fer lo que toca, quan toca. Aquest principi que és tant bo de dir, i tant mal de fer, vertebra totes les accions del nostre O’Bwan Kenobi. 
Va ser protagonista de l'única falta del partit. Se'n va dur per davant a tot un Antrax amb un tackle que aixecaria de la butaca a tot un Vinnie Jones, i que va provocar la dissortada lesió del davanter red. En un gest de deferència cavellística va simular que també s’havia fet mal. Però tots sabem que Iron Bwan està farcit de titani. El que no sabrem mai és el perquè d’aquella entrada. Està clar que en Bwan no comet accions desencertades o precipitades. Mai sabrem la raó, perquè just ell veu el big picture i entén l’ordre dels esdeveniments a escala còsmica. Potser els events que se desencadenaran darrera aquella entradota canviaran el devenir socioeconòmic del món.






Santvi:
El de Sant Vicenç dels Horts mereix un autèntic monument. És d’aquells jugadors que encandilarien als més hooligans de la premier league. Es va fer seu el lateral que va cavalcar sense oposició i sense cap pretensió de protagonisme ni ostentació. 
Ha assumit la seva condició de paganini ad eternum amb autèntica integritat. Tot i que alguns sabem que ve als estrukens en qualitat d’antropòleg social. Que voldria anar a fer una família a Islàndia i salvar-la del canvi climàtic i de les bàrbares cultures mediterranies Però segueix a Mallorca amb el seu estudi sobre la cultura i la llengua mallorquina perquè ara ja és com a tard. 






Nate: 
L’arian cyborg representa millor que ningú aquell subgrup d’estrukiers als que la transició a la vida adulta està convertint en una espècia de transhumans. La paternitat ha vengut acompanyada d’un augment significatiu de la massa i la definició muscular. Tenen un propòsit en la vida a la que li veuen un sentit. Segueixen menjant com a estrucadores, però són ben conscients de les diferències entre proteïnes, glúcids i lípids. Les seves formes i modals s’han refinat, i han deixat enrere la poca grolleria que podien tenir en altres èpoques. Veuen els conflictes com a processos i oportunitats, i alguns estan en procés de bwanització. 
Tota aquesta metamorfosi es va traduir en superioritat al camp. The ALLIENATE va sobrevolar el camp amb la mateixa contundència que la legió condor. Va fer de l’anticipació un art en el que ni tan sols va haver de fer ús del barroer contacte físic amb el contrari. No va fallar gairabé cap passada, i al final del partit es va tirar un poc d’aigua per fer veure que havia suat. 






Sion: 
La rialla bonrollera perenne, la conducció de balón de motor diesel, la camiseta dels txandanguets com a declaració d’intencions, les accions inescrutables pels rivals, les belles frases en manacorí atàvic, la fina i perfecte execució del box to box. Es Txill va fer un partidarro i en va enshuhar un parell. El seu joc es va nodrir de les passades dels tòtemics Kemp-Fires i les que va tenir, no les va desaprofitar. Molt de rock és Txill.

Resultado de imagen de ac dc



Company:
Una cosetxadora s’endinsa dins un bocí del pla de Mallorca. Sense necessitat de fer molta via, a un ritme constant i amb renou desconcertador. Avança impertèrrita fent-se seu tot el que té al davant. Com una perfecte metàfora del temps, arrasa tot el que se li posa davant, destriant el gra de la palla fins que no queda res més que la passada de gol pen Bruno o en Sion: la mort rouge. 
Tot entrenador hagués volgut aquest jugador a l’exigent dècada dels vuitanta. La feina ben feta, la contundència, el futbol sense errades de camp de terra gravat a l’ADN, i una esquerra infalible. Encara podria jugar amb algún equip de la bundeslliga, on  encara es valora la honrosa estirp dels totcampistes com ell. 







Pibe Sureda:
Tot i que no fa fer cap gol, l’imperiós mammut va fer un partit colossal. Per moments semblava que jugava amb armadura medieval i cap red va ser capaç de fer-li front en el contacte físic. Amb els seus moviments constants i els seus canvis de ritme, és capaç de provocar autèntica angoixa en els defenses que l’han de sofrir. És l’únic jugador que pot redimir el futbol modern, ja que combina les seves visites a ca’n Nofre the hairdresser, amb un futbol sacrificat i guerrer. Donau-li un estruken amb pluja i fang i en fotrà una dotzena.
En Fire, que amb el temps l’ha anat esmotxant com si fos un bonsai únic, mirava cada un dels seus moviments amb orgull paternal. Se li resisteixen les porteries de l’estruken. Però tot i així: siempre en mi equipo. 




REDS


Marco Llull:
El bigotet amb el que va comparèixer semblava un homenatge inconscient als cents de centrals alemanys que el deuen haver lluït durant segle XX. La millor posada en escena per a un central. Tot i així, no va poder mostrar que és l’hereu estrukier d’aquesta llegendària casta de defenses. La contundència en el contacte físic i l'optimització en les passades amb les que ens té avessats, es va veure superada pel trident ofensiu Txill-Brunx-Pibe. Als que veia venir com si fossin vehicles de combat. 
Massa feina després d’haver arriat les 7. 





Lluc:
Va viure tot el partit dins un ingenu idealisme. Iniciant parets impossibles i liderant contraatcs suicides. Els més sensibles vàrem intentar que no sofrís molt, i compartirem la seva innocent paranoia com a la peli shutter island. Però va ser pitjor, cap el final del partit la seva actitud quixotesca encoratjava a un imaginari equip competitiu i amb esperit, a practicar la pressió alta quan faltaven quinze minuts i es perdia de quatre gols. La realitat a les seves esquenes, era un conjunt de tudats que tenien en ment l’entrecot de s’era de pula i no la filosofia del joc posicional de Guardiola. 





Perisic:
Va ser dels jugadors reds que no varen sortir al torrarock. I ho hauria d’haver fet, perquè un no pot trair la seva naturalesa quan ja està a prop dels 40. Es va refugiar en la seguretat i la calma del anar a dormir prest. Sense ser conscient que això no va amb ell. Seria com dir-li a en Keith Richards que faci dieta i vagi a fer footing per cuidar-se un poc. 
Flanagan Perisic no va tenir el seu partit, no va poder explotar la seva  potència de braons i es va veure superat pen Santvi i es Txill. Va acabar emprenyat però donant la mà a tothom fent gala de la ancestral contenció emocional dels homos mallorquins, que amaguen els sentiments i les emprenyades per a sí mateixos. 
Al post-sopar, va guanyar el debat Las Vegas sí, Las Vegas no, amb una encertada dissertació sobre el concepte de holidays del turista british. 




JayJay:
Minut tres de partit: “jo fa un any i mig que no toc balón. Crec que jugaré de lateral”. Aquest va ser una altra de les claus de la derrota red. Tots esperàvem que exercicís una tirania cruel e incontestable al mig de camp. Però no va ser així. En JJ  no va ser aquell mig omnipresent que te guanya partits totsol. Tal vegada, perquè no hi era la seva nèmesi: en Tomeu Bua. O perquè si no fa oloreta de Vir, el mig de camp és un no lloc; un espai sense sentit i on el sacrifici és innecessari. 
La seva acurada ironia durant el partit va ser el més positiu per l’equip red. L’únic que ens va fer riure enmig de la tragèdia. Gràcies al seu “al·lots hem de canviar de mentalitat”, vàrem aconseguir fer quatre passades seguides i que en Brunetti fes un gol un poc vergonyós. Però gol. Un acte de psicomàgia en tota regla.

Resultado de imagen de psicomagia




Kane:
El meu padrí em va dir una vegada que al Barça no li convé fer gol segons quan al Madrid. Que el teu equip pot fer gols que el poden acabar perjudicant. La importància dels moments en el futbol, supòs.  
Devers el minut 10, una passada llarga amb destinació a l’oblit va ser engaltada pen Cano amb un meritori remat. A cavall entre la volea i la txilena, es cano vecchio fa enxufar un xixarro d’època. I aquesta va ser una altra de les causes de la derrota red. A partir d’aquell moment, dins el cap d'en Kane es va jugar un altre partit. Com un Gordon Gekko que es resisteix a admetre la seva fallida, va tornar a la seva adicció a les conduccions llargues i a les assistències amb cullereta. Tot acompanyat de passades de tacó que no anaren enlloc. No faltaren els crits als companys de “jugau fàcil” i el banyador del decathlon. 

Resultado de imagen de gordon gekko



Juli:
En Jules és dels jugadors que ennobleix la seva posició, el seu equip i per extensió l’estruquen match. Li varen dir que jugava de red i va venir amb mitges, calçons, i camiseta de inconfundible vermell. Com sempre, va tirar d’un lloable ofici per la banda dreta. Sense cap queixa ni cap comentari negatiu, se’l va veure en algun moment mirant a l’horitzó i amb mirada melancòlica; conscient que l’havien fet venir a jugar amb un equip de rovissos fiesteros
Va tenir alguns duels cavallerescs per la banda dreta amb en Bruno. En va perdre alguns, però va batallar amb honor i coratge com a bon lateral italià. 





Antrax:
La seva lesió va ser una de les claus del partit. Els reds es varen quedar sense el seu Ibrahimovic de poble, el seu referent en atac, l’home que havia duit dos balons per no perdre temps i oferir el màxim espectacle. Aquest new sempre ha tingut un talent natural per tots els esports, però mai li ha importat molt. Amb el seu físic de proporcions clàssiques, podria haver competit en alguna olimpiada, però sempre ha preferit els drons i els ordinadors, que tampoc se li donen malament. Esportivament,  segueix en el seu procés personal de deixar fer filigranes i passar a ser més efectiu. Procés, que alguns vivim amb certa nostàlgia; amants de l’adorn innecessàri. S’espera que amb el segon fill deixi de fer xilenes i vaselines, una llàstima pels que enyorem les seves cucaveles.  
Home destacat del pre-match, va demostrar demostrar tenir un domini absolut de la Badia de Cala Millor. Aconseguí camp, vestuaris, i accés als aspersors amb cridades misterioses i subterfugis varis.  L’any vinent s’espera que dugui els cambrers de l’hotel perquè ens serveixin els refrigeris post-match  





Brunetti:
Aquell gest amb els dits assenyalant l'infinit mentres sona duc el dimoni dins jo i els tècnics desmunten l’escenari de fons, és ja història viva de sa cofradia i de s’estruken. Malauradament, el seu partit també. En T-Brun se va presentar al match havent superat al seu màxim enemic: la sesta estiuenca. Durant el partit, es va intentar refugiar a les zones de no influència del camp per surar la ressaca.Tot i així, no va poder evitar sentir-se com un oficinista dins un camp de paintball. 
No varen faltar les perdivs traicioneres i  la camiseta de color descatalogat amb publicitat de negoci local: el mítiquèrrim Van Van. Aquell local nocturn de vora la mar que va omplir de màgia els vespres dels 90’s a Cala Bona, i que du vint anys encadenant oportunitats de negoci fallides. Immers dins una espiral de decadència late tourism que sembla que no acabarà mai. Molts encara vivim de la il·lusió que un dia reobrirà, i ens transportarà a aquells moments de gloria juvenil on ho petàvem fort i ens pensàvem que érem mascles alfas eterns. 
De la mateixa manera, i amb la mateixa il·lusió infundada, molts també esperam el ressorgir del joc, la màgia i l'elegància vintage d'en Brunet. Veurem pel christmas match 19.  





Maese Cuads:
Aquell jove jugador que passava els diumenges horabaixa intentant fer elàstiques per Barcelona ha reconvertit el seu joc. Sobrepassat per una generació de davanters més bons que ell (Antrax i Pibe), ha fet una passa enrere i ara es dedica a pul·lular pel mig del camp com si fos un Rakitic de marca blanca. Sense saber molt bé què ha de fer i on ha d’anar, va passant els estruken match amb la indiferència d’un jubilat que mira per la finestra d’un asil. 


3 de gener de 2017

CRÒNICA DE S' ESTRUKEN CHRISTMAS MATCH 2016

QUEDEN 364 DIES PER A S'ESTRUKEN. 

I sa desolació va invaïr l'ànima dels estrukaires. Ara mateix no hi ha un acte durant l'any, llevant de qualque esdeveniment puntual tipo ses noces d'en Frega, que pugui fer ombra a lo que passa dia 25 de Desembre a les 17,30, hora oficial de convocatòria. 
Ni tan sols s'hi acosta el que es pugui viure a la mateixa hora just un dia abans, Tardebuena. I per suposat, i per molt que pesi als blavets d'enguany, tampoc mereix la importància del match el que passi a La Havana Q a les 02h de sa matinada. I tal vegada per una petita confusió en quant a aquesta darrera questió es ara que me dispòs a descriure sa que es possiblement sa palliça futbolística més important de quants Estruken Christmas Match hem viscut. Per aquesta petita confusió, o per un accident de moto. 

DIES PREVIS. WHATSAPPS, CRIDS I RENOU. (VELLS CONTRA JOVES 2.0)

Com sempre, S'Estruken comença davers dia 15 de Desembre. Es comença a moure el mercat i sonen noms, altes, baixes, sistemes de joc, colors, estadi, nohequiétal… i enguany no va ser una excepció. Comença sa convocatòria amb els equips encara per acabar de definir però amb una idea clara. Es repetirà el vells contra joves de l'any passat, amb uns vells un poc més confiats i uns joves que no ho acaben de veure clar, però amb ànims de venjança. 
Ses alineaciones per edat deixen dubtes en quant a varis jugadors que son nascuts a l'any meridià de sa moguda, i entre aquests half jove-vells i els "allegados" es on es disputen el moments més importants de la prèvia. 
Els blaus, indignats amb sa decisió de l'any passat de que en Tomevet agafés el relleu d'es Maese Bua amb els vells, varen impugnar aquesta decisió, sempre capritxosos.  Primer punt a favor seu, i no era un punt feble, sino un dels més importants players d'es match. 
Tot i això reben un revés que es celebrà al nucli dur dels rotjos com mitja victòria. En Sergi es baixa! 
Possiblement el jugador més decisiu dels darrers partiste, porter mega top, no vendrá a jugar perque enguany ha decidir caviar sa pilota per un casc de bomber i un camió cisterna que faria nedar de veres als joves blaus. 
Com quasi sempre, tot intent de negociació per part dels vermells es tirat enrera per l'equip bleu, que fa i desfà més o manco com li convé i de tenir uns vermells confiats i uns blaus tremolosos passam, en veure ses alineacions confirmades a un paperot d'en Kempes que va fer tremolar la fe rotja, a un canvi d'escenari enorme. Es Pibe, entre d'altres, celebrà el desenllaç dels dies previs com una primera victòria, i no era per a menys. Els blaus tornaven a tenir confiança en el seu equip fet a cops de talonari. Damunt el paper, Tomeu, Jordi, Palerm, Manu i Pep Toni de porter com a "allegados" per als blaus, Oriol, Juanito per als vermells. Ok, yo. Sigan…


TARDE BUENA. COP D'EFECTE. 

Si hi ha hagut un cop d'efecte fonamental i de darrera hora a sa història dels Estruken ha estat el d'enguany. Es nucli dur juve es va plantejar un moviment gairebé impossible i de dimensions èpiques, només igualat p'es fitxatge d'en Figo p'en Florentino. Fitxar a una de ses millors jugadores femenines del món. Per tots coneguda i admirada, na Virginia Torrecillla. Sa brúixola del Barça, Montpelier i selecció espanyola. 
A posta de sol sa jugadora estava ja miv convençuda per s'equip de negociación capitanetjat per un implacable Lluc, que per acabar de firmar el contracte i fer un poc de perreo  la va emplaçar pasada mitja nit a La Havana, on va ser acorralada per mitja dotzena de jugadors blaus i obligada a firmar, fort que no em mollis. 
Tal vegada, per aquest fet, aquesta mitja dotzena de jugadors varen tirar massa prest els coets a l'aire i varen celebrar, un poc de demés, aquesta primorosa darrera victòria abans-match. 

DIA 25 A LES 17.30.

Rius de tinta al whatsapp durant tot el vespre van correr. Fotogràfies de culleres, previsions de resultats que rondaven la humillació, qualque clàssica foto de ties en pel... 
Total, que v´ctimes de la incredulitat del fitxatge de na Vir s'encalentiment dels vermells va ser un drama. Caps baixos, trot roncer, i males cares en veure compareixer a la estrella del Montpelier per s'entrada de Ses Eres. En contraprestació més que justa en Tomevet tornava a ser cavell, però era difícil malgrat el retorn d'en Tomeu aixecar la situació. Els blaus van a per totes:



DIA 25 A LES 18H. EL PARTIT (45 MINUTS DE HISTÒRIA ESTRUKAIRE)

Als dies previs els vermells ja havien donat pistes del seu sistema de joc. Un sistema basat en la segona part del partit de l'any passat que va donar com a resultat una remontada èpica i inapel.lable.
Una defensa forta i seria, Fire, Juanito, Nate i Manti o Juaniu. Un centre del camp per a llençar contres ràpides format per Oriol, Kempes, Manu, i un trident ofensiu amb jugadors com de contenció però que l'any passat va demostrar ser definidor amb en Kane, JJ i Brunet. S'ha de dir, però que en Manti va ser un jugador comodí durant tot es partit i mai vam saber exactament on jugava. També a sa primera part en Tomeu va ser roig i va fer molt de mal per sa banda. S'el va veure passar gust de jugar i combinar i va agraïr compartir responsabilitat ofensiva amb altres jugadors, cosa que tant l'any passat com enguany a sa primera part favoreix sa seva evolució i integració. Tenim pendent una reunió amb som pare i representant Buazinho per a convercerlo de que lo millor per a en Tomeu es ser cavell desde ben jove. 
Els blaus formaven amb una defensa un tant extranya, començant amb es Màgic Cuadros de lateral i en Palerm de central, per exemple. Dos jugadors totalment infrautilitzats en aquestes posicions. Confiant de més en sa qualitat de'n Jordi i en Julià i contant que durant bona partit jugava n'Arny  de lateral també. Diguem que no era una defensa per a retenir els contraatacs precisos dels jugadors d'atac vermells. Al mig camp sa cosa se componia amb na Vir  com estrella de s'equip, en Lluc, que va deixar ben clar que si se vol treure lo millor d'ell se li ha de posar una famella davora, i es Txillo que sortia amenaçant amb ses seves cavalcades que superen linees com un ganivet talla mantequilla. I sa davantera, que en principi no deixava dubtes, amb es Pibe, Antrax i Pau. En Pau se va trobar bastant totsol en general, davant sa inoperància dels seus dos companys, que ja ni hi son ni s'els espera a S'Estruken. 

El partit començà amb uns primers deu minuts frenètics dels blaus que varen sortir, com es habitual, a menjarse el camp. Uns primers deu minuts on cal destacar l'actuació quasi apocal.líptica del debutant i porter vermell, en Perico. Dels seus peus va sortir tot el perill dels blaus a la primera part, i va posar l'ai al cor de tot el seu equip amb sortides inverosimils i accions inexplicables que varen estar a punt de treure del solc a més d'un. S'ha de dir en favor seu, que a part del partit es un home que ha entrat per sa porta gran del cavellisme, tant via whatsapp, com previa i postmatch, com a sa fantasy, on està firmant un dels pitjors debuts de la història a s'Estruken i es ben pagador. Un deu p'en Perich.
Passats aquests 10 minuts de pànic vermell on els blaus no varen saber treure profit en el marcador el partit s'estabilitzà i els vermell començaren a donar signes de tranquilitat amb sa pilota. Inclús varen crear la primera "ocasió" del partit en una acció d'en Kempes que va definir dins l'àrea amb un xut que va sortir per sa banda. En Fire va baixar un poc es volum i tot va començar de nou, i d'un jugada llarga amb una gran circulació de pilota al mig camp arribà el que seria primer de molts de gols. D'una molt bona sortida de balón del mig camp i una triangulació de llibre entre es trident ofensiu que en Brunet culminà davant en Pep Toni. 1 a 0, molt prest encara per a imaginar lo que passaria en la següent mitja hora. 

EL RECITAL. 

Amb l'ú a cero va començar lo que seria la mitja hora més desequilibrada de la història recent de s'Estruken. Na Vir totalment inutilitzada per part dels blaus. Podria ser el partit que ella recordi on ha tocat menys balón d'ençà que es professional. I es que un Estruken no es fàcil per a ningú. 
En més o manco 10 minuts va arribar una altra contra ràpida dels vermells. Una pilota filtrada cap a n'Oriol, que es va escorar una mica i va provar un xut més o manco forçat i blan, amb tant sort que en Jordi que arribava ben tot sol i en una decisió del tot incomprensible li va entafarrar paparra a s'esquadra de la seva porteria davant la mirada atònita dels 21 jugadors restants, i posant un dos a cero al marcador que començava a posar sa cosa sèria per als joves. Era el minut 20 de partit. 
Just 9 minuts més tard en JJ tira una falta que rebutja en Pep Toni, malament com era evident. Els blaus, en un símptoma inequivoc de falta de cavellura, no compareixen a l'àrea petita per a rebutjar la pilota que queda morta per allà i en Brunet s'en aprofita de la situació per a arribar ben sol i empenyer la pilota a la xarxa. Un gol per a explicar als nins lo que es ser un ca vell o no ser-ho.  Massa fàcil tot. Un desfer calça. 30 minuts de joc i tres a cero al marcador. En Juanito esperava fent sa gerra a l'àrea contraria a que algún blau donés senyals de vida per allà. En Manu totsol bastava per a defer qualsevol intent de na Vir i en Lluc de montar una jugada. N'Oriol es trobava més còmode que mai i en Kempes... en Kempes es un home content. Es un tio en ratxa. Fa dos anys que no perd un partit Estruken i disfruta. Se li veu a sa cara. Tant li es si el seu partit es més o manco com sempre, es típic partit d'en Kempes tipo "ei, penya". Està passant un moment dolç i això es lo únic que importa. 

Idò només 5 minuts més tard una altra jugada de llibre, desmarc d'en JJ i en Brunet li envia un balón en profunditat que es manacorí evidentment no perdona. Quatre a cero al minut 35 i això ja es una festa. Es una realitat. Encara queda molt ,però més enllà del marcador les sensacions de repàs desmesurat per part del vermells es més que evident.  La pisarra ha funcionat. La defensa no pateix i les jugades entre els davanters fan molt de mal a la defensa blava, que no troba la tecla per a canviar el curs del partit. 
Encara quedava "la manita" abans del descans. Com era d'esperar, en Kane no falla a la seva cita amb el gol i completa la golejada abans del descans i fa que marqui el trident al complet, tipo MSN. 
Cinc a cero i anam al descans amb la sensació d'haver vist un final de cicle dels blaus en tota regla. 
La situació es dramàtica al nucli dur dels joves. Tot el que era alegria el vespre abans es ara tragèdia. 
Destacable una jugada dels blaus en clar fora de joc, que els vermells van pitar fort i que regirà es Maese Cuads i no podent aguantar la fúria va espetar "Beee, al.lots. Ja ho sabem! Pareix que vos jugau sa final de sa Champions!" En Kane i en Brunet van anar a protestar aquesta baixada momentànea d'importància al matx "Meam si ara resultarà que es un amistós!". Res, renou i poca cosa més... 
Davant d'aquest repàs, i per por de acabar amb una dotzena de gols una decisió en pla Villarato fa que en Tomeu passi a ser dels joves a la mitja part. Mentres en JJ tirava derribos "voleu que mos mesclem?" se sentia a dir del mig camp. En Brunet també derribava per allà i a na Vir, que no acaba d'entendre el significat de tot això, no li feia massa gràcia "i encima se ríen" deia sa jugadora amb poca broma. 
Comença sa segona part amb un caire un tant de tràmit per als vermells, que saben que ja tenen la feina feta. Passen gairebé els primers deu minuts amb poca cosa per a comentar. Fins que en JJ es torna a superar. Un xixarrot de 35 metres que entra per la esquadra de la porteria blava, defensada a la segona part per a en Pau. Es podria xerrar d'un gol tipo Zlatan, però crec que ja se comença a dir un gol tipo JJ. Set i partit. Sis a cero i poca història més. Repàs absolut de cavellura i futbol per part dels vermells. 6 a 0 al minut 52!! 
A partir d'aquí semblaria que tot es història, però no. El partit encara no havia acabat. Durant la següent mitja hora els vermells baixaren el ritme, en Manti va agafar el timó de no se sap ben be quina nau i va començar a fer de Neymar a tot arreu del camp. En Manu va abandonar el centre del camp per a intentar marcar el gol que havia fallat a la primera part en un intent de vaselina, que inclús un Pep Toni baix de confiança no va tenir problema en aturar. I quan semblava que el partit era ja  més pensar en anar a sopar al "xino de Felanitx" i arriar derribos per dins Ca'n Moix arribà un gol d'en Lluc. Un gol que esborronava el set a cero roig que i que honrava el seu bon partit, en un xut amb rebig de la defensa que es va anar fent enfora de les mans d'en Perico, que va fer un esprint de 30 passes per arribar d'un pal a l'altre de la porteria. 
En pocs menys de 10 minuts una falta a la frontal de l'àrea que li comanen a na Vir que la penji. Una centrada perfecta. Pilota tensa, rosca cap a fora a l'alçada del cap més alt de dins l'àrea, el d'en lluc, que remata inapel.lable, aquest cop en Perico ni la va poder mirar. 6-2.
Els vermells una mica més seriosos no acabaven de tornar a trobar el joc de la primera part i els blaus creixien al camp com mai ho havien pogut fer fins a aquest moment. Creixien i creixien i de sobte el Lluc firma un hat trick que sembla ficar la por al cos dels vells, que ja fan renou i comencen a posarse nerviosos. Sobretot en Fire  que enjega en Perico de la porteria i es posa els guants per a evitar el que podria ser una catàstrofe. Els vermells tremolen una mica de por. Han perdut la confiança...

L'APOCALIPSI. 

Amb el 6-3 al marcador en Brunet demana el canvi i s'en va cap a la banqueta amb gest de preocupació, més qu ep'el resultat que encara no perillava, per la manera d'haver deixat escapar una pallissa històrica. A la banqueta coincidí amb na Vir que li va dir "Esto parece un gallinero. Si con 6-0 no he oído más gritos en un campo en mi vida". En Brunet fa cara de pensar "aquesta nina encara no ha entés massa be aquesta moguda i pensa que això es un partit de futbol normal amb futbolistes normals, i es tot lo contrari." 
De sobte arribà ala banqueta en Juli i digué a es Maese Bua "Noltros no erem dos canvis?" i en Bua  rigué i contestà "Tüh! ves alerta no jugueu amb 10."
Un...dos...tres...quatre...cinc...sis...set.....vuit.....nou.....deu.....onze.......DOTZE. 
"Ei, penyaaaaa!!! Que sou dotze!!!" Cridà en Brunet de sa banqueta. El partit quedà congelat. Vintidues cares d'incredulitat comptant jugadors al llarg del terreny de joc. Se confirma. Els Blaus jugaven amb dotze jugadors. Tot el mèrit de la segona part, l'intent de remuntada, fer-se amb el mig camp...era früit d'una errada matemàtica, tan simple com això. Dotze contra onze. Davant el moment vergonyòs patit p'els joves, simplement es va optar per que un jugador susrtís del camp i continuar amb el resultat de 6-3 i aquí no ha passat res. Però el partit es morí. Es morí de vergonya. 
"No me jodas que hemos remontado con 12" digué sa jugadora a la banqueta. "emoticono d'ulls clucs" d'en Bua com a resposta. Un fet que juntament amb el resultat dona per finalitzat un cicle blau, que tocà fons en aquest 2016 tant p'el resultat com per la manca de cavellura i d'organització. 
Deu minutets i es Maese pità el final. Ha acabat el partit. El partit de la vergonya. Sis a tres. 

El d'aquest any ha estat un estruken per a recordar en moments de beures p'en mig. Més que res, per part dels vermells, que es consoliden i deixen clar que els joves tornen vells i els vells ja ho son i estàn més acostumats. 
Al.lots, l'any que ve més i millor. Feis el favor de fer quatre "farleis" per sa Punta de n'Amer sa setmana abans d'es partit. 

Salut i Estruken a tothom. Molts d'anys.


Toni Brunet.