Us recomano llegir el següent conte mentre escolteu aquesta magnífica cançó del "Elfs Islandesos" Sigur Ros:
Addictes a parlar... i a no escoltar...
Hi havia una vegada, una cabanya enmig del bosc.. De fet en veure-la diries que és la típica cabanya perduda enmig d’un bosc. Reposava tranquil·la, al bell mig d’una clariana. Els raigs de sol es perdien enmig de la fullaraca, però sempre trobaven el camí, per escalfar les seves parets. Olorava a fusta i si la tocaves, una fina capa de molsa relliscava entre les teus dits.. Els animals no temien acostar-se a ella, perquè sempre els havia tractat bé.
Però no era la típica cabanya perduda enmig d’un bosc. Per començar perquè no era el típic bosc, era el bosc de les llengües... En ell cada arbre parlava una llengua diferent de la dels altres.. hi podies trobar-hi totes les llengües del món! Ells, els arbres de les llengües, eren molt educats, i generosos... Es respectaven molt entre ells, es comprenien, però no entenien el llenguatge dels altres..
Llavors, de tant en tant, un viatger cansat, perdut i anhelant de trobar el seu camí entrava dins del bosc buscant respostes. Ells, els arbres de les llengües, si el viatger era educat i generós, li oferien una dels fruits perquè calmés la gana i es poguessin entendre. Llavors el viatger ja podia parlar amb l’arbre, ja que el seu fruit és la seva llengua, i qui s’alimenta d’ella l’aprèn instantàniament, oblidant quina parlava abans. Els arbres l’escoltaven pacients fins que ell, el viatger, esgotava el seu anhel de preguntes i ,com a tota resposta, sempre li indicaven com arribar fins a
Un, sempre arriba a
“D’on deu venir aquesta gent?”
“Quin idioma parlen?”
“Que algú em pot entendre?”
Els primers intents sempre són infructuosos. Ningú t’entén i tu no entens ningú, ja que mai un arbre ofereix en el mateix dia la seva fruita a dues persones diferents, ningú parla la mateix llengua.
Tothom vol ser escoltat, riuen els arbres, per tant l’anhel del viatger per entendre’s és gran. Tard o d’hora s’inicia una conversa entre dues llengües que no s’entenen. Tard o d’hora algú se n’adona que no pot ésser escoltat, no com ell voldria. I tard o d’hora, màgia, algú aprèn a comunicar-se, sense gairebé utilitzar les paraules. Primer són els gestos, els dibuixos, la mímica... però després arriben els somriures. Els viatgers comencen a mirar-se els ulls, connecten.. Comencen a utilitzar els altres sentits, a observar les reaccions que els envolten, i a reaccionar als estímuls que els hi arriben. De sobte, sense entendre perquè, s’escapa alguna llàgrima, i arriba la primera abraçada... El tacte, tant temps oblidat, es desperta, aflora i omple
I ara ets tu qui interpretes... Et dius tal, i ets l’amant desconegut d’algú qui tampoc coneixes... I t’omples amb les seves emocions, resolts els seus problemes i t’empapes de la seva alegria... T’enfades perquè no et van saber escoltar, sense tan sols saber què era que volies dir... I comprens que tu tampoc vas saber callar, sense conèixer de què et volien parlar..
I així de bon matí surts de
...........i l’escoltes i l’observes i l’entens.
..Fi!
4 comentaris:
Boníssim!
Molt guapo!
Xerrant de coses guapes, atenció a sa notícia
be Jary!bona iniciativa!
Publica un comentari a l'entrada