2 de gener de 2015

Estruquen Christmas match 2014. 1x1 (d'aquella manera)

VERMELLS 

Joan Font: Molt valorable s’horabaixa d’aquest gran jove des pla. Se va marcar un viatge en cotxo forever alone de Sant Johan a Son Serf. Sense fer cap errada i jugant un partit molt correcte se’n va dur quatre golets,  i segurament va patir un freter davall aquelles porteries de Ses Eres (s’estadi de sa pulmonia des futbol balear). Aquest cúmul de fets posaria nito a qualsevol, però Mr. Font sempre té ses malles preparades per venir a complir. Un grande.

Marco Llull: Va complir com a centralarro que és. Rebuigs contundents, tots es controls i passades executats amb un estil robust, quasi soviètic, però molt efectiu. Mentres el veía jugar me va recordar una escena de sa nostra infància que no me puc estar de comentar. Devers l’any 1995 jugàvem a equips rivals de sa zona. Jo de devanterillo del F.S Son Servera, ell de centralot a nes “marrulleros” Sa Coma (una mescla entre el Sevilla de’n Dani Alves i el Levante d’en Ballesteros). En un derby Son Servera vs Sa Coma i amb 10 anyets me va agafar sa camiseta a nes minut 2 i li va dir a nes seu company “Antonio, a este lo marco yo”. No vaig ensumar bolla. A partir d’aquell moment va començar es meu declivi com a jugador. Amb 10 anyets…

Jordi: Junt amb en Marco Llull va formar una dupla de centrals d’aquestes que amb temps i constància podria ser mítica. D’aquestes que poden fer molt gran a un equip de regional balear o qualsevol equip de sa Scottish Football League First Division.  Si, com pareix, detesta es vegetarians, li agrada sa carn poc feta, i no ha demanat mai una ensalada per sopar,  podem assegurar que som davant un nou estruquer en tota regla.

Juaniu: Ho va donar tot; es seu cap desprenia fum,  ses galtes eren ben vermelles, es compromís era total, però li va tocar bailar con la más fea. És una putada passar es dia de nadal havent d’aguantar ses envestides de IL TRIDENTE.

Bua: S’homo que se sap moure en qualsevol circumstància i amb tot tipo de gent. Que per moments en comptes de xerrar pareix que encadena proverbis de saviesa un darrera s’altre. No, ell no podia decebre a s’estruquen christmas match. Amb sa serietat que donen ses calces pujades simètricament fins a nes genolls i un ofici i saber estar pròpi d’un puta samurai, n’IRON BWAN va tapar es seu lateral de forma més que correcte. Amb 56 primaveres i xapant registres pes runtastic se mereix que mos facem una camiseta amb sa seva cara serigrafiada + #sombuista.  

Lluc: Tardebuena: Enmig d’una conversació aleatòria s’única brisa de s’horabixa recorr sa plaça, mentres  en Lluc, IL PRNCIPE, mira cap a s’horitzó.  Amb certa inseguretat i amb to baix molla pes presents: “Estic bé de forma”. No se’n adona que es grans mai necessiten d’aquestes sentències. No va ser es seu millor partit i es vermells se’n varen ressentir, però sense dubte segueix essent s’únic tio que conec capaç de seduïr eròticament a ses multituds jugant a futbol o ballant qualsevol estil musical damunt una barra des marítim.

Toni Brunet: Mr Brunetti, es pagador, THE PAYMASTER. Se va presentar a nes match amb una camiseta des anys 90’s, d’aquelles que sempre han d’anar una talla més gran. Sa marca, LUANVI, no ha fet fallida però deu estar a prop. Es color, un granate tirant a fucsia, també fa anys que no susa. S’esponsor: JOYERIAS UNIVERSAL… mo’entenem o no? Tot en ella denotava sa grandesa d’un temps passat, però es dorsal era es número 10, i un 10 ho és tota sa vida. Va tenir detalls de qualitat sobretot a sa segona part, i som de s’opinió que quan més mossegaven es vermells s’hauria d’haver posat de davanter, a fer dues “colas de vaca”. No li he vist mai fer-ne cap, però com a bon 10 segur que en sap. 

Joan Company: Un caràcter forjat a nes pla, serietat en ses formes i contundència a nes fets com a bandera, llegenda viva de s’efsisme i una esquerra de sa que en xerraràn un parell de generacions. És seu gust per ses camisetes amb propaganda de empreses locals el fa ser es jugador ideal per un estruquen match. Va ser incisiu, mostrant  certa impaciència a sa primera part amb varis xuts rochembackians de fora de s’àrea. No és per més, en Kempes va tornar a perdre un estruquen i és ja de facto es Michael Ballack cofràdic, tot un “carro de combate” a nes mig camp però amb 0 victòries estruquens. 

Oriol: Una pilota sobrevola a càmera lenta es cel de Ses Eres. Pareix un melonot difícil de controlar però n’Oriol s’enlaire amb un bell bot i queda suspès per moments. Amb s’exterior de sa bota dreta fa un control delicat i baixa sa bolla. Tot seguit se recol·loca, aixeca sa mirada cap s’altre part des camp i tira un pase elegant i fi. Sa bolla sa perd per sa línea de banda, no hi ha ningú en 10 m2.
Desconectat gran part des partit va tenir detalls de qualité però que no varen ajudar a nes seu equip. Certes reminiscències a Djalminha.

Pau Company: Es puta Beckenpauer segueix essent es jugador estruquen més desiquilibrant, se va marcar un parell de regates d’aquells on mou de forma seqüencial caderes-genolls-peus i sense tocar sa bolla te deixa pen terra. Moixoneries pauens. No va estar encertat de cara a porta, fallant un parell mallorquí d’ocasions a sa segona part quan es vermells apretaven fort.

Piero: Me pareix que si fos jugador del Barça B seria es clàssic que creixeria cedit al Benfica per després fitxar per un club tipo Málaga on seria s’estrella i on rebentaria es nightclubs i la noche local. Va donar mostres de “potencia sin control” tipo es germà, però se’l veu en progressió. Aquests partits amb cansvellarros el curtiràn.

Campins: Any rera any està agafant galones com allegado de primer ordre, no falla. Val a dir que s'altre allegado, Narf THE GIANT, no va venir però tampoc va anar a nes dinar de nadal de sa seva família. Va estar de les 4:36 de sa nit de nadal fins dia 29 incomunicat. Aquests episodis agraden a s'entorn estruquer.
En Campins va jugar de tot lo que li varen dir, però lo més impressionant varen ser unes perdiveres amb belcros de 1983 i 700 grams cada una. Bona decpeció me'n vaig dur quan se les va canviar per unes botes de futbol al uso.

BLAUS

Sergi: És es valor afegit. Sa clau de sa victòria en la sombra. Segona part: Es vermells pitgen fort, jugada col·lectiva amb un total de 12 passades seguides (record estruquer), sa defensa blava mossega bé però Pauens i després Lluc troben lloc per xutar; la col·loquen bé, en saben es putes, en Sergi fa dues estiradotes dignes de foto en menys d’un minut i rebutja es dos balons. Ningú li diu res, ni copet a s’esquena ni un “bona Sergi”, perquè és lo normal en ell. Porterarro.

Marco Vallejo: Fiabilitat, precisió, constància, potència... Podríem estar xerrant d’un motor de cotxo alemany però no. En Neheit té condensades totes ses qualitats que se li suposa a sa tecnología alemanya i en aquest estruquen ho va demostrar. Vàrem trobar a faltar un gol de cap estil Majco über alles.

Fire: O’CAPITANO. No deixen d’impressionar-me ses habilitats organitzatives i de lideratge que en Fires, LA VOZ, té damunt un terreny de joc. Millora a qualsevol jugador des seu equip, es capaç de donar fins 5 ordres a l’hora, totes amb sentit i criteri, mentres treu un balón complicat. Me dona que si a THE COMMANDER li deixessin, seria capaç de convertir es països balcànics més Bulgària en potències econòmiques de primer ordre.  En un “pares o nones” d’escola RUFINO JR seria sempre sa meva primera opció.

Manti: S’MVP de l’any passat va tenir una primera part ferosa. Tots sabem que en Manti té una conducció de balón digne d’estudi científic i un estil de córrer de tipus “maratoniano”, difícil de combinar amb sa pràctica des fútbol. Quan s’etiqueta de “vieja gloria” rondava sa seva llegenda va saber capgirar sa situació i fer una segona part digne d’aquell jugador que va acabar essent pilar indiscutible d’aquell equip innominable que vestia amb color bossa de basura.

Sion: Sa posició natural des txilloter és tot es camp, però en aquest estruquen va estar limitat a nes lateral des bleus, lo qual no va permetre que desplaguès totes ses seves reserves d’stamina. Va cumplir amb molt bona feina i un té sa sensació que se’n podria haver anat corrent cap a Ca’n Moix des de Ses Eres facial. SUPERTXILL va deixar pes record un parell de txillinhas: aquell regate que, desafiant vàries lleis físiques, consisteix en un rebot continu tipus “pinball” des balón entre es cos des Txillo i es des contricant. Es resultat és sempre és mateix: En Sion se’n duu sa pilota.

JayJay: Gran JJ que va donar una masterclass de savoir faire a nes mig camp des blaus. Amb elegància i estil va aportar equilibri a un equip que sino hagués estat per ell i per THE COMMANDER hagués estat un festival de “pollos sin cabeza”.

Canovas:  Va complir com a mig, però sense dubte lo millor varen ser ses 2 o 3 carreres amb tints èpics que se va marcar des de es mig des camp: desfent-se de contrincants amb regates de s’estil “baldosín” i arribant a sa frontal per acabar amb una passada estil “cuchara” que es seus companyeros no varen saber i/o poder aprofitar. Aquestes accions eren reprimides per O’CAPITANO (obsessionat amb s’ordre) a qui no li agrada sa màgia incompresa i poc funcional de’n Quiano Vechio  

Il tridente: Categoria pròpia mereixen Bruno, Antrax i Pibe. Es vespre anterior no va ser èpic, i tots sabem que en Pibe ha de protagonitzar algo memorable cada 24 hores. Gran successor i seguidor incondicional des looks by Gaspar IL BELLO, es Pibe va tornar a donar una llicó de davanter amb puteria. Si dugués es braços tatuats podría fitxar fàcil pel Nápoles i ser pitxitxi de sa Seria A. Sa pilleria des Pibe va estar escoltada en tot moment per la GACELA DE MAR DEL PLATA: Es fet d’estar envoltat d’un haren per Madrid ha calmat en Brunx ha escurçat sa seva camada mig metro i ja no just no se li acaba es camp sinó que es seu joc ha millorat també en visió i desequilibri. Però es meu favorit és n’Antrax. Aquella mescla extranya entre carácter tipo Ballotelli i estil de joc à la Ibrahimovic... és una bona bisti. Se va marcar es gol des partit a nes minut 92 amb posterior cucavel·la + fail + aquells 3 segons que tots vàrem aguantar sa respiració.  IL TRIDENTE va ser per jo lo més decissiu des partit.

Arny: N’Arny mereix un post sencer però estic un poc cansat ara. Es GANYANOT condensa d’una forma extranya tot lo que mos agrada de s’estruquen. Amb unes sabates de jugar a golf  (verídic)i calçons de basquet com a atrezzo, va arribar amb cert olor a gin-tònic i una agrura que va anar in crescendo durant es partit. Minut 15 se va fer una cova de torero com volent dir “au venga anem a posar-mos serios”. Era com veure en Keith Richards jugant a tennis. I és que es puta Arny és pur rock, defensant amb es genolls mig doblegats i es braços mig aixecats com a nes basquet es tio se’n va sortir molt bé. No just aixó, contra tot pronòstic conta ses seves aparicions s s’estruquen per victòries.

5 comentaris:

Marc ha dit...

Brutaaaaaal!!!
Gran lliçó de periodisme i oratòria!! Se demostra ben demostrat es per què d'aquesta ratxa històrica!!

rufire ha dit...

Com puc riure tant amb s’1x1 per favor. Són espectaculars. I lo millor de tot és que són totalment certes. Bé Maese remarcant és “a qui no li agrada sa màgia incompresa i poc funcional de’n Quiano Vechio”. Jojo, boníssim, tot i que quedi clar a en Nate tampoc li feien gaire gracia.

Jaume Juan ha dit...

Moooolt bo Joan! 👏👏👏

Bua ha dit...

Hi ha posts que només de llegir una frase saps qui l'ha escrit, que no importa anar a veure qui el signa. Aquest és un. Maese des Maeses. Brutal!

M'has fet plorar (de rialles) batualmon, "sa serietat que donen ses calces pujades simètricament fins a nes genolls i un ofici i saber estar pròpi d’un puta samurai" XDDDDD

Enhorabona per aquesta VII Edition, i que no acabi mai...

company ha dit...

Un 1x1 digne des millor reporter cofràdic, nivelll revista Panenka.
Això que feim es dia de Nadal és molt gran !