20 de febrer de 2015

Del Trono a la Alcantarilla

Uep, seguim amb una sèrie de publicacions que no interessen a ningú i que bé podrien ser qualificades com ses menys interessants de sa història. Avui, tema Barça.

Lluny queden ja aquells 5 anys que no vàrem guanyar res de res. Llastimoses jornades de lliga on regalàvem punts a tothom, eliminatòries de Champions on jugàvem a més por que ganes. Cada estiu tots mos il·lusionàvem amb algun fitxatge que havia de fer ressorgir èxits passats. 
 
Es darrer any d'aquells 5, ses coses varen començar a canviar. Estrenàvem nou president, en Joan Laporta. Recordar que en Guardiola se presentava com a Director Tècnic amb sa candidatura d'en Luis Bassat. Dins el seu equip destacava, en Sandro Rossell, desconegut per molts però que sa premsa "amiga" el tenia en gran consideració per ser una persona de món, vinculat fortament a Nike i a Brasil. Nike, sa marca que mos patrocina, i Brasil, país que futbolísticament evoca ses grans essències des gol, varen cristal·litzar en s fitxatge estrella d'aquells anys. Ronaldinho. Sa promesa electoral d'en Joan Laporta se va esfumar tan ràpidament com El Emperador va contractar es serveis d'en David. En Sandrusco se va arromangar i va aconseguir sa contractació d'ún dels homes més importants de sa història moderna del Barça. Un altra incorporació clau va ser sa den Frank Rijkaard, home que havia estat visceral com a jugador, que era tranquilot com entrenador i que venia de descendir no sé quin equip a segona divisió.

Sa temporada no anava gaire bé. Es líder, el Maligno, mos anava una carretada de punts per davant i no es nostre joc no donava per més. Se veien grans detalls d'en Ronaldinho però no bastava. Hi va haver un moment en que tothom donava per fet que s'entrenador seria fulminat i que seguiríem dins es cicle de "aquí no guanyam una merda". En Joan Laporta, en una aposta presonalíssima, va mantenir sa seva confiança en es tècnic. Addicionalment, es fitxatge d'en Davids va suposar un plus i un punt d'inflexió. El Maligno va sofrir un descalabro històric quan va ser eliminat de semifinals de Champions per el Monaco d'rn Morientes, va perdre sa final de Copa i en lliga se va enfonsar perdent no sé quants de partits incloent un 1-2 dins es Bernabeu amb gols de Luis Enrique i Xavi. Al final de temporada, quedam segons a sa lliga darrera el València però amb sa sensació de que teníem equip. 

Amb ses il·lusions renovades vàrem afrontar un estiu on s'havia d'apuntalar s'equip per aspirar a tornar a ser campions. Entre d'altres fitxatges, vàrem incorporar en Deco, Giuly i Edmilson. Es fitxatge estrella de s'estiu va ser en Samuel Eto'o. Aposta personal d'en Jan. Va costar, si no record malament 24 milions d'euros que se varen repartir Mallorca i Madrid ja que compartien sa propietat des jugador. Ses negociacions se varen eternitzar. El Madrid no el volia però tampoc el volia vendre al Barça. El Mallorca veia amb molt bons ulls s'entrada de cash. S'afició blaugrana estava dividida. Uns deien que no era jugador per el barça, que no tenia cap, que era mitja punta, que no era tan bo, que massa galls dins un galliner. Altres deien que si, que era es tipus de jugador que el Barça necessitava, que lo millor era pispar-lo al Madrid i que seria un davanter total. Sa història és de sobres coneguda. Però volia remarcar un aspecte: és molt mal de fer pronosticar es resultat d'una decisió i ses voltes que dona es  món des futbol. 

N'Eto'o, n´Henry, en Cesc, Neymar...tots són noms que s´han posat molt en dubte per alguns abans de sa seva incorporació. Quan en Laporta va renovar sa seva confiança en aquell entrenador fumeta molts se varen posar ses mans per es cap. Quan vàrem fitxar n´Henry, molts deien que era massa vell i que no faríem res amb ell...són es mateixos que deien que en Riquelme era es nou Maradona. Quan en Guardiola va empatar i perdre en els seus dos primers partits de lliga com entrenador del Barça, molts demaven es sese immediat... 

Però si hi ha hagut una decisió que prendre a per majoria i que no hi havia gaire gent que discutís va ser sa Presidència d'en Sandro Rosell. Una campanya electoral que va durar anys, sa medalla d´haver fitxat en Ronaldinho, tenir es Grup Godó a darrera i una insistència desmesurada en desacreditar es millor president sa història, li varen facilitar accedir a sa llotja des Camp Nou. I que tenim? idò aquests 4 enllaços a Diario Yoya ho posen de manifest. És trist, però és així. Visca el Barça!

Part 1

Part 2

Part 3

Part 4