Setmanari musical

Bones a tots, després d’un temps d’inactivitat obligat torna sa secció que tots estaveu esperant. Avui serà light, just per fer acte de presència a dins ses vostres insípides vides i recordar-vos que ses processons queden ja molt enrera.
Be, per començar, i a petició popular, vos deix amb un resum de sa biografia d’un dels grups des blog; Gipsy Kings:
“Los Gipsy Kings (Reyes gitanos en inglés) son un grupo francés de música. Su estilo es la Rumba Catalana, una fusión entre la rumba flamenca, el pop y varias tradiciones de canción ligera. Sus primeros discos fueron "Djobi Djoba" y "Bamboleo", muy populares en Francia a pesar de las críticas de los puristas del flamenco. Su álbum Gipsy Kings tuvo éxito en varios países de Europa, especialmente en Francia e Inglaterra. En 1989, Gipsy Kings obtuvo reconocimiento en Estados Unidos y aguantó cuarenta semanas en las listas de éxitos, cosa que muy pocos álbumes en español habían hecho. Otros álbumes son Estrellas, Mosaique, Love & Liberte y Este Mundo.
Los miembros de Gipsy Kings pertenecen a dos familias emparentadas: Los Reyes y los Baliardos (los Baliardos descienden del artista flamenco Manitas de Plata).”
Aquest grupillo ha estat més important de lo que sembla, sobretot a nivell internacional, i té ni més ni menys que 15 Lp’s d’estudi, editat es primer a 1987 i es darrer a 2006. Els seus components són els següents:
• Nicolás Reyes - vocalista principal
• Pablo Reyes - coros, guitarra
• Canut Reyes - coros, guitarra
• Patchai Reyes - coros, guitarra
• Andre Reyes - guitarra
• Diego Baliardo - guitarra
• Paco Baliardo - guitarra
• Tonino Baliardo - guitarra principal

En segon lloc volia aprofitar aquest espai per fer un petit homenatge a un dels protagonistes des darrer “uno de varios”, m’estic referint a s’al.lot que toca sa versió de pachelbel rock i li dona mil voltes al que va fer sa primera versió distorsionada. Idò resulta que aquest jove té 16 anyets i és gabatxo, i té una puta tècnica de guitarra que fa que els amateurs de pacotilla ens plantejem deixar aquest món. Ses seves influències, com podeu veure a nes seu “my space” són clares i evidents: John Petrucci (dream theater), Steve Vai o Joe Satriani…no me vull imaginar com tocarà d’aquí 10 anys. Vos deix un parell de videos per que admireu amb sa mateixa enveja que jo sa virtuositat des franxute. (1) (2)

Per acabar lo de sempre, dos discos molt recomanables; es primer és un classicot des bons, dels que marquen un abans i un després. Se tracta de una genialitat des mestre Robert Fripp (que toca a Bcn dia 19 d’Abril, per cert) o, el que és el mateix, es cos, s’ànima i es cervell de King Crimson (s’Lp no només brilla per lo musical, sa portada està considerada una de ses millors de s’història des rock). En segon lloc vull recomanar un disco no tan antic però igual de mític; Pearl Jam “Ten”. Segurament és es grup més important de lo que se va anomenar “grunge” juntament amb Nirvana i Soundgarden, gràcies en gran part a sa potent veu d’ Eddie Vedder.

-KING CRIMSON “In the court of the Crimson King” 1969
-PEARL JAM “Ten” 1991

I, com sempre, dos temazos:

Buckcherry "lit up"
John Denver "country roads"

Au, salut i melomania!