2 de gener de 2015

CRÒNICA DE S’ ESTRUKEN MATCH 2014.


Capítol 1. EL TAURÓ BLAU.

Hi ha una espècie de peix que mideix, en mascles, una mitjana de 180 centímetres.
Aquest es de la família dels esquals. De cos prim i àgil, es considerat una de les espècies més ràpides dels oceans.  Es natiu de l’Atàntic, el Pacific, l’Índic i també del nostre mar Mediterrani, on es més conegut p’el nom de tintorera.
Els nostres amics son especialistes en recórrer distàncies llargues a gran velocitat. Es diu que pot nedar, sense aturar, des de Nova Anglaterra fins a Amèrica del Sud i que en ocasions, tot i que no molt sovint, corre les distancies en grup. Es a dir, acompanyat.
S’alimenta, entre altres coses, d’anxoves, sardines, i sobre tot... de... calamars.
Dit això ja ningú dubta que estam parlant dels vertaders protagonistes del nostre darrer Estruken Match.
Estam parlant... del tauró blau.

En un Estruken la corrent es forta, i cal més que resar que a un li sigui a favor. Només així, i amb uns quants cops de sort, el partit no es xaparà per la meitat en el moment en que un dels taurons blaus, joves d’ uns 180 centímetres d’alçada, de cos prim i àgil i velocitat endiablada ensumi, mal que sigui d’enfora, un calamaret.

Els taurons blaus no només tenen una complexió física que els fa ser infal·libles en la cursa de distancia mitjana i llarga, si no que reconeixen les víctimes i els moments de debilitat d’aquestes.
Saben intuir la confusió en l’adversari, el cansament, la distracció i l’agonia. I en treuen profit només de posar en funcionament el seu atac i el seu contraatac.

Quan un tauró blau veu una pèrdua de pilota contraria, inclús prop de la seva porteria, el seu instint i el seu sentit de l’olfacte es posen en funcionament, i com ja hem dit, tant li es recórrer la distancia que li manca per davant sol o en companyia. El que sap es que farà mal.

Tampoc es necessari anunciar-l’hi on pot trobar un calamar. 
La tintorera juga distretament amb la pilota abans de començar el partit i mentre s’acosta a la banqueta i li diu a maese Cuadros “Maese, els vermells son millors, això està ben clar.” mira de reüll el que passa a camp contrari i emportat per l’olor de debilitat el veu. Un calamaret a la banda esquerra vermella i els seus ulls negres es tornen roig de sang.

Els taurons dels qui parlem son els més blaus, ràpids, sanguinolents i despietats, i com diríem per allà, més putes que ses genetes!


Capítol 2.  JA MOS HAN FOTUT.

Fa anys havia de tocar en un concert a un lloc de Madrid, però el vespre abans em vaig engatar fort i vaig arribar al concert sense ni tan sols escoltar les cançons que havia de tocar. Així que abans de sortir de ca meva me vaig posar sa roba més elegant que vaig trobar, me vaig perfumar i vaig arribar, com diria en Miles Davis, “més elegant que un fill de puta”. Tothom va quedar tan sorprès de la meva elegant vestimenta que ningú va adonarse’n de que no m’havia mirat res. Clar està, que lo de tocar sa guitarra son pirrèumes davora haver de jugar un Estruken Match.
Recordo perfectament la meva arribada a l’estadi.  Sabata anglesa, vestit i armilla de bona marca i ses botes de futbol dins una maleta de viatge. Altra vegada, tan elegant com desconfiat de les meves possibilitats d’èxit. Som ben pagador...

Surt al camp amb alegria. Saludant companys i contraris i disposat a viure un espectacle que no té precedents en l’any que correspon.
Ben aviat m’en adono un fet. Molt enfora, en Marco Vallejo encalenteix... de color blau, com una tintorera.
Vaig a cercar homes de pes dins el vestuari vermell. Capità ca vellot Miquel Bua.
En Bua, mig contrariat perquè sap que ara mateix sa seva carrera no es a dins un camp de futbol si no corrent p’els camins de fora vila i amb por de lesionarse me diu que xerri amb en Kempes. Que ell no té res a veure amb res.

“Kempes! I en Vallejo?” el crido. S’home ve amb el cap un poc baix.

“He hagut de negociar perquè podem tenir en Jordi i m’han dit que si en Jordi anava en noltros ells s’en duien un dels dos marcos.”

Ja mos han fotut.

Es sabut per tot estrukaire que un Marco sense s’altre es mig Marco. Els precedents històrics deixen clar que Alemanya separada era un país feble, o al manco, no era el país que es ara.  Desfeta de bones a primeres sa parella alemanya de centrals. Un “ni per tu ni per jo” que afavoreix a totes llums els interessos blaus, perquè ells saben que lo únic que necessiten es un calamar.
Dos a cero als despatxos i encara no hem començat. Perque l’un a cero es el ja sabut  “Cas Sergi”.

“Però enguany hi ha dos porters i en Sergi es blau.”
Ah batuadell! L’any passat anava de vermell i ja era blau? Es com n’Alfonso Pérez que deia que “de pequeñito era del Barça.”
No cal dir que en Joan Font va tenir una actuació de lo millor de s’equip, però en Sergi es com tenir en Victor Valdés, i punt.


Capítol 3. “SABER ESTAR” CONTRA “ENGUANY ESTIC BE”.

Punt fonamental de s’Estruken Match nadalenc. Tarde Buena.
A sa tarde buena es on se diu tot lo que tendrà repercussió a les hores prèvies al partit, durant el partit, al sopar i a la crònica del partit.
Jo després d’es segon gin tònic sol cercar es mestre Bua, perquè ell, com en Vermaelen, té una dilatada experiència en compromisos de primeríssim nivell. Home que ha jugat a equips importants i finals de penyes entre An-Ba Romaní vs Ca’n Simó. No importa dir res més.

-“Toni, en Fire amb qui va?”
- “Amb ells.”
- “I en JJ?” -
- “També” 
- “Au idò, s’ha acabat...”
- ”Es collons, Bua. No me diguis això!”

Me va caure s’ànima als peus en sentir es capità, sa veu de s’experiència, donar es partit per perdut.

-       “Aquí només hi ha dos jugadors clau. En Fire i en JJ... SABER ESTAR. Això es lo que fa guanyar els partits. I en FIre i en JJ son els millor amb això de SABER ESTAR. “
-        
Cagondell... semblava que ho tenia clar. Tornava a ser ben pagador.

Dos gin tònics més tard vaig voler conèixer les sensacions dels jugadors “arma” que podríem tenir els vermells, i un d’ells no era d’altre que en Lluc. Jugador que per complexió física podria ser perfectament un tauró blau.
Però clar, es tauró roig es d’aigua dolça...
-       “ENGUANY... ESTIC BE. L’any passat no estava be. Però ENGUANY ESTIC BE.”
Clar. Jo llavors ja sabia que ESTAR BE davora SABER ESTAR no tenia res a fer.
Jo que l’any passat li vaig donar bastant de canya pens que enguany en Lluc va estar be. Varem aconseguir entre en Kempes, ell i jo un bon equilibri en mig d’el camp. Però d’aigua dolça...



Capítol 4. UN PARTIT QUE ENCARA EMOCIONA.

Aquest any, per jo, s’Estruken se va decidir per un gol. El segon. Quan els vermells varem tenir quatre ocasions en començar sa segona part per a empatar el partit va arribar un golàs d’un dels més sanguinolents tauró blau. Bruno Di Lella.
Ocasions desbaratades p’en Sergi, no oblidem que es home del matx des de fa dos anys al manco.
Però com a ben pagador no vaig sentir que un equip fos millor que un altre. La diferencia va ser aigua dolça o aigua salada. Ser un tauró o un calamar. Es a dir, fer gol o no fer gol.

No destacarem home per home perquè es una feina encomanada a maese Cuads i ell ja mos donarà lo nostre.

Per lo demés, un gran partit. Molt millor que l’any passat. Això sí, tothom pensa que s’han de barrejar les cartes de nou i repartir els jugadors sense tenir en compte quin anava amb qui l’any passat. Ara ja hem estat tots blaus i vermells.
Dos colors que bateguen en un mateix cor ESTRUKEN.

Salut.






Estruquen Christmas match 2014. 1x1 (d'aquella manera)

VERMELLS 

Joan Font: Molt valorable s’horabaixa d’aquest gran jove des pla. Se va marcar un viatge en cotxo forever alone de Sant Johan a Son Serf. Sense fer cap errada i jugant un partit molt correcte se’n va dur quatre golets,  i segurament va patir un freter davall aquelles porteries de Ses Eres (s’estadi de sa pulmonia des futbol balear). Aquest cúmul de fets posaria nito a qualsevol, però Mr. Font sempre té ses malles preparades per venir a complir. Un grande.

Marco Llull: Va complir com a centralarro que és. Rebuigs contundents, tots es controls i passades executats amb un estil robust, quasi soviètic, però molt efectiu. Mentres el veía jugar me va recordar una escena de sa nostra infància que no me puc estar de comentar. Devers l’any 1995 jugàvem a equips rivals de sa zona. Jo de devanterillo del F.S Son Servera, ell de centralot a nes “marrulleros” Sa Coma (una mescla entre el Sevilla de’n Dani Alves i el Levante d’en Ballesteros). En un derby Son Servera vs Sa Coma i amb 10 anyets me va agafar sa camiseta a nes minut 2 i li va dir a nes seu company “Antonio, a este lo marco yo”. No vaig ensumar bolla. A partir d’aquell moment va començar es meu declivi com a jugador. Amb 10 anyets…

Jordi: Junt amb en Marco Llull va formar una dupla de centrals d’aquestes que amb temps i constància podria ser mítica. D’aquestes que poden fer molt gran a un equip de regional balear o qualsevol equip de sa Scottish Football League First Division.  Si, com pareix, detesta es vegetarians, li agrada sa carn poc feta, i no ha demanat mai una ensalada per sopar,  podem assegurar que som davant un nou estruquer en tota regla.

Juaniu: Ho va donar tot; es seu cap desprenia fum,  ses galtes eren ben vermelles, es compromís era total, però li va tocar bailar con la más fea. És una putada passar es dia de nadal havent d’aguantar ses envestides de IL TRIDENTE.

Bua: S’homo que se sap moure en qualsevol circumstància i amb tot tipo de gent. Que per moments en comptes de xerrar pareix que encadena proverbis de saviesa un darrera s’altre. No, ell no podia decebre a s’estruquen christmas match. Amb sa serietat que donen ses calces pujades simètricament fins a nes genolls i un ofici i saber estar pròpi d’un puta samurai, n’IRON BWAN va tapar es seu lateral de forma més que correcte. Amb 56 primaveres i xapant registres pes runtastic se mereix que mos facem una camiseta amb sa seva cara serigrafiada + #sombuista.  

Lluc: Tardebuena: Enmig d’una conversació aleatòria s’única brisa de s’horabixa recorr sa plaça, mentres  en Lluc, IL PRNCIPE, mira cap a s’horitzó.  Amb certa inseguretat i amb to baix molla pes presents: “Estic bé de forma”. No se’n adona que es grans mai necessiten d’aquestes sentències. No va ser es seu millor partit i es vermells se’n varen ressentir, però sense dubte segueix essent s’únic tio que conec capaç de seduïr eròticament a ses multituds jugant a futbol o ballant qualsevol estil musical damunt una barra des marítim.

Toni Brunet: Mr Brunetti, es pagador, THE PAYMASTER. Se va presentar a nes match amb una camiseta des anys 90’s, d’aquelles que sempre han d’anar una talla més gran. Sa marca, LUANVI, no ha fet fallida però deu estar a prop. Es color, un granate tirant a fucsia, també fa anys que no susa. S’esponsor: JOYERIAS UNIVERSAL… mo’entenem o no? Tot en ella denotava sa grandesa d’un temps passat, però es dorsal era es número 10, i un 10 ho és tota sa vida. Va tenir detalls de qualitat sobretot a sa segona part, i som de s’opinió que quan més mossegaven es vermells s’hauria d’haver posat de davanter, a fer dues “colas de vaca”. No li he vist mai fer-ne cap, però com a bon 10 segur que en sap. 

Joan Company: Un caràcter forjat a nes pla, serietat en ses formes i contundència a nes fets com a bandera, llegenda viva de s’efsisme i una esquerra de sa que en xerraràn un parell de generacions. És seu gust per ses camisetes amb propaganda de empreses locals el fa ser es jugador ideal per un estruquen match. Va ser incisiu, mostrant  certa impaciència a sa primera part amb varis xuts rochembackians de fora de s’àrea. No és per més, en Kempes va tornar a perdre un estruquen i és ja de facto es Michael Ballack cofràdic, tot un “carro de combate” a nes mig camp però amb 0 victòries estruquens. 

Oriol: Una pilota sobrevola a càmera lenta es cel de Ses Eres. Pareix un melonot difícil de controlar però n’Oriol s’enlaire amb un bell bot i queda suspès per moments. Amb s’exterior de sa bota dreta fa un control delicat i baixa sa bolla. Tot seguit se recol·loca, aixeca sa mirada cap s’altre part des camp i tira un pase elegant i fi. Sa bolla sa perd per sa línea de banda, no hi ha ningú en 10 m2.
Desconectat gran part des partit va tenir detalls de qualité però que no varen ajudar a nes seu equip. Certes reminiscències a Djalminha.

Pau Company: Es puta Beckenpauer segueix essent es jugador estruquen més desiquilibrant, se va marcar un parell de regates d’aquells on mou de forma seqüencial caderes-genolls-peus i sense tocar sa bolla te deixa pen terra. Moixoneries pauens. No va estar encertat de cara a porta, fallant un parell mallorquí d’ocasions a sa segona part quan es vermells apretaven fort.

Piero: Me pareix que si fos jugador del Barça B seria es clàssic que creixeria cedit al Benfica per després fitxar per un club tipo Málaga on seria s’estrella i on rebentaria es nightclubs i la noche local. Va donar mostres de “potencia sin control” tipo es germà, però se’l veu en progressió. Aquests partits amb cansvellarros el curtiràn.

Campins: Any rera any està agafant galones com allegado de primer ordre, no falla. Val a dir que s'altre allegado, Narf THE GIANT, no va venir però tampoc va anar a nes dinar de nadal de sa seva família. Va estar de les 4:36 de sa nit de nadal fins dia 29 incomunicat. Aquests episodis agraden a s'entorn estruquer.
En Campins va jugar de tot lo que li varen dir, però lo més impressionant varen ser unes perdiveres amb belcros de 1983 i 700 grams cada una. Bona decpeció me'n vaig dur quan se les va canviar per unes botes de futbol al uso.

BLAUS

Sergi: És es valor afegit. Sa clau de sa victòria en la sombra. Segona part: Es vermells pitgen fort, jugada col·lectiva amb un total de 12 passades seguides (record estruquer), sa defensa blava mossega bé però Pauens i després Lluc troben lloc per xutar; la col·loquen bé, en saben es putes, en Sergi fa dues estiradotes dignes de foto en menys d’un minut i rebutja es dos balons. Ningú li diu res, ni copet a s’esquena ni un “bona Sergi”, perquè és lo normal en ell. Porterarro.

Marco Vallejo: Fiabilitat, precisió, constància, potència... Podríem estar xerrant d’un motor de cotxo alemany però no. En Neheit té condensades totes ses qualitats que se li suposa a sa tecnología alemanya i en aquest estruquen ho va demostrar. Vàrem trobar a faltar un gol de cap estil Majco über alles.

Fire: O’CAPITANO. No deixen d’impressionar-me ses habilitats organitzatives i de lideratge que en Fires, LA VOZ, té damunt un terreny de joc. Millora a qualsevol jugador des seu equip, es capaç de donar fins 5 ordres a l’hora, totes amb sentit i criteri, mentres treu un balón complicat. Me dona que si a THE COMMANDER li deixessin, seria capaç de convertir es països balcànics més Bulgària en potències econòmiques de primer ordre.  En un “pares o nones” d’escola RUFINO JR seria sempre sa meva primera opció.

Manti: S’MVP de l’any passat va tenir una primera part ferosa. Tots sabem que en Manti té una conducció de balón digne d’estudi científic i un estil de córrer de tipus “maratoniano”, difícil de combinar amb sa pràctica des fútbol. Quan s’etiqueta de “vieja gloria” rondava sa seva llegenda va saber capgirar sa situació i fer una segona part digne d’aquell jugador que va acabar essent pilar indiscutible d’aquell equip innominable que vestia amb color bossa de basura.

Sion: Sa posició natural des txilloter és tot es camp, però en aquest estruquen va estar limitat a nes lateral des bleus, lo qual no va permetre que desplaguès totes ses seves reserves d’stamina. Va cumplir amb molt bona feina i un té sa sensació que se’n podria haver anat corrent cap a Ca’n Moix des de Ses Eres facial. SUPERTXILL va deixar pes record un parell de txillinhas: aquell regate que, desafiant vàries lleis físiques, consisteix en un rebot continu tipus “pinball” des balón entre es cos des Txillo i es des contricant. Es resultat és sempre és mateix: En Sion se’n duu sa pilota.

JayJay: Gran JJ que va donar una masterclass de savoir faire a nes mig camp des blaus. Amb elegància i estil va aportar equilibri a un equip que sino hagués estat per ell i per THE COMMANDER hagués estat un festival de “pollos sin cabeza”.

Canovas:  Va complir com a mig, però sense dubte lo millor varen ser ses 2 o 3 carreres amb tints èpics que se va marcar des de es mig des camp: desfent-se de contrincants amb regates de s’estil “baldosín” i arribant a sa frontal per acabar amb una passada estil “cuchara” que es seus companyeros no varen saber i/o poder aprofitar. Aquestes accions eren reprimides per O’CAPITANO (obsessionat amb s’ordre) a qui no li agrada sa màgia incompresa i poc funcional de’n Quiano Vechio  

Il tridente: Categoria pròpia mereixen Bruno, Antrax i Pibe. Es vespre anterior no va ser èpic, i tots sabem que en Pibe ha de protagonitzar algo memorable cada 24 hores. Gran successor i seguidor incondicional des looks by Gaspar IL BELLO, es Pibe va tornar a donar una llicó de davanter amb puteria. Si dugués es braços tatuats podría fitxar fàcil pel Nápoles i ser pitxitxi de sa Seria A. Sa pilleria des Pibe va estar escoltada en tot moment per la GACELA DE MAR DEL PLATA: Es fet d’estar envoltat d’un haren per Madrid ha calmat en Brunx ha escurçat sa seva camada mig metro i ja no just no se li acaba es camp sinó que es seu joc ha millorat també en visió i desequilibri. Però es meu favorit és n’Antrax. Aquella mescla extranya entre carácter tipo Ballotelli i estil de joc à la Ibrahimovic... és una bona bisti. Se va marcar es gol des partit a nes minut 92 amb posterior cucavel·la + fail + aquells 3 segons que tots vàrem aguantar sa respiració.  IL TRIDENTE va ser per jo lo més decissiu des partit.

Arny: N’Arny mereix un post sencer però estic un poc cansat ara. Es GANYANOT condensa d’una forma extranya tot lo que mos agrada de s’estruquen. Amb unes sabates de jugar a golf  (verídic)i calçons de basquet com a atrezzo, va arribar amb cert olor a gin-tònic i una agrura que va anar in crescendo durant es partit. Minut 15 se va fer una cova de torero com volent dir “au venga anem a posar-mos serios”. Era com veure en Keith Richards jugant a tennis. I és que es puta Arny és pur rock, defensant amb es genolls mig doblegats i es braços mig aixecats com a nes basquet es tio se’n va sortir molt bé. No just aixó, contra tot pronòstic conta ses seves aparicions s s’estruquen per victòries.