23 de maig del 2014

Breu història de ses celebracions de gols a nes futbol (breu, breu)

Menos guatsaps i més posts.


 (Aquest post és del tot sesgat, no té cap pretensió historiogràfica. És just per donar un poc d’embranzida a nes blog ) 

 A nes món des futbol es moment clau és es des gol. Això està ben clar. Lo que vé després, sa celebració ,mos pot dir moltes coses d’un jugador o d’una època. 



Com vos podeu sa meva tesi és que es futbol contemporani està envoltat d’una aura mediàtica i de show-bussines corrosiva que li lleva autenticitat a nes joc en sí. I això se veu clarament amb ses diferències entre ses celebracions des passat i ses des present. A nes fons se podrien treure ses mateixes conclusions fent una breu història des pentinats a nes futbol, o des tatuatges, o del AC Milan. Avui en dia es jugadors pareixen més uns "tronistas" sortits d’un polígon industrial que esportistes d’elit. Ja sabeu per on vaig...si, a tots mos vé a nes cap aquella frase que mos agrada dir en castellà i que condensa una actitud i una manera d’entendre aquest esport: 

                                          ODIO ETERNO AL FUTBOL MODERNO

 Per jo hi ha tres grans èpoques que marquen un abans i un després per lo que a celebracions de gols respecte. Tenim ses dècades glorioses des 60’s, 70’s i 80’s. S’època daurada de calçons ben curts, piteres peludes, patilles poblades i on es concepte de teixit transpirable ni s’ensuma. Sobretot durant es 70’s se comença a veure que es jugador comença a formar part de s’star System mediàtic. Algo que fins es moment estava reservat a estrelles de cine o de música. Però dins es camp seguien essent JUGADORS DE FUTBOL. 
Es 90’s se presenten com una època d’inflexió (aquesta puta època es un punt d’inflexió de tantes coses) i ses celebracions des gols canvien a mesura que es futbol se mediatitza a nivell global a través de ses grans retransmissions. Es futbolista ja se sap centre de ses mirades de sa massa mundial (aquell ent), i per una extranya llei es seu coeficient intel·lectual baixa de forma considerable a mesura que augmenten es número de càmeres a s’estadi. 
I per últim s’època contemporània. Sa decadència absoluta que tota època gloriosa té. Futbolistes de porcellana enlluernats de flashos que se depilen fins es pels de s’orella i fan cua a nes mirall per pentinar-se abans de botir nes camp. Una degradació absoluta de sa figura des futbolista. 


ÈPOCA GLORIOSA: A ses tres dècades que he esmentat a dalt s’estil de celebració des gols se poden resumir amb una frase molt dita pen Company: El plan radica en su sencillez. Me referesc a nes gest clàssic i universal de fer un gol i aixecar es braços cap el cel amb es punys tancats.
Una celebració bella, natural, humana i plena d’innocència on concorden perfectament alegria i emoció personals amb necessitat d’exteriorització. Sa mirada també sol apuntar cap el cel com si de forma inconscient se volgués donar gracis a sa transcendència per poder sentir aquell subidón d’adrenalina que te dona es fet que enxufar una pilota dins una porteria sigui motiu d’alegria compartida per tu i milers de persones, tan absurd com màgic.
Aquestes celebracions podien venir acompanyades d’un botet (es sa meva preferida) com si un llamp d’electricitat te passes per tot pes cos durant tres segons. Tot això sense moure’s des puesto, en un metro quadrat, com a molt vendran es companys a donar-te una aferrada fraternal i dir-te lo gran que ets.
En 15 segons ja estàs a nes teu camp respectant que es contrari vulgui treure ràpid. QUINS TIEMPOS... En Manti, en Kempes, es Txillo i en Vallejon serien grans representants cofràdics d’aquesta noble tradició.

Punt d'inflexió: Però a nes 90’s es futbol ja passa a ser un esport de masses. Bé, ja ho era abans, però ara a nivell mundial. Ses grans empreses publiciten es equips i es grans partits se retransmeten globalment de forma mediàtica com si una final de copa fos igual a sa caiguda des mur de Berlin. Es futbolista passa a ser un homo-marca molt conscient de sa repercussió mediàtica de cada acció que fa. Ses celebracions passen així a ser un moment individual des jugador, ideal per exhibir ses seves dots teatrals a nivell mundial.
 S’alegria compartida e innocent d’abans se converteix amb un moment d’èxit viscut de forma egoista, ja no són gols que guanyen partits sinó gols que donen més xifres en un futur contracte (sigui per traspàs, publicitari...). Ojo! Aquests inicis des futbolista-marca i de teatralitat mos ha deixat grans joies,
encara no esteim a s’època obscura i decadent.







Seria com a ses vanguardes a nes món de s’art, molen però lo que vé després fa pellofa. Aquí teniu sa que per jo es millor celebració de tots es temps. Es futbolista postrat a nes mig des camp, mirant tot s’estadi després de fer un golarro, contemplant es seu moment de gloria i assaborint amb calma i delit com es aficionats se tornen locos amb sa seva petita obra d’art. Aquí estic jo. Mai un francès havia estat tan anglès. Sa xuleria feta art. Momentasso.





I per últim...

Època contemporània: Sa metrosexualitat s’ha escampat com una pandèmia, sa gomina i es pentinats a lo Bieber son dogma (hi ha excepcions gracis a ses quals s’humanitat se redimirà) i es tatuadors son es millors amics des fubolistes. Es camins de sa decadència son inescrutables. I sa decadència a nes món de ses celebracions se definieix per s’absurd.


Es futbolista està inmers en una psicosis mediàtica i de flashos que impedeix que tengui conexions neuronals de forma natural. Just així s’explica que tan de talent acabi realitzant una de ses imatges més patètiques que se recorden a nivell mediàtic (no entram a valorar es reallity shows). Mai tants d’ulls havien contemplat amb impunitat una escena amb aquest nivell de surrealisme. Mai hi havia hagut tres persons talentosos i admirats amb tant de serradís dins es cap. Sa puta "cucaracha" marca un punt i final a sa historia de ses celebracions des gols a nes futbol. Insuperable. Es segle XXI condensat en una imatge.


 He d’admetre que amb n’Edu vàrem realitzar aquesta celebració amb es Buiders, com ja sabeu a jo me va molt lo decadent.

Me deix per comentar una gran varietat de celebracions. Des de ses clàssiques volteretas (es africans en son ben propicis) a ses de caire més polític com sa den Puyol l’etern amb es braçalet o sa mítica on en Raul feia callar es Camp Nou. Entre d’altres.