setmanari musical: Pink Floyd

Oh, oh, siiii, ahhhhhhhh, que me coorroooooooooooooooooooo!!!!! Al·lots avui vos present i faig un petit homenatge a una de ses poques bandes que té es privilegi d’haver aconseguit que sa meva ment arribi a s’orgasme, a un nivell quasi místic de plaer en forma de notes musicals. Vos estic xerrant de Pink Floyd, grup mític entre els mítics i que recoman a sa poca gent que m’imagin que no els coneix. Aquí va una petita biografia des grup i qualque comentari sobre els seus LP’s:

Es grup s’inicia a nes camp de sa música amb sa formació clàssica des grup de rock des moments; Roger Waters com a baixista, , Syd Barret a sa veu i guitarra, Nick Mason a sa bateria i Richard Whrigt a ses tecles (s’entrada de David Gilmour a nes grup seria més endevant). Cada un d’ells venia de formar part d’algun projecte musical previ sense massa ressò en aquells anys (The Mottoes, Joker’s Wild, Hollering Blues…). Acaben ajuntant-se tots mitjançant s’Universitat o els instituts de música contemporània a 1964 i amb es nom de Blues Anonymous. És a 1965 quan decideixen canviar de nom i fer un homenatge als seus dos músics blues preferits, Pink Anderson i Floyd Council…efectivament, PINK FLOYD.

Es primer any com a banda no fou del tot propici però a partir de 1966 ses coses varen anar rodades; varen passejar es seu repertori psicodèlic per gran part de Gran Bretanya. Ja a 1967 aconsegueixen un contracte discogràfic amb EMI mitjançant el qual publiquen Arnold Layne i més tard Emily Plays, ambdós de gran èxit tant en els primers anys com en es futur de sa banda. Aquests dos primers singles precedeixen a nes primer llarga duració des grup “The Piper at the gates of Dawn”(1967). Va ser molt ben rebut pes públic i sa crítica gràcies al seu so tan psicodèlic com novedós a dins s’escena britànica.
Tot anava més o menys be menys sa sumissió de Syd Barret cap a s’LSD, aquesta droga que tan de be i tan de mal ha fet a sa música. S’estat mental des cantant arriba a ser degradant, fet que obliga a nes seu internament a un centre psiquiàtric (seria es manolo kabezabolo de s’Anglaterra dels anys 60). A partir d’aquí ses riendes les agafa Roger Waters, encarregat de dur a terme sa publicació des segon disc de sa banda “A saucerful of secrets” (1968), que musicalment seguia sa mateixa línia de s’anterior (encara amb lletres i/o cançons de Syd Barret). En aquest disc David Gilmour ja és membre oficial de sa banda (amb els anys s’aniria convertint en es colíder de sa banda juntament amb Roger Waters i seria s’autèntic culpable des so de pink floyd, no de sa composició).

1969 és s’any de “Ummagumma”, un projecte musical més que un disc en sí; en aquest es van alternant peces instrumentals (cada membre va composar alguna peça) amb sons d’animals i músiques apocalíptiques gràcies a nes piano de Richard Wright. Com es material nou no era molt extens aprofiten per treure també un directe on es reflexaven ses seves actuacions a locals tan mítics com es Marquee. Un any després apareix “Atom Heart Mother”, un dels pitjors enregistraments discogràfics de sa banda amb poca il·lusió creativa i amb més d’una mancança tècnica.
Passada més o menys una èpoc dolenta editen “Meddle” (1971); es tipo de treball a dins s’estudi canvia i es deixa de banda sa metodologia sistemàtica per deixar lloc a s’imaginació i a s’improvització, coses molt bones artísticament però un desastre financerament (ja no patien per ses peles). Es disco és considerablement millor a s’anterior i en ell trobam una de ses peces més completes i genials de Pink Floyd; Echoes, un tema d’uns 16 minuts molt elaborat estructuralment i tècnicament (d’orgasme!).
Poc a poc es Floyd s’acosten a sa seva època daurada i a 1972 inicien sa composició d’una de ses més extraordinàries obres musicals que ha donat sa música (recomanada prèviament a nes Setmanari Musical), The Dark Side of the Moon. Això seria a 1973. Un any abans editen “Obscured by Clouds”, una espècie de banda sonora per no se quin conyo de projecte audiovisual. Es nivell artístic segueix ben amunt i a 1973 arriba lo que abans he citat. "The dark side of the moon" està entre els 10 discos més venuts de s’història juntament amb es “Thriller” de Michael Jackson o es “Back in Black” d’AC/DC. Sa popularitat des grup arriba a nivells alts a dins es panorama musical. Sa temàtica global de s’obra ha estat definida com “ses presions de sa vida diaria que porten a sa locura”. Sa banda passa tot s’any de gira fins que a s’Octubre s’endinsen a dins es projecte més arriscat fins es moment (sa frikada d’akesta edició des setmanari): fer un disc utilitzant només instruments no musicals que se poden trobar a una casa (¡) amb es nom de “Household Objects Project”. Es projecte no s’acabaria tirant endavant tot i ses hores que se li van dedicar.
1974 fou un any de vacances, un any sabàtic que es van poder permetre gràcies a ses múltiples vendes de s’anterior disc. Ja a 1975 arriba una altra de ses tres obres claus de Pink Floyd…”Wish you were here”, dedicat en part a sa figura de Syd Barret (Shine on you crazy diamond i Wish you were here xerren d’ell) i que fou més musical que es predecesor. També fou un èxit de vendes arreu del món, cosa que no evità es cansament des grup a nivell físic i mental a dins un mon, es de sa fama, que anava consumint poc a poc a cada un dels membres. També és es moment que ses diferències musicals entre David Gilmour i Roger Waters comencen a apareixer.

A 1976 apareix "Animals", tres temes dels quals estan inspirats en es conte de George Orwell, i els altres eren cares B de s’anterior disc. No sé que conyo opina sa crítica d’aquest disco, a mi particularment m’agrada molt i pens que és s’arrodoniment perfecte d’una trilogia per enmarcar.
A 1979 arriba sa darrera de ses obres claus de sa banda; “The Wall”, una obra mestra compositivament, de la qual se’n faria una pel·lícula (amb es panoli den Bob Geldof per enmig…). Ses vendes tornen a ser estratosfèriques però sa banda se fragmenta cada cop més amb s’edició de varis LP’s dels membres des grup en solitari (Gilmour i Wright).
A partir d’aquí, com dic, es grup queda desmembrat amb en Roger Waters per una banda i els altres seguint amb es nom de Pink Floyd. Perdonau que no sigui tan específic amb ses dades des grup a partir d’ara però ja és una època que no m’interessa i, a més, això està quedant més llarg que s’infància de na Heidi.
Res, es grup ja sense Waters treu a sa venda The Final Cut (1983), A momentary lapse of reason (1987), Division Bell (1994) i Pulse (1996).

Es dos discos recomanats d'aquesta edició segueixen sa mateixa línia de s'anterior: per una banda virtuosisme per un tubo (Chick Corea) i per una altra es rock sense contemplacions de The Who:

-CHICK COREA "The ultimate adventure" 2006
-THE WHO "Who's next" 1971

I es dos temazos viñarockeros:

-Mano Negra "love and hate"
-Rosendo "crucifixión"

Salut i melomania!