29 de gener de 2010

Shay Laren

Sí, amics, sa Deesa que mos ha estat martiritzant tots aquests dies té un nom.
Com vos podíeu imaginar, aquest meravellós GIF no és propietat exclusiva de CANSVELLS.COM, però no només això, sinó que de fet és tot un mite entre s'infinitud de fòrums, blogs, pàgines guarres i webs vàries que conformen aquesta xarxa infinita que és Internet.

Amb una simple recerca de s'URL en qüestió (http://i38.tinypic.com/2jwc35.gif) te n'adones que hi ha molta més gent all over the world que ha quedat entabanat amb aquest bé de Déu. Tant, que a multitud de fòrums ja se la coneix com La chica del GIF. Un poc d'investigació posterior m'ha conduit a aquesta web, que me mostrava un parell de GIF's extres, una sèrie de vídeos soft-porn protagonitzats per ella i, lo més important, es seu nom: SHAY LAREN.

Un cop obtingut això, s'imposava una segona recerca, que ja m'ha conduit a altres webs interessants, com puguin ésser sa seva pàgina oficial (http://www.shaylaren.com/), milions de precioses imatges (què me'n deis d'això?), i fins i tot un article de sa Wikipedia espanyola que relata ses seves peripècies més importants, entre ses quals hi trobam que se va divorciar amb 19 anys, i que té uns ben aprofitats 24 anyets.

Però sa cosa encara no acabava aquí, després de totes aquestes troballes i d'adonar-me'n que mai la coneixeria a sa vida real, he cregut convenient cercar sa font original, es manà primigeni, s'arrel de tots es noltros maldecaps: es vídeo des qual se va extreure es GIF. Aquí el teniu, per es disfrut de sa cofradia sencera. Com veis, tenim moltes coses amb comú amb ella: li agrada sa WII!



He estat investigant un poc, i per lo vist encara no s'ha passat en es Hardcore (tot arribarà), de moment mos hem de quedar amb GIF's com aquest, i amb qualcún que altre vídeo prou interessant.

Imagen

28 de gener de 2010

Historias de Ultramar

Amigos todos,

Rompo mi silencio en el blog para narraros la sucesión de tres historias Épicas, sucedidas en diferentes momentos de la historia pero con nexos de unión y similitudes evidentes.


En 1504, pocos años después de la llegada de Colón a América, zarpó con rumbo a la Isla la Española, Hernán Cortés. Cortés, a la sorprendente y temprana edad de 19 años, comandaba un ejército de 40 españoles con el objetivo de "Pacificar" (como se le llamaba en la época a conquistar sangrientamente) la zona de lo que actualmente conocemos como México. Cortés, a su llegada a nuevo mundo se topó con las dudas de sus compañeros de expedición, que no veían clara la conquista debido a su escasez de efectivos, solamente 40 hombres. Cortés no vaciló en prender fuego a sus propias naves para evitar así la huída de sus compañeros de travesía. El final de la historia es por todos conocido: conquistó México, después de una verdadera escabechina y les dejó a aquellas gentes lo peor y lo mejor de nuestra sociedad: lo mejor, el idioma español o castellano, que todavía hablan, el fútbol (algunos historiadores dicen que lo inventaron siglos después los ingleses, pero es mentira) y, por supuesto, la tauromaquia; y también les dejamos lo peor, el gusto por la religión católica, que todavía hoy conservan, incluso con más fervor que aquí.


En 1907 en lo más profundo de la Meseta Castellana la sociedad se dividía en dos grandes bloques: los que pasaban hambre y los que pasaban mucha hambre. Ese mismo año, el señor Carlos Vaquero Díaz (el padre de mi abuela materna) ante la imposibilidad de sustentar a sus 5 hijos decidió ir a probar suerte a ultramar. Combinando tramos a pie y en burro consiguió llegar a la Coruña, desde donde partió hacia nuevo mundo, en un agradable crucero que duró prácticamente un mes. Sobra decir que el Sr. Carlos jamás había salido de su pueblo y que, posiblemente, nunca había visto un barco ni siquiera en dibujo. Tras el mes de travesía desembarcó en Panamá, donde le esperaba un buen trabajo y una nueva vida. Sí Cans Vells, puedo decir con honor y orgullo que mi bisabuelo hizo el Canal de Panamá. ¿Qué era, ingeniero de canales? os preguntareis... No, errais, era picador. El sr Carlos estuvo 5 años de su vida cavando y cavando lo que hoy en día es el Canal más famoso y transitado del mundo. Lo que dejó el abuelo Carlos en nuevo mundo nadie lo sabe. Posiblemente mucha descendencia con indígenas, ya que nadie cree que fuera capaz de estar cinco años quietecito, pero poco más. El bueno de Carlos volvió a su Malpartida de Corneja natal a seguir con lo mismo, sus cuatro ovejas. ¿Y la fortuna que hizo en Ultramar? Nadie lo sabe, debe de ser uno de esos secretos de familia.


En 2010, Alejandro Casero, más conocido como el Lerdo, bisnieto de Carlos Vaquero y descendiente directo de Hernán Cortés, es decir, yo mismo, me dispongo a emular a mis antepasados. Los objetivos son los mismos que el de mis antecesores: Españolizar a base de espada (como Hernán Cortés) y de herramienta percutora (como Carlos Vaquero). Parto hacia nuevo mundo el día 9 de febrero del presente año. Mi barco aterriza en la ciudad Brasileña de Recife, en la sonora región de Pernambuco, en pleno carnaval, una fiesta indígena muy afamada. Después nos dirigiremos hacia las tierras del sur, a Argentina y cuando sea menester iniciaremos la ruta del Pacífico, allén de los Andes, en las tierras de Chile, Perú, Bolivia, Colombia, y por supuesto, Panamá, en busca de mis raíces. Llevaremos como guía el más absoluto AVERLISMO y lo daremos todo en cada paso que demos.

Como un año es mucho tiempo y nunca se sabe, me place informaros de que el día 5 de febrero (viernes) voy a hacer un buen fiestorro de despedida en un local que he alquilado para la ocasión. La fiesta empezará pronto y acabará demasiado tarde. La entrada es libre y los precios de las cosas serán muy populares. Ya informaré más detalladamente del acontecimiento. Podeis invitar a quien querais.

Dicho esto, me gustaría, Cans Vells, veros a todos el día 5 de febrero para que podamos gritar con orgullo:
QUE SOMOS???? CANS VELLS !!!!

27 de gener de 2010

UN POC DE DIBUIXOS I PLASTILINES

Auuuuuuup! Mmmmm bones!
Després de polèmiques vàries en els darrers dies, encara que sense tancar de tot, (hem de pensar que encara mos queda un Sant Antoni aquest dissabte i som a temps de ferir moltes sensibilitats...) voldria ensenyar-vos una cosa que vaig veure una matinada qualsevol i en un canal que no record, però me vaig xapar es cul i me vaig quedar amb es nom des video. Val la pena tenir insomni qualque dia per trobar coses com aquesta. Meam si vos fa es mateix efecte..



Un altre...



Aquest dedicat a sor M.A. Barracus



Salut!

24 de gener de 2010

Una joia per eurovisión

Ja sé que fa molt que no penjava res a n'es blog però he estat mig retirat (per no dir retirat del tot) de tot lo que envolta aquest món. Però es que, aquest video no podia deixar de penjar-lo perquè es que he rigut tant. És una demostració més de lo perillós que és youtube. De fet, sa següent cançó va ser presentada per eurovisión 2010, però ha estat desqualificada per llenguatge diguem-li obscè. Aquí vos ho deix, amb títol IRENE:



Per cert, es tipo no podia ser d'una altra banda que d'Olot, (conegut des meu cunyat que assegura que en directe et mors de riure) es video està grabat a Barna (crec que a nes parc de sa Ciutedella) i té, ni més ni menys, + de 500.000 reproduccions. També assenyalar que té un altre hit per s'estil

SHERLOCK HOLMES

Canviant radicalment de tema i reprenguent una antiga costum, vaig anar a nes cine i vaig veure aquesta nova versió des clàssic Sir Arthur Conan Doyle. Aquesta versió, mos lleva des cap tota aquella odiosa visió d'un super bo Sherlock Holmes i un amigable i panxut Watson. Aquí sa mos reflexa un món molt més lleig i perquè no dir-ho més entretingut i emociant. Sense deixar de banda ses (a vegades exagerades) dots investigadores de Mr. Holmes i ses sempre convenients puntualitzacions des senyor Watson, aquesta peli mos ensenya un Londres podrit fins a sa medula per una banda (pobresa, joc, beure...), i sa petulància més excessiva per s'altra. Algunes escenes són emotives (sobretot si ho has vist en directe) com es London Brigde en construcció, d'altres ens faran riure, lo que dona un toc d'equilibri entre escena i escena d'acció que no són de lo més excessives, i algunes ens sorprendran per la seva originalitat (o per no haver prestat la suficient atenció)

En resum, un Blockbuster que per passar una bona estona és ideal.

Lo millor: fer-li una neteja de cara a nes clàssic, sense perdre definitivament s'essència original

Lo pitjor: esperar durant tota sa peli es moment que Sherlock Holmes digues sa seva frase més famosa i no la digues. Tampoc es final és vertaderament genial, però desentranya alguns misteris


Au idò, des de la ciutat de les flors, Rufire