...batin weekend?

Aquest cap de setmana ha donat molt de sí, un d’aquells que es recorda quan se vol fer referència a nes comandos vius que encara lluiten contra es batinisme i sa seva expansió. Per això faré una mica de resum del que ha estat, llàstima que no tengui fotos per mostrar-vos es caretos de sa penya i d’alguns personajillos que, com a tota sortidota que es presti, no han faltat.
Es que per en xisco ha estat es “batin weekend” comença s’horabaixa de divendres a un bar anònim des raval, on diversos cans vells com es mateix Xijco, Santvi, Loko (ivan gabrich) jo mateix i un fitxatge de darrera hora (pedrito d’artà), juntament amb gallines velles com na Bel i altres subjectes femenins que no record, iniciam un seguit de disertacions existencialistes acompanyades de sa degustació de cervesses de sa terra... Res, dues parides i quatre rialles, es volum de ses quals va augmentant a nes ritme que augmenten ses birres.
Tipo les 21.30 se decideix anar per feina i començar a pensar en que consistirà es sopar que prèviament s’ha organitzat a sa seu des comando Lesseps. Allà mos trobam amb els altres cans vells convidats (véase Vallejo, Manti, Palerm, Mochilo, etc) i començam a sopar. Es vespre se va animant gràcies a ses birres i sa marihuana (s’ha de recordar que aquesta darrera substància va causar grans problemes comunicació a en Vallejo en certs moments on sa seva ànima queia a pou profund d’empanament, deixant es cos com a record de sa seva presència. Tanta sort que en va sortir com va poder amb un...”I AVON EREEEU!”), quan ses obligacions laborals dugueren a que un membre des grup fes una fugida por tiempos (manti i avon eres!), encara que sa seva presència és substituida per una manta enrevoltillada i una pilota de futbol..
Be, un dels grans moments des vespre ve amb s’arribada des pinero; sa taula sencera regala un sentit homenatge en forma d’ovació a nes ca vell resident a terres andaluses. Sa tendència no canvia amb s’arribada de Lord Destroy i ses birres i es porros continuen fins que es decideix sortir por tiempos cap es metro amb direcció centre. Dels moments inmediats a sa sortida des pis record un cotxet d’al.lot petit que dona molt de joc durant uns minuts (cal recordar que finalment acaba a davora d’un individu de sexe indefinit que dorm plàcidament a plaça reial).
Es recorregut a partir de Liceu és es clàssic; intent frustrat d’entrada a nes Marsella i Kentucky (es famós truco “somos de cala bona” no cola), raval per amunt i per avall, Plaça Reial i rambles. Destacaria es cego general de sa penya, factor importantíssim a s’hora de sa creació de parides posteables. Sa gent es dispersa i hi ha moments d’incertesa en que es senyor Palerm aprofita per establir relacions de cordialitat amb una Peruana i tot es seu grup de col·legues (aquest moment va deixar frases tan mítiques com “vaig a pegar-li un morreo”…). S'ha de dir que es record des gran programa APM ens va perseguir durant tot es vespre ("se va a armar un follón que no sabe ni dónde s'ha metío!!" ).
Es nombre de personatges que anam trobant no el record massa be, just me venen a nes cap una parella de joves que varen ser víctimes de derribos i autoderribos varis, una cussa vella venent els seus dibuixos i més d’un paki havent de sofrir alguna torrada d’orella (entre ells els admirats Evo Morales i Pancho Villa ).
Res, es vespre acaba a les 8:15 amb s’arribada des Pinero, Palerm i jo a sa seu de Lesseps agonitzant i delirant a causa de s’intoxicació etílica.
Arribam a dissabte (m’estic enrollant més que una persiana però ja que hi som acabaré de nedar). Mal de cap tot es puta dia, jam session aplaçada i incertesa sobre es paper a jugar es vespre. De sobte tot canvia quan es vespre rebem sa visita inesperada des gran Tolo, conegut per tots per es joc que dona a qualsevol sortidota. Pizzes a balquena, futbol i guitarres, s’ànim comença a enlairar-se i s’actitud sembla haver-se recuperat…tornam a ses birres.
Tot i es bon ambient que es va creant ses expectatives no son bones i menys quan en Palerm comença a tenir problemes gàstrics i es meu mal de cap fa senyal de reaparèixer…però en Tolo i sa seva dialèctica mos acaben convencent per anar a Sant Cugat. Agafam sa guitarra i partim amb presses per acabar agafant es tren després d’esperar-lo durant més de mitja hora.
Arribada a sa festa tipo les dues i algo, es panorama no pinta malament però es número de cofrares assistents és sensiblement inferior al que es pensava, ja que només en Manti (obligació moral) i en Mochilo han fet acte de presència. Sa festa va ben encaminada amb els pilars bàsics de dones, música i alcohol arribant a s’intent frustrat de dur a terme una espècie de juego de la oca per equips: és curiós, però s’ha de dir que aquest fet és el que dona inici a un altre tipo de festa, sa qual s’inicia quan me pega per pillar sa guitarra i tocar quatre temazos. Dic que és una altra festa més que res perque és es moment en que sa gent comença a partir (autoderribo), a excepció d’un nucli dur format per en tolo, mochilo, manti, pinero i jo mateix (gracias por este sueño) que queda a sa festa donant-ho tot. Reim bastant amb els personatges que queden (sa mescla entre Antonio Orozco i Fernando Tejero, una al.lota polaca que se marca qualque tema en sa seva llengua, en Freddy, etc.).
Es temes escollits són clàssics entre els clàssics (peret, manu chao i estopa), a més d’altres més novedosos com sa balada “you’re beautiful”, cantada amb molt d’encert a sa polaca.
Be, que sa festa segueix fins que es sol ja és ben amunt i alguns de noltros decidim tornar a Barcelona arribant a nes pis a les 8:30 i a punt de treure es fetge per sa boca.

Ja ho se, és un rollazo de collons però es cap de setmana ho mereixia. Au, ja se xerrarà des planning pes pròxim, salut! (i demà…setmanari musical!).

i temazo que resumeix es cap de setmana