31 de desembre de 2015

CRÒNICA DE S' ESTRUKEN CHRISTMAS MATCH 2015.

DAYS OF GLORY

DIES PREVIS

Mai un partit de futbol ha donat tant de sí com s'Estruken Christmas Match de dia 25 de Desembre de l'any 2015. I es que un Estruken es molt més que un partit de futbol. Es ja un espectacle sense precedents. 
Enguany, tot i haver baixes definitives i destacades, hi havia ambient de gran match. 
A ses ja conegudes baixes d'en Bruno, tauronot blau depreDATdor lesionat, en Marco Llull que no ho havia pogut arreglar a sa feïna, motiu bastant loser, en Narf i n'Edu que eren per Tailandia, motiu bastant winner, i sa ja mítica baixa per retirada d'es mestre Bua, que mereix un capítol monogràfic a part, per no dir un documental de sa BBC tipo Sir Bobby Charlton
Es meu partit va començar el matí abans al poliesportiu de Son Servera, quan vaig anar a jugar un partir de fútbol 7 de "viejas glorias del Badía" i me vais trobar es maese Bua
Tot content jo li vaig dir.

- Bua. Enguany guanyarem. Tenim es "saber estar" d'en Fire i en JJ i s'home fort als despatxos que es en Kane perque no mos fotin al darrer moment. 

A això es ca més vell me respongué.

- Toni. Tothom diu de n'Antrax, en Lluc i tal. Però saps qui es que guanya aquests partits? ES PIBE!

- Cagoncristo Mikal! ja no sé qué putes he de fer per guayar un Estruken! Ara me faltarà es Pibe!! 

Ja hi tornavem a ser. "El día de la marmota". Me varen caure els collons a terra. Ara veia que tornariem a perde tot i tenir armes per a guanyar. Som ben pagador…
Al vespre uns quants varem anar al Nautic a fer un gin tonic, ja que es Picadilly no va obrir i varem organitzar s'homenatge i retirada oficial de sa camiseta blava d'en Bua, que es trataria d'aturar el partit al minut 5, número d'en Zanetti, i en Tomeuet que ja estaria al corrent treuria sa camiseta al centre del camp on li fariem es merescut aplaudiment i "manteo" com a tots els grans quan s'en van i deixen un buit al camp i al vestuari que mai haurà de ser reposat. 

TARDE BUENA

A sa tarde buena es on surten titulars. Es veuen ses cares dels jugadors. Qui està amb confiança i qui no. Qui s'engatarà de més i qui es sabrà guardar. Aqui s'home fort sempre es n'Arny. Fora de serie, va tornar a reventar es capvespre i es vespre a ritme de salsa cubana i Cohibas d'importació. 

Se comenta que en Fire va fer un Moscatell, si mateix…
Un moment clau en aquesta edición va succeir a mitjan tarde buena. Me vaig acostar a en Bua que vetllava qualqú. 

- La veus a na Vir? Mos tapa? L'hem de convècer perque faci sa treta d'honor demà.

- I com ho hem de fer?

- Hi enviarem en Lluc!

- Jo per mí no va massa de Llucs, aquesta…

- Tens raó. Hi enviarem na Cristina Cuadros!

Va venir na Cris, li varem contar sa moguda i la varem enviar en qualitat d'embaixadora femenina. Passats uns 10 minuts de negociació implacable va tornar i mos va dir.

- M'ha promès que vendrà. 

Després d'aquesta noticia tots mos varem envalentonar i varem anar a xerrar amb ella com a voltors. Es lo que té es gin tonic…

Com sempre els joves, que enguany anaven de blau, varen anar de víctimes tot es capvespre. Tot i sabent que tenien es Pibe, que seria presumiblement s'home d'es partit. 
A part d'això jo personalmente tenia molta expectación en el retorn al camp del jugador prodigiós Johan Maese Cuadros i estaba un poc fotut de no poder anar amb ell. Però es resultat era lo més important. 

MATCH DAY


Temperatura ideal per a la pràctica del fútbol. Al migdia s'home amb més ressaca era n'Arny, lo qual volia dir que tot anava sobre rodes. 
Màxima puntualitat a Ses Eres. Es impresionant pujar es carrer Major amb es cotxe i veure els llums del camp encesos per a jugar un Estruken Match. Gallina de piel. 
Enguany, tot i sa desconfiança d'es comentari d'en Bua jo tenia expectatives i no vaig dur ni maleta ni americana ni una puta. Vestit amb sa camiseta de sa Joyería Universal vaig sortir de cases. Amb ses botes posades. 
En entrar al camp vaig veure na Vir i me vaig mig empegueïr. Vaig pensar "histo, ara aquesta nina mos ha de veure jugar?" i també vaig pensar "un puta dia que no vaig arreglat...".
S'ambient era perfecte. Sa familia Di Lella ja asseguda a sa graderia amb sa manta i els coixins, sabent de sa baixa d'en Bruno i sospirant si era es dia que veurien en Piero fer un golet. Un al.lot meu, en Piero... va estar ben a prop, però li varen "nular".
En Bruno, com sempre, showtime. Va venir vestit d'arbitre. Camiseta fosforito amb propaganda i tot. "Pito", targetes i spray per a marcar ses barreres a ses faltes. Un puta crackot. 

Me vaig confiar un poc més quan en Kane va aturar un cop d'estat per a emportarse en Manu amb els blaus. Per això l'havem fitxat. 

- Penya. No vos podeu dur jugadors així com així. Això on s'ha vist mai? 

I ja va estar. En Manu se va posar sa rotja i llest. Si no hi hagués estat mos haguessin donat p'es cul segur. 

N'Antrax va dur una càmara de filmar amb unes banyes i tot per al paripé d'abans del partit i sa treta d'honor. Jo crec que l'any que ve vendrà amb una grua p'es tema dels travellings i tal. Desplegament brutal de mitjans. Focarro i tot. 
Per a fer-se una idea hi ha es video. Una imatge val més que mil paraules. Impresionant!
Na Vir va fer sa treta d'honor com va prometer. Se va empegueïr més que es dia de sa comunió, ben segur. Però sabem que li va fer il.lusió i tot. No es tothom que fa una treta a un Estruken Match!


THIS IS SES ERES

Es partit va començar amb un poc de tanteig. Clàssics minuts que tothom troba que es balón està buit i es camp es molt gran i tal i ningú la sap ni ferir. Per sort als 5 minuts varem fer s'homenatge a n'en Bua, que va ser realment emocionant. Que no tothom es cofrare d'honor ni totes ses cofradies tenen un membre tan distingit. Momentarro èpic. 
Després de s'aturada els blaus varen començar a fer sang per sa seva banda esquerra i en Fire no se sap molt be perquè es va obstinar en treure sa pilota per aquella banda també... I allò era un puta desastre. 
Minut més o manco 12 de partit amb sa bolla en joc, en JuanNiu va venir corrent cap a jo cridant.

-Toni! Toni

-Digués, JuanNiu

-Aquests cabrons venen a per jo... qué feim?! 

Jo vagi fer una alçada de celles i vaig com a cavilar, però... estava puta s' "asunto". Li vaig dir.

- Tú no te posis nerviós. Quan t'arribi sa pilota concentrat i feri-la. I si pot ser cap al costat millor que cap al centre. 

- Ok. 

Sa consigna era bastant clara. Hi ha entrenadors que amb això han fet carrera. No va anar malament sa cosa. D'allà ençà en JuanNiu va començar a millorar el seu percentatge d'encert. 

Poca cosa passava. Els vermells s'anaven trobant una mica més còmodes, però sense fer res. De sobte, en mitja ocasió en JJ va començar a convertirse en s'home d'es partit. Li cau pilota morta escorat a la dreta i li arria bolero clavant sa bolla ben davora es pal llarg. Xixarrot i 1-0 per als vells!
Gerra d'aigua freda per als blaus, que no tenc record d'ençà que jo jugo estruken que hagin tengut que remuntar un partit. Però quedava tot un món. 
Sa primera part avançava i poca cosa passava. En Fire cridava, es Txillo corria, en Piero no deia una puta paraula...lo de sempre. Els blaus varen tenir varies ocasions per anar al descans amb algún golet més, però tots haguessim firmat un 1-0 a sa mitja part. No ens hem d'enganar. 

Descans i comença sa segona part. Vaig concidir al vestuari amb en Pitis, que estava la mar de tranquil. Va fer un partidarro en defensa sobretot a sa segona part. A sa qual va jugar per l'esquerra, just a darrera en Kempes. En aquella banda a sa segona part es va firmar un tractat de pau que del de Versalles que no en veiem un d'aquests. Pitis-Kempes vs Arny-Cuadros i només els va faltar treure ses cartes per a fer un escambrit. Varen fer una segona part de "ei, penya". Pacte de no agressió. 
En una d'aquestes i per culpa dels canvis en Manu va passar de central i en Fire va dir que "faria un poc de feina p'el mig camp". 
Pocs minuts va deixar passar n'Antrax per a fer veure qui es que comanda a un Estruken. Recorregué 15 metres en 4 passes i xixarro. Un clàssic. Això complicava sa vida als vermells i donava cames als blaus. 
Total, que abans de donar-nos compte ja anavem 1-3 i bona vida. En Monxo, que va venir amb un look Tommy N'kono style, però amb pentinat tipo Dutruel, va tenir 15 minutets de zozobra i es partit tornava a estar com cada any. Hi ha que parlar del gol d'es Maese Cuadros. The Return Of The Prodigal Son, que va tornar per sa porta gran fent dos gols dels seus. D'aquests que ningú sap, ni tan sols ell, com l'ha ferida, però ha entrat. S'altre crec que li apuntarem a en Pep Toni, que va fer una especie de centre bananero i que en Monxo... ok. Era hora de que en Fire tornàs a sa seva posició natural i es deixés d'hosties. 
Els vermells estaven totalment desarbolats. Afegint sa lesió d'en Kane al banyat, que els deixava sense un 9 pur, pràcticament sense canvis i havent de remuntar un 1-3. 
Tanta sort que en Lluc va tenir s' 1-4 a un metre de sa línia de gol i la va estavellar contra es travesser. Sino es partit hagués acabat així ben segur. I tot això, sense emprar en teoria s'arma més perillosa blava, es Pibe, que s'en va anar sense marcar, crec que per primera vegada a un Estruken. Va tenir un partit discret. Això sí, un degradat collonut, celles ben depilades, forats per ses orelles i tot això. A vegades he fantasiejat amb sa idea d'una davantera formada per Dani Güiza, David Barral i Toni Sureda. Eu petarien fort, segur. 
Jo enmig de's camp dient a en JJ "Val més que pitin es final."  

- Qué dius! Encara en farem dos! 

Me va contestar. Jo amb el meu ànim de pagador, me costava creure al Man Of The Match. Idò encara no va endevinar. En varem fer 4! 
Es partit canvià de sobte. Varem decidir canviar del 4-5-1 al 4-4-2. Ara tan mateix ja no hi havia en Kane i mos repartiriem un poc per allà dalt. Mos varem posar de mig davanters els dos. 
Però es sistem bo va ser s'arribada oficial al partit del nou prodigi de s'Estruken Match. En Tomeuet, qui varem decidir que era massa jove per a jugar amb els joves i que havia de jugar amb els vells en representació d'en Bua. Va ser la darrera gran cavalcada per sa banda d'es mestre Bua. Sa seva herència. 

Només sortir a la primera part ja es va veure clar que en Tomeu havia de jugar minuts. Com més millor. Me va recordar al debut d'en Robinho dins Càdis. Va revolucionar el partit. Es segur que la carrera d'en Tomeu serà molt més profitosa que la de l' excèntric brasiler. 
Gambeteo àgil i eficaç, cintura, "desborde", joc combinatiu, la toca amb ses dues cames. Sense dubte era una altra generació. Va entrar com un punyal per sa banda dreta, mentres en Kempes s'ho mirava tot d'enfora per s'altra banda tipo "ei, penya". 

En JJ va posar el 2-3 i els vermells varen reviscolar. Poc menys de deu minuts més tard jugada combinada entre en Tomeu i jo. En Tomeu atreu defenses i me dona es balón per a deixar-me totsol i fer s'empat. Sense donar-nos compte estavem dins es partit. En Pitis feia mitja rialla allà enfora. 
En Pau, en Lluc i en Txillo varen començar a estirar d'el mig camp, i lo que pareixia que havia de ser no era. No hi acabava d'haver enteniment entre els tres i entre en Manu, que va una feina descomunal enmig del camp i en Manti (otra vez te vas al gol, papá?), que sempre sembla que no hi es, però hi es, robaven i els vermells tornaven a montar sa contra. 
En una d'aquestes en JJ fa es txixarro d'es partit agafant en Sergi avançat i clavant una vaselina tipo Zlatan. Era es Hat Trick i es saber estar era tan cert com es resultat. Els vermells guanyaven increíblement per 4-3. 
Els blaus no hi eren. En Fire i en Nate ni tan sols suaven en aquells moments de partit. Per no dir d'en Pitis, que seguia fent mitja rialla. Fins i tot en JuanNiu havia deixat de sofrir tot i que n'Antrax li començar a fer un marcatge a l'home.
En un moment en Kempes va canviar de banda meam si encalentia un poc i va rebre instruccions des del lateral. En JuanNiu tenia un truc. 

-Kempes. Si vols ara lo que podem fer es que jo faig s' "amago" de que pujo i tú quedes però després que resulti que pujes tú i jo quedo i els despistam. 

A lo que en Kempes contestà.

-Be. Ho deixarem per més endavant. 

Com a mig estormaït va tornar a sa bona vida de sa banda esquerra tot d'una. No fos cosa li mandassin feines. Li va venir enorme sa consigna mentres en Pitis feia mitja rialla...

Com no podía ser d'altra manera, en Tomeu va fer el seu gol. Un golarro per damunt en Sergi per posar el 5-3 i firmar un debut de somni, surtir a "hombros" i escriure el seu nom en lletres d'or a la història dels vermells. 
D'en Sergi només podem dir que es un tio que es capaç de rebre 5 gols i ser, si no fos p'en JJ, el millor jugador del partit. 
Amb el 5 a 3 i el partir resolt per falta de minuts per a la remuntada blava, en Manti va confirmar que s'ha convertir en un jugador totalmente impredictible i anàrquic. Va tirar una diagonal però a la inversa, es a dir, va partir del corner contrari i començà a fer un slalom insòlit i inversemblant cap al cercle central sortejant contraris fins que, evidentment, va perde sa pilota, contratac i gol dels contraris. 5-4 i emoció fins al darrer moment. 
A tot això hi havia n'Oriol per allà també, que no acabava d'estar content no se sap massa be perqué. El seu partit es més fàcil de definir tal vegada amb un emoticono que amb paraules. Triau quin vugueu. 
Final del partit. Vells 5-4 Joves. Partit de remuntades i èpica. D' homenatges i MediaSet. Un puta Estruken així com cal. Com cada any. I es que això no pot sortir malament mai. Retorns d'es Maese i d'es Txill, retirada oficial d'en Bua. Altes, baixes... 

A n'es Pibe encara l'esperen. Menys mal que a Felanitx va deixar s'honor a lo més alt que es pot deixar, com sempre. Un mal partit pot tenir, però una mala marxa es més complicat. 
Un altre any i aquest any sa glòria ha tocat a en Brunet i en Kempes. Encara inèdits a sa victòria. Ara només queda un jugador per a coronar com a guanyador d'un Estruken, si no em falla la memòria… En Piero
Mentres, allà enfora, en Pitis encara fa mitja rialla. 

Salut i bon any, estrukers!


20 de febrer de 2015

Del Trono a la Alcantarilla

Uep, seguim amb una sèrie de publicacions que no interessen a ningú i que bé podrien ser qualificades com ses menys interessants de sa història. Avui, tema Barça.

Lluny queden ja aquells 5 anys que no vàrem guanyar res de res. Llastimoses jornades de lliga on regalàvem punts a tothom, eliminatòries de Champions on jugàvem a més por que ganes. Cada estiu tots mos il·lusionàvem amb algun fitxatge que havia de fer ressorgir èxits passats. 
 
Es darrer any d'aquells 5, ses coses varen començar a canviar. Estrenàvem nou president, en Joan Laporta. Recordar que en Guardiola se presentava com a Director Tècnic amb sa candidatura d'en Luis Bassat. Dins el seu equip destacava, en Sandro Rossell, desconegut per molts però que sa premsa "amiga" el tenia en gran consideració per ser una persona de món, vinculat fortament a Nike i a Brasil. Nike, sa marca que mos patrocina, i Brasil, país que futbolísticament evoca ses grans essències des gol, varen cristal·litzar en s fitxatge estrella d'aquells anys. Ronaldinho. Sa promesa electoral d'en Joan Laporta se va esfumar tan ràpidament com El Emperador va contractar es serveis d'en David. En Sandrusco se va arromangar i va aconseguir sa contractació d'ún dels homes més importants de sa història moderna del Barça. Un altra incorporació clau va ser sa den Frank Rijkaard, home que havia estat visceral com a jugador, que era tranquilot com entrenador i que venia de descendir no sé quin equip a segona divisió.

Sa temporada no anava gaire bé. Es líder, el Maligno, mos anava una carretada de punts per davant i no es nostre joc no donava per més. Se veien grans detalls d'en Ronaldinho però no bastava. Hi va haver un moment en que tothom donava per fet que s'entrenador seria fulminat i que seguiríem dins es cicle de "aquí no guanyam una merda". En Joan Laporta, en una aposta presonalíssima, va mantenir sa seva confiança en es tècnic. Addicionalment, es fitxatge d'en Davids va suposar un plus i un punt d'inflexió. El Maligno va sofrir un descalabro històric quan va ser eliminat de semifinals de Champions per el Monaco d'rn Morientes, va perdre sa final de Copa i en lliga se va enfonsar perdent no sé quants de partits incloent un 1-2 dins es Bernabeu amb gols de Luis Enrique i Xavi. Al final de temporada, quedam segons a sa lliga darrera el València però amb sa sensació de que teníem equip. 

Amb ses il·lusions renovades vàrem afrontar un estiu on s'havia d'apuntalar s'equip per aspirar a tornar a ser campions. Entre d'altres fitxatges, vàrem incorporar en Deco, Giuly i Edmilson. Es fitxatge estrella de s'estiu va ser en Samuel Eto'o. Aposta personal d'en Jan. Va costar, si no record malament 24 milions d'euros que se varen repartir Mallorca i Madrid ja que compartien sa propietat des jugador. Ses negociacions se varen eternitzar. El Madrid no el volia però tampoc el volia vendre al Barça. El Mallorca veia amb molt bons ulls s'entrada de cash. S'afició blaugrana estava dividida. Uns deien que no era jugador per el barça, que no tenia cap, que era mitja punta, que no era tan bo, que massa galls dins un galliner. Altres deien que si, que era es tipus de jugador que el Barça necessitava, que lo millor era pispar-lo al Madrid i que seria un davanter total. Sa història és de sobres coneguda. Però volia remarcar un aspecte: és molt mal de fer pronosticar es resultat d'una decisió i ses voltes que dona es  món des futbol. 

N'Eto'o, n´Henry, en Cesc, Neymar...tots són noms que s´han posat molt en dubte per alguns abans de sa seva incorporació. Quan en Laporta va renovar sa seva confiança en aquell entrenador fumeta molts se varen posar ses mans per es cap. Quan vàrem fitxar n´Henry, molts deien que era massa vell i que no faríem res amb ell...són es mateixos que deien que en Riquelme era es nou Maradona. Quan en Guardiola va empatar i perdre en els seus dos primers partits de lliga com entrenador del Barça, molts demaven es sese immediat... 

Però si hi ha hagut una decisió que prendre a per majoria i que no hi havia gaire gent que discutís va ser sa Presidència d'en Sandro Rosell. Una campanya electoral que va durar anys, sa medalla d´haver fitxat en Ronaldinho, tenir es Grup Godó a darrera i una insistència desmesurada en desacreditar es millor president sa història, li varen facilitar accedir a sa llotja des Camp Nou. I que tenim? idò aquests 4 enllaços a Diario Yoya ho posen de manifest. És trist, però és així. Visca el Barça!

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4 

28 de gener de 2015

Légolas Monguer

Tot i sa varietat de plataformes que hi ha on poder publicar merda com aquesta, quan l'he vista he sabut que cansvells.com era es puesto ideal. Sa mirada de monguer i s'estil a s´hora de botar han estat determinants per decidir-me. Sa seva habilitat amb un arc...on hi hagui una fona...


2 de gener de 2015

CRÒNICA DE S’ ESTRUKEN MATCH 2014.


Capítol 1. EL TAURÓ BLAU.

Hi ha una espècie de peix que mideix, en mascles, una mitjana de 180 centímetres.
Aquest es de la família dels esquals. De cos prim i àgil, es considerat una de les espècies més ràpides dels oceans.  Es natiu de l’Atàntic, el Pacific, l’Índic i també del nostre mar Mediterrani, on es més conegut p’el nom de tintorera.
Els nostres amics son especialistes en recórrer distàncies llargues a gran velocitat. Es diu que pot nedar, sense aturar, des de Nova Anglaterra fins a Amèrica del Sud i que en ocasions, tot i que no molt sovint, corre les distancies en grup. Es a dir, acompanyat.
S’alimenta, entre altres coses, d’anxoves, sardines, i sobre tot... de... calamars.
Dit això ja ningú dubta que estam parlant dels vertaders protagonistes del nostre darrer Estruken Match.
Estam parlant... del tauró blau.

En un Estruken la corrent es forta, i cal més que resar que a un li sigui a favor. Només així, i amb uns quants cops de sort, el partit no es xaparà per la meitat en el moment en que un dels taurons blaus, joves d’ uns 180 centímetres d’alçada, de cos prim i àgil i velocitat endiablada ensumi, mal que sigui d’enfora, un calamaret.

Els taurons blaus no només tenen una complexió física que els fa ser infal·libles en la cursa de distancia mitjana i llarga, si no que reconeixen les víctimes i els moments de debilitat d’aquestes.
Saben intuir la confusió en l’adversari, el cansament, la distracció i l’agonia. I en treuen profit només de posar en funcionament el seu atac i el seu contraatac.

Quan un tauró blau veu una pèrdua de pilota contraria, inclús prop de la seva porteria, el seu instint i el seu sentit de l’olfacte es posen en funcionament, i com ja hem dit, tant li es recórrer la distancia que li manca per davant sol o en companyia. El que sap es que farà mal.

Tampoc es necessari anunciar-l’hi on pot trobar un calamar. 
La tintorera juga distretament amb la pilota abans de començar el partit i mentre s’acosta a la banqueta i li diu a maese Cuadros “Maese, els vermells son millors, això està ben clar.” mira de reüll el que passa a camp contrari i emportat per l’olor de debilitat el veu. Un calamaret a la banda esquerra vermella i els seus ulls negres es tornen roig de sang.

Els taurons dels qui parlem son els més blaus, ràpids, sanguinolents i despietats, i com diríem per allà, més putes que ses genetes!


Capítol 2.  JA MOS HAN FOTUT.

Fa anys havia de tocar en un concert a un lloc de Madrid, però el vespre abans em vaig engatar fort i vaig arribar al concert sense ni tan sols escoltar les cançons que havia de tocar. Així que abans de sortir de ca meva me vaig posar sa roba més elegant que vaig trobar, me vaig perfumar i vaig arribar, com diria en Miles Davis, “més elegant que un fill de puta”. Tothom va quedar tan sorprès de la meva elegant vestimenta que ningú va adonarse’n de que no m’havia mirat res. Clar està, que lo de tocar sa guitarra son pirrèumes davora haver de jugar un Estruken Match.
Recordo perfectament la meva arribada a l’estadi.  Sabata anglesa, vestit i armilla de bona marca i ses botes de futbol dins una maleta de viatge. Altra vegada, tan elegant com desconfiat de les meves possibilitats d’èxit. Som ben pagador...

Surt al camp amb alegria. Saludant companys i contraris i disposat a viure un espectacle que no té precedents en l’any que correspon.
Ben aviat m’en adono un fet. Molt enfora, en Marco Vallejo encalenteix... de color blau, com una tintorera.
Vaig a cercar homes de pes dins el vestuari vermell. Capità ca vellot Miquel Bua.
En Bua, mig contrariat perquè sap que ara mateix sa seva carrera no es a dins un camp de futbol si no corrent p’els camins de fora vila i amb por de lesionarse me diu que xerri amb en Kempes. Que ell no té res a veure amb res.

“Kempes! I en Vallejo?” el crido. S’home ve amb el cap un poc baix.

“He hagut de negociar perquè podem tenir en Jordi i m’han dit que si en Jordi anava en noltros ells s’en duien un dels dos marcos.”

Ja mos han fotut.

Es sabut per tot estrukaire que un Marco sense s’altre es mig Marco. Els precedents històrics deixen clar que Alemanya separada era un país feble, o al manco, no era el país que es ara.  Desfeta de bones a primeres sa parella alemanya de centrals. Un “ni per tu ni per jo” que afavoreix a totes llums els interessos blaus, perquè ells saben que lo únic que necessiten es un calamar.
Dos a cero als despatxos i encara no hem començat. Perque l’un a cero es el ja sabut  “Cas Sergi”.

“Però enguany hi ha dos porters i en Sergi es blau.”
Ah batuadell! L’any passat anava de vermell i ja era blau? Es com n’Alfonso Pérez que deia que “de pequeñito era del Barça.”
No cal dir que en Joan Font va tenir una actuació de lo millor de s’equip, però en Sergi es com tenir en Victor Valdés, i punt.


Capítol 3. “SABER ESTAR” CONTRA “ENGUANY ESTIC BE”.

Punt fonamental de s’Estruken Match nadalenc. Tarde Buena.
A sa tarde buena es on se diu tot lo que tendrà repercussió a les hores prèvies al partit, durant el partit, al sopar i a la crònica del partit.
Jo després d’es segon gin tònic sol cercar es mestre Bua, perquè ell, com en Vermaelen, té una dilatada experiència en compromisos de primeríssim nivell. Home que ha jugat a equips importants i finals de penyes entre An-Ba Romaní vs Ca’n Simó. No importa dir res més.

-“Toni, en Fire amb qui va?”
- “Amb ells.”
- “I en JJ?” -
- “També” 
- “Au idò, s’ha acabat...”
- ”Es collons, Bua. No me diguis això!”

Me va caure s’ànima als peus en sentir es capità, sa veu de s’experiència, donar es partit per perdut.

-       “Aquí només hi ha dos jugadors clau. En Fire i en JJ... SABER ESTAR. Això es lo que fa guanyar els partits. I en FIre i en JJ son els millor amb això de SABER ESTAR. “
-        
Cagondell... semblava que ho tenia clar. Tornava a ser ben pagador.

Dos gin tònics més tard vaig voler conèixer les sensacions dels jugadors “arma” que podríem tenir els vermells, i un d’ells no era d’altre que en Lluc. Jugador que per complexió física podria ser perfectament un tauró blau.
Però clar, es tauró roig es d’aigua dolça...
-       “ENGUANY... ESTIC BE. L’any passat no estava be. Però ENGUANY ESTIC BE.”
Clar. Jo llavors ja sabia que ESTAR BE davora SABER ESTAR no tenia res a fer.
Jo que l’any passat li vaig donar bastant de canya pens que enguany en Lluc va estar be. Varem aconseguir entre en Kempes, ell i jo un bon equilibri en mig d’el camp. Però d’aigua dolça...



Capítol 4. UN PARTIT QUE ENCARA EMOCIONA.

Aquest any, per jo, s’Estruken se va decidir per un gol. El segon. Quan els vermells varem tenir quatre ocasions en començar sa segona part per a empatar el partit va arribar un golàs d’un dels més sanguinolents tauró blau. Bruno Di Lella.
Ocasions desbaratades p’en Sergi, no oblidem que es home del matx des de fa dos anys al manco.
Però com a ben pagador no vaig sentir que un equip fos millor que un altre. La diferencia va ser aigua dolça o aigua salada. Ser un tauró o un calamar. Es a dir, fer gol o no fer gol.

No destacarem home per home perquè es una feina encomanada a maese Cuads i ell ja mos donarà lo nostre.

Per lo demés, un gran partit. Molt millor que l’any passat. Això sí, tothom pensa que s’han de barrejar les cartes de nou i repartir els jugadors sense tenir en compte quin anava amb qui l’any passat. Ara ja hem estat tots blaus i vermells.
Dos colors que bateguen en un mateix cor ESTRUKEN.

Salut.






Estruquen Christmas match 2014. 1x1 (d'aquella manera)

VERMELLS 

Joan Font: Molt valorable s’horabaixa d’aquest gran jove des pla. Se va marcar un viatge en cotxo forever alone de Sant Johan a Son Serf. Sense fer cap errada i jugant un partit molt correcte se’n va dur quatre golets,  i segurament va patir un freter davall aquelles porteries de Ses Eres (s’estadi de sa pulmonia des futbol balear). Aquest cúmul de fets posaria nito a qualsevol, però Mr. Font sempre té ses malles preparades per venir a complir. Un grande.

Marco Llull: Va complir com a centralarro que és. Rebuigs contundents, tots es controls i passades executats amb un estil robust, quasi soviètic, però molt efectiu. Mentres el veía jugar me va recordar una escena de sa nostra infància que no me puc estar de comentar. Devers l’any 1995 jugàvem a equips rivals de sa zona. Jo de devanterillo del F.S Son Servera, ell de centralot a nes “marrulleros” Sa Coma (una mescla entre el Sevilla de’n Dani Alves i el Levante d’en Ballesteros). En un derby Son Servera vs Sa Coma i amb 10 anyets me va agafar sa camiseta a nes minut 2 i li va dir a nes seu company “Antonio, a este lo marco yo”. No vaig ensumar bolla. A partir d’aquell moment va començar es meu declivi com a jugador. Amb 10 anyets…

Jordi: Junt amb en Marco Llull va formar una dupla de centrals d’aquestes que amb temps i constància podria ser mítica. D’aquestes que poden fer molt gran a un equip de regional balear o qualsevol equip de sa Scottish Football League First Division.  Si, com pareix, detesta es vegetarians, li agrada sa carn poc feta, i no ha demanat mai una ensalada per sopar,  podem assegurar que som davant un nou estruquer en tota regla.

Juaniu: Ho va donar tot; es seu cap desprenia fum,  ses galtes eren ben vermelles, es compromís era total, però li va tocar bailar con la más fea. És una putada passar es dia de nadal havent d’aguantar ses envestides de IL TRIDENTE.

Bua: S’homo que se sap moure en qualsevol circumstància i amb tot tipo de gent. Que per moments en comptes de xerrar pareix que encadena proverbis de saviesa un darrera s’altre. No, ell no podia decebre a s’estruquen christmas match. Amb sa serietat que donen ses calces pujades simètricament fins a nes genolls i un ofici i saber estar pròpi d’un puta samurai, n’IRON BWAN va tapar es seu lateral de forma més que correcte. Amb 56 primaveres i xapant registres pes runtastic se mereix que mos facem una camiseta amb sa seva cara serigrafiada + #sombuista.  

Lluc: Tardebuena: Enmig d’una conversació aleatòria s’única brisa de s’horabixa recorr sa plaça, mentres  en Lluc, IL PRNCIPE, mira cap a s’horitzó.  Amb certa inseguretat i amb to baix molla pes presents: “Estic bé de forma”. No se’n adona que es grans mai necessiten d’aquestes sentències. No va ser es seu millor partit i es vermells se’n varen ressentir, però sense dubte segueix essent s’únic tio que conec capaç de seduïr eròticament a ses multituds jugant a futbol o ballant qualsevol estil musical damunt una barra des marítim.

Toni Brunet: Mr Brunetti, es pagador, THE PAYMASTER. Se va presentar a nes match amb una camiseta des anys 90’s, d’aquelles que sempre han d’anar una talla més gran. Sa marca, LUANVI, no ha fet fallida però deu estar a prop. Es color, un granate tirant a fucsia, també fa anys que no susa. S’esponsor: JOYERIAS UNIVERSAL… mo’entenem o no? Tot en ella denotava sa grandesa d’un temps passat, però es dorsal era es número 10, i un 10 ho és tota sa vida. Va tenir detalls de qualitat sobretot a sa segona part, i som de s’opinió que quan més mossegaven es vermells s’hauria d’haver posat de davanter, a fer dues “colas de vaca”. No li he vist mai fer-ne cap, però com a bon 10 segur que en sap. 

Joan Company: Un caràcter forjat a nes pla, serietat en ses formes i contundència a nes fets com a bandera, llegenda viva de s’efsisme i una esquerra de sa que en xerraràn un parell de generacions. És seu gust per ses camisetes amb propaganda de empreses locals el fa ser es jugador ideal per un estruquen match. Va ser incisiu, mostrant  certa impaciència a sa primera part amb varis xuts rochembackians de fora de s’àrea. No és per més, en Kempes va tornar a perdre un estruquen i és ja de facto es Michael Ballack cofràdic, tot un “carro de combate” a nes mig camp però amb 0 victòries estruquens. 

Oriol: Una pilota sobrevola a càmera lenta es cel de Ses Eres. Pareix un melonot difícil de controlar però n’Oriol s’enlaire amb un bell bot i queda suspès per moments. Amb s’exterior de sa bota dreta fa un control delicat i baixa sa bolla. Tot seguit se recol·loca, aixeca sa mirada cap s’altre part des camp i tira un pase elegant i fi. Sa bolla sa perd per sa línea de banda, no hi ha ningú en 10 m2.
Desconectat gran part des partit va tenir detalls de qualité però que no varen ajudar a nes seu equip. Certes reminiscències a Djalminha.

Pau Company: Es puta Beckenpauer segueix essent es jugador estruquen més desiquilibrant, se va marcar un parell de regates d’aquells on mou de forma seqüencial caderes-genolls-peus i sense tocar sa bolla te deixa pen terra. Moixoneries pauens. No va estar encertat de cara a porta, fallant un parell mallorquí d’ocasions a sa segona part quan es vermells apretaven fort.

Piero: Me pareix que si fos jugador del Barça B seria es clàssic que creixeria cedit al Benfica per després fitxar per un club tipo Málaga on seria s’estrella i on rebentaria es nightclubs i la noche local. Va donar mostres de “potencia sin control” tipo es germà, però se’l veu en progressió. Aquests partits amb cansvellarros el curtiràn.

Campins: Any rera any està agafant galones com allegado de primer ordre, no falla. Val a dir que s'altre allegado, Narf THE GIANT, no va venir però tampoc va anar a nes dinar de nadal de sa seva família. Va estar de les 4:36 de sa nit de nadal fins dia 29 incomunicat. Aquests episodis agraden a s'entorn estruquer.
En Campins va jugar de tot lo que li varen dir, però lo més impressionant varen ser unes perdiveres amb belcros de 1983 i 700 grams cada una. Bona decpeció me'n vaig dur quan se les va canviar per unes botes de futbol al uso.

BLAUS

Sergi: És es valor afegit. Sa clau de sa victòria en la sombra. Segona part: Es vermells pitgen fort, jugada col·lectiva amb un total de 12 passades seguides (record estruquer), sa defensa blava mossega bé però Pauens i després Lluc troben lloc per xutar; la col·loquen bé, en saben es putes, en Sergi fa dues estiradotes dignes de foto en menys d’un minut i rebutja es dos balons. Ningú li diu res, ni copet a s’esquena ni un “bona Sergi”, perquè és lo normal en ell. Porterarro.

Marco Vallejo: Fiabilitat, precisió, constància, potència... Podríem estar xerrant d’un motor de cotxo alemany però no. En Neheit té condensades totes ses qualitats que se li suposa a sa tecnología alemanya i en aquest estruquen ho va demostrar. Vàrem trobar a faltar un gol de cap estil Majco über alles.

Fire: O’CAPITANO. No deixen d’impressionar-me ses habilitats organitzatives i de lideratge que en Fires, LA VOZ, té damunt un terreny de joc. Millora a qualsevol jugador des seu equip, es capaç de donar fins 5 ordres a l’hora, totes amb sentit i criteri, mentres treu un balón complicat. Me dona que si a THE COMMANDER li deixessin, seria capaç de convertir es països balcànics més Bulgària en potències econòmiques de primer ordre.  En un “pares o nones” d’escola RUFINO JR seria sempre sa meva primera opció.

Manti: S’MVP de l’any passat va tenir una primera part ferosa. Tots sabem que en Manti té una conducció de balón digne d’estudi científic i un estil de córrer de tipus “maratoniano”, difícil de combinar amb sa pràctica des fútbol. Quan s’etiqueta de “vieja gloria” rondava sa seva llegenda va saber capgirar sa situació i fer una segona part digne d’aquell jugador que va acabar essent pilar indiscutible d’aquell equip innominable que vestia amb color bossa de basura.

Sion: Sa posició natural des txilloter és tot es camp, però en aquest estruquen va estar limitat a nes lateral des bleus, lo qual no va permetre que desplaguès totes ses seves reserves d’stamina. Va cumplir amb molt bona feina i un té sa sensació que se’n podria haver anat corrent cap a Ca’n Moix des de Ses Eres facial. SUPERTXILL va deixar pes record un parell de txillinhas: aquell regate que, desafiant vàries lleis físiques, consisteix en un rebot continu tipus “pinball” des balón entre es cos des Txillo i es des contricant. Es resultat és sempre és mateix: En Sion se’n duu sa pilota.

JayJay: Gran JJ que va donar una masterclass de savoir faire a nes mig camp des blaus. Amb elegància i estil va aportar equilibri a un equip que sino hagués estat per ell i per THE COMMANDER hagués estat un festival de “pollos sin cabeza”.

Canovas:  Va complir com a mig, però sense dubte lo millor varen ser ses 2 o 3 carreres amb tints èpics que se va marcar des de es mig des camp: desfent-se de contrincants amb regates de s’estil “baldosín” i arribant a sa frontal per acabar amb una passada estil “cuchara” que es seus companyeros no varen saber i/o poder aprofitar. Aquestes accions eren reprimides per O’CAPITANO (obsessionat amb s’ordre) a qui no li agrada sa màgia incompresa i poc funcional de’n Quiano Vechio  

Il tridente: Categoria pròpia mereixen Bruno, Antrax i Pibe. Es vespre anterior no va ser èpic, i tots sabem que en Pibe ha de protagonitzar algo memorable cada 24 hores. Gran successor i seguidor incondicional des looks by Gaspar IL BELLO, es Pibe va tornar a donar una llicó de davanter amb puteria. Si dugués es braços tatuats podría fitxar fàcil pel Nápoles i ser pitxitxi de sa Seria A. Sa pilleria des Pibe va estar escoltada en tot moment per la GACELA DE MAR DEL PLATA: Es fet d’estar envoltat d’un haren per Madrid ha calmat en Brunx ha escurçat sa seva camada mig metro i ja no just no se li acaba es camp sinó que es seu joc ha millorat també en visió i desequilibri. Però es meu favorit és n’Antrax. Aquella mescla extranya entre carácter tipo Ballotelli i estil de joc à la Ibrahimovic... és una bona bisti. Se va marcar es gol des partit a nes minut 92 amb posterior cucavel·la + fail + aquells 3 segons que tots vàrem aguantar sa respiració.  IL TRIDENTE va ser per jo lo més decissiu des partit.

Arny: N’Arny mereix un post sencer però estic un poc cansat ara. Es GANYANOT condensa d’una forma extranya tot lo que mos agrada de s’estruquen. Amb unes sabates de jugar a golf  (verídic)i calçons de basquet com a atrezzo, va arribar amb cert olor a gin-tònic i una agrura que va anar in crescendo durant es partit. Minut 15 se va fer una cova de torero com volent dir “au venga anem a posar-mos serios”. Era com veure en Keith Richards jugant a tennis. I és que es puta Arny és pur rock, defensant amb es genolls mig doblegats i es braços mig aixecats com a nes basquet es tio se’n va sortir molt bé. No just aixó, contra tot pronòstic conta ses seves aparicions s s’estruquen per victòries.