Saludos cordiales cofradia canina, avui seguim amb sa presentació de grupos imprescindibles o, com a mínim, recomanables. Ja sabeu sa meva devoció pels sons i grups classicots, de la vieja escuela, añejos y autèntics. Això en certa manera pot ser una putada perque sa generació actual no deixa massa espai a ses novetats discogràfiques amb regust dels 70 per exemple. Així i tot vos vull presentar un parell de grups que sí segueixen sa línia més clàssica, alguns d’ells amb estructures purament rockeres i d’altres amb “colcuna c’altra” influència modernilla…però be, tots estan allà, sense experimentació, sense infinits solos progressius…maxium rock’n roll!
The Muggs 
Procedeixen de sa mítica escena musical de Detroit, formats fa relativament poc però amb una execució molt madura, enamorats des
riff i amb un sò molt American Seventies. Bateria, baix i guitarra-veu, a vegades tenen es detall de ficar un hammond, sense abusar d’aquest, que els hi dona un aire més hard-rockero. Només han editat un disc homònim i és de 2005, però se podria situar fàcilment unes dècades enrere. The ugliest band in the world
Super 400
Power trio de Troy, Nova York, també amants de grups com Led Zeppelin, Cream o Black Crowes, tenen un
sò clàssic però armònicament més recercat i potent que els anteriors. Tenen tres discs en estudi i un en directe de 2005, molt recomanable es darrer “3 and the beast”. Trio clàssic, guitarra-veu, baix (una tia) i bateria. Per cert, es nom ve d’un model de guitarra Gibson.
The Hentchmen 
Uns altres que venen de Detroit (he promès fer sa ruta 66 només per anar a Detroit a veure concerts de totes aquestes triubus), per mi només han editat un disc, almenys jo només n’he trobat un (From Follows Function) i fan una
mescla xunga entre rock’n roll i rockabilly amb certs tocs punkis. Guitarra, bateria i…Farfisa, una espècie d’organillo raro que els hi dona un toc psycobilly curiós.
The Woggles 
D’Atlanta, Georgia, compareixen aquests rhytm and blueseros amb algun toc modernillo a ses seves darreres composicions. Tenen bastant de
material editat entre LP d’estudi, EP i directes, i ja fa estona que se passejen arreu d’EUA amb concerts, diuen, adrenalínics i kaòtics. Jo tenc dos discos seus i sa veritat és que tenen moements realment bons, d’aquests que te fan aixecar-te de sa cadira i pegar bots destrossant lo que hi hagi al voltant…
Cactus 
Són es grup mític d’aquest setmanari. Els varen arribar a definir com els Led Zeppelin americans i no faltava raó, almenys al principi ja que deprés se varen anar desinflant una mica. Sa seva base rítmica és de ses millors des rock setentero, formada per Tim Bogert com a baixista i Carmine Appice com a bateria (Jeff Beck, Vanilla Fudge…). Molt recomanable es seu primer disc homònim (1970) i sobretot es temazo
Parchman Farm.
Temazos, avui dedicats a nes senyor Dapena ("Warriors of the world united")
Discazos
Au, salut, melomania i fins a sa pròxima!
Entrades
