31 de gener de 2014

Cròniques Yankis: Episodi I


Bones a tots!

Me torn a dirigir a vosaltres via suggeriment des Caudillo, per contar 4 coses de sa nostra recent arribada a Nova York.


Quan un s’ha de mudar a una nova ciutat, i si aquesta ciutat està a un altre país, és impossible que un no se faci certes preguntes i, arran d’això, construeixi certes expectatives sobre que putes s’hi trobarà. Aquest post anirà sobre ses impressions que tenim quan fa tot just un mes que vivim aquí i com, en alguns casos, sa realitat ha xocat contra s’expectativa.  Com que fa relativament poc que ens mudat, òbviament, ses meves observacions seran ultraesbiaxades. Amb es temps ho intentarem corregir.

Es primer xoc que vàrem patir va ser es clima. És vera que hem patit una de ses pitjors onades de fred en més de 100 anys amb temperatures de -15 graus, i que, per tant, és un cas excepcional. Bé, idò a dia d’avui encara està nevat i fa un puta fred que toma d’esquena. Sí, és molt guapo tot nevat i tal i qual i pasqual però batuadeu. Quan surts de ca teva i es termòmetre marca -6 i bufa una mica es vent te comences a qüestionar perquè putes has sortit de ca teva. Això sí, sa calefacció aquí fa por! Entres dins una tenda i com no te llevis sa jaqueta aviat comences a suar, i no estic exagerant. I lo de que tot està guapíssim nevat...sí, un parell d’hores! Després tot acaba agafant un color marró-merda que és de tot menos agradable a sa vista.

Es segon xoc, i sobretot quan vas cap es DownTown, és sa estranya familiaritat que sents. No sé si és per culpa de ses 1000 i una pelis ambientades però quan veus s’Estatua de sa Llibertat o s’Empire State Building no t’impressionen gaire. Està bé veure-ho i és visita obligada, i val totalment la pena anar-hi però tens sa sensació de que ja hi has estat. Una cosa vos diré, sa verticalitat no deixa de ser flipant.
En tercer lloc, m’agradaria fer referència a sa mescla de races d’aquesta ciutat. És conegut per tothom que això és un crisol multiracial. Arriba a ser complicat trobar un americà d’origen europeu. Ara bé, asiàtics i sud-americans això n’està ple. I sí que es vera que, com a turista, xerrant en castellà pots tirar sense cap problema.




Lo següent, és complicat d’explicar. Sa imatge que jo tenia de Nova York era d’una ciutat supermoderna, supertecnificada, i on tot semblaria nou. I una merda! Tot és més vell que sa fam! Això sí, això dona un toc brutal i fa aquesta ciutat molt més acollidora!

Per acabar volia fer referència al tema preus. Sortir a sopar o dinar pot ser relativament barato: amb 10-15 dolars pots sopar si no beus alcohol. Es tema beure és foc. I fer sa compra, sí, sí, anar a comprar per cuinar a ca teva i tal, a més de ser un lio perquè sa varietat de productes te pot tenir pensant 20 minuts a veure quin pa vols comprar, és caríssim.


Bueno, això ha estat una primera aproximació, a veure si en faig alguna més!

Una abraçada a tots!


28 de gener de 2014

Uep!



Bones a tothom!

molt de temps ha passat des de que aquest blog era una visita obligada per a tots noltros. Fotos de gateres, cròniques de futbol, vídeos amatà, xistes, rivalitat a sa Industrial, derribots, viatges, diagnòstics de turmells (en Xisco Parera, amb es seu cavellisme habitual, va ressuscitar unes portades èpiques fa uns dies) quedades,  estrukens, i tot un sinfín de històries que en aquell moment vàrem trobar dignes de compartir. Veig es darrers posts i, apart de na Perry, veig  cròniques de futbol, es pòster de despedida des Caudillo, una referència a una ja llunyana calçotada a Banyoles (record que amb un Epic-Karaoke inclòs, MVP Taboni cantant Britney Spears), i fins i tot  un post des OFM. Buff...llagrimeta...  

De llavors ençà, hem tingut fills, mos hem casat, hem trobat parella, hem xumat a rompre, hem superat adversitats, hem deixat Barcelona, mos hi hem mudat, hem trobat feina, mos han fotut al carrer, n'hem tornada a trobar, mos han tornat a fotre al carrer, mos hem fet empresaris, hem sortit de festa, hem escrit llibres, hem deixat de fumar, fumam el doble, viatgets, ...vamos, hem transitat amb més o menys sort per aquest món, i poca cosa ha anat vigent llum per aquí. Em part, per deixadesa i impossibilitat de tots noltros, i en part per sa varietat de plataformes que emprem per comunicar-nos.

No és sa meva intenció fer renéixer aquest punt de trobada, i molt menos proposar cap activitat participativa que, com tots sabeu, estaria condemnada al fracàs més estrepitós.  Simplement tenia ganes de publicar alguna coseta a aquest blog que tantes “tardes de gloria” mos va oferir.

També aprofit per recomanar sa visita a dos blogs de dos cofrares. Ja han estat anunciats per altres canals MassMedia però sempre mai està de més dir-ho per aquí: 

Còmics de mestre Penya    

Blog de sa Srta. Rosa Fibla sobre ses seves vivències com a “expatriada”  

Blog de madò Lida on ens ofereix coneixements en obert sobre Psicologia

Una forta abraçada a tots!