30 de juliol del 2019

1x1 d'aquella manera. Estruquen match '19




I aquí l’1x1 del match. Com sempre, elogis als guanyadors i branca als perdedors.






BLUES


Bruno:
Com molts havíem intuït, quan més caòtic és el context millor rendiment ofereix en river brunx. Va arribar amb un jet lag d’escàndol, confús i desorientat després d’haver vist el tràgic esperperpent de Las Vegas. No sabia si venia de dinar, berenar, o si començava o acabava les vacances. Com a tot bon jugador llatinoamericà, aquest bullit de circumstàncies adverses el dugueren a fer un partidàs que va ennoblir l’estirp Di Lella. Per moments, va semblar el millor Caniggia amb perilloses i, ara sí, pertinents internades per la banda. Alhora que va fer honor a tot un Batistuta amb quatre xixarros d’eixerit davanter argentí. Crackot. 

Resultado de imagen de mejor once argentina




Fire:
A la fí va tenir el seu partit somiat. Anava amb les pupil·les dilatades de tant ordre que veia en el seu equip. Va tenir la mateixa bona sensació que té un director d’orquestra quan veu que tot flueix en una compassada i perfecte harmonia quan el seu equip feia les transicions. Pareixia el professor de la peli de whiplash quan a l’escena final per fi veu com el seu alumne fa un solo de bateria com toca. Tant d’esforç, tants de crits, tantes correccions i xerrades tècniques durant anys a l’escola industrial i als estruken match... A la fi tot el que veu al camp li agrada. Una sinfonía futbolística que just es podria millorar si tothom vestís amb la mateixa camiseta, ben col·locada dins els calçons, amb dorsals del 2 al 11, i amb les mitges fins els genolls amb cinc centímetres de doblec a la part superior. Ni més ni pus, però bé… massa bé.  
Se va permetre pujar i fer algun golet de lo tranquil que estava sabent que l’esquena hi havia THE ALLIENATE, que te dona més seguretat que una socialdemocràcia nòrdica. 
Al final del partit feia ganes donar-li un puro i que es delectés repassant el partit dels seus nins. 






Maese Bwan:
El sensei cofràdic va tornar a donar un recital d’allò que sols aprenen alguns després de dècades d’experiència: fer lo que toca, quan toca. Aquest principi que és tant bo de dir, i tant mal de fer, vertebra totes les accions del nostre O’Bwan Kenobi. 
Va ser protagonista de l'única falta del partit. Se'n va dur per davant a tot un Antrax amb un tackle que aixecaria de la butaca a tot un Vinnie Jones, i que va provocar la dissortada lesió del davanter red. En un gest de deferència cavellística va simular que també s’havia fet mal. Però tots sabem que Iron Bwan està farcit de titani. El que no sabrem mai és el perquè d’aquella entrada. Està clar que en Bwan no comet accions desencertades o precipitades. Mai sabrem la raó, perquè just ell veu el big picture i entén l’ordre dels esdeveniments a escala còsmica. Potser els events que se desencadenaran darrera aquella entradota canviaran el devenir socioeconòmic del món.






Santvi:
El de Sant Vicenç dels Horts mereix un autèntic monument. És d’aquells jugadors que encandilarien als més hooligans de la premier league. Es va fer seu el lateral que va cavalcar sense oposició i sense cap pretensió de protagonisme ni ostentació. 
Ha assumit la seva condició de paganini ad eternum amb autèntica integritat. Tot i que alguns sabem que ve als estrukens en qualitat d’antropòleg social. Que voldria anar a fer una família a Islàndia i salvar-la del canvi climàtic i de les bàrbares cultures mediterranies Però segueix a Mallorca amb el seu estudi sobre la cultura i la llengua mallorquina perquè ara ja és com a tard. 






Nate: 
L’arian cyborg representa millor que ningú aquell subgrup d’estrukiers als que la transició a la vida adulta està convertint en una espècia de transhumans. La paternitat ha vengut acompanyada d’un augment significatiu de la massa i la definició muscular. Tenen un propòsit en la vida a la que li veuen un sentit. Segueixen menjant com a estrucadores, però són ben conscients de les diferències entre proteïnes, glúcids i lípids. Les seves formes i modals s’han refinat, i han deixat enrere la poca grolleria que podien tenir en altres èpoques. Veuen els conflictes com a processos i oportunitats, i alguns estan en procés de bwanització. 
Tota aquesta metamorfosi es va traduir en superioritat al camp. The ALLIENATE va sobrevolar el camp amb la mateixa contundència que la legió condor. Va fer de l’anticipació un art en el que ni tan sols va haver de fer ús del barroer contacte físic amb el contrari. No va fallar gairabé cap passada, i al final del partit es va tirar un poc d’aigua per fer veure que havia suat. 






Sion: 
La rialla bonrollera perenne, la conducció de balón de motor diesel, la camiseta dels txandanguets com a declaració d’intencions, les accions inescrutables pels rivals, les belles frases en manacorí atàvic, la fina i perfecte execució del box to box. Es Txill va fer un partidarro i en va enshuhar un parell. El seu joc es va nodrir de les passades dels tòtemics Kemp-Fires i les que va tenir, no les va desaprofitar. Molt de rock és Txill.

Resultado de imagen de ac dc



Company:
Una cosetxadora s’endinsa dins un bocí del pla de Mallorca. Sense necessitat de fer molta via, a un ritme constant i amb renou desconcertador. Avança impertèrrita fent-se seu tot el que té al davant. Com una perfecte metàfora del temps, arrasa tot el que se li posa davant, destriant el gra de la palla fins que no queda res més que la passada de gol pen Bruno o en Sion: la mort rouge. 
Tot entrenador hagués volgut aquest jugador a l’exigent dècada dels vuitanta. La feina ben feta, la contundència, el futbol sense errades de camp de terra gravat a l’ADN, i una esquerra infalible. Encara podria jugar amb algún equip de la bundeslliga, on  encara es valora la honrosa estirp dels totcampistes com ell. 







Pibe Sureda:
Tot i que no fa fer cap gol, l’imperiós mammut va fer un partit colossal. Per moments semblava que jugava amb armadura medieval i cap red va ser capaç de fer-li front en el contacte físic. Amb els seus moviments constants i els seus canvis de ritme, és capaç de provocar autèntica angoixa en els defenses que l’han de sofrir. És l’únic jugador que pot redimir el futbol modern, ja que combina les seves visites a ca’n Nofre the hairdresser, amb un futbol sacrificat i guerrer. Donau-li un estruken amb pluja i fang i en fotrà una dotzena.
En Fire, que amb el temps l’ha anat esmotxant com si fos un bonsai únic, mirava cada un dels seus moviments amb orgull paternal. Se li resisteixen les porteries de l’estruken. Però tot i així: siempre en mi equipo. 




REDS


Marco Llull:
El bigotet amb el que va comparèixer semblava un homenatge inconscient als cents de centrals alemanys que el deuen haver lluït durant segle XX. La millor posada en escena per a un central. Tot i així, no va poder mostrar que és l’hereu estrukier d’aquesta llegendària casta de defenses. La contundència en el contacte físic i l'optimització en les passades amb les que ens té avessats, es va veure superada pel trident ofensiu Txill-Brunx-Pibe. Als que veia venir com si fossin vehicles de combat. 
Massa feina després d’haver arriat les 7. 





Lluc:
Va viure tot el partit dins un ingenu idealisme. Iniciant parets impossibles i liderant contraatcs suicides. Els més sensibles vàrem intentar que no sofrís molt, i compartirem la seva innocent paranoia com a la peli shutter island. Però va ser pitjor, cap el final del partit la seva actitud quixotesca encoratjava a un imaginari equip competitiu i amb esperit, a practicar la pressió alta quan faltaven quinze minuts i es perdia de quatre gols. La realitat a les seves esquenes, era un conjunt de tudats que tenien en ment l’entrecot de s’era de pula i no la filosofia del joc posicional de Guardiola. 





Perisic:
Va ser dels jugadors reds que no varen sortir al torrarock. I ho hauria d’haver fet, perquè un no pot trair la seva naturalesa quan ja està a prop dels 40. Es va refugiar en la seguretat i la calma del anar a dormir prest. Sense ser conscient que això no va amb ell. Seria com dir-li a en Keith Richards que faci dieta i vagi a fer footing per cuidar-se un poc. 
Flanagan Perisic no va tenir el seu partit, no va poder explotar la seva  potència de braons i es va veure superat pen Santvi i es Txill. Va acabar emprenyat però donant la mà a tothom fent gala de la ancestral contenció emocional dels homos mallorquins, que amaguen els sentiments i les emprenyades per a sí mateixos. 
Al post-sopar, va guanyar el debat Las Vegas sí, Las Vegas no, amb una encertada dissertació sobre el concepte de holidays del turista british. 




JayJay:
Minut tres de partit: “jo fa un any i mig que no toc balón. Crec que jugaré de lateral”. Aquest va ser una altra de les claus de la derrota red. Tots esperàvem que exercicís una tirania cruel e incontestable al mig de camp. Però no va ser així. En JJ  no va ser aquell mig omnipresent que te guanya partits totsol. Tal vegada, perquè no hi era la seva nèmesi: en Tomeu Bua. O perquè si no fa oloreta de Vir, el mig de camp és un no lloc; un espai sense sentit i on el sacrifici és innecessari. 
La seva acurada ironia durant el partit va ser el més positiu per l’equip red. L’únic que ens va fer riure enmig de la tragèdia. Gràcies al seu “al·lots hem de canviar de mentalitat”, vàrem aconseguir fer quatre passades seguides i que en Brunetti fes un gol un poc vergonyós. Però gol. Un acte de psicomàgia en tota regla.

Resultado de imagen de psicomagia




Kane:
El meu padrí em va dir una vegada que al Barça no li convé fer gol segons quan al Madrid. Que el teu equip pot fer gols que el poden acabar perjudicant. La importància dels moments en el futbol, supòs.  
Devers el minut 10, una passada llarga amb destinació a l’oblit va ser engaltada pen Cano amb un meritori remat. A cavall entre la volea i la txilena, es cano vecchio fa enxufar un xixarro d’època. I aquesta va ser una altra de les causes de la derrota red. A partir d’aquell moment, dins el cap d'en Kane es va jugar un altre partit. Com un Gordon Gekko que es resisteix a admetre la seva fallida, va tornar a la seva adicció a les conduccions llargues i a les assistències amb cullereta. Tot acompanyat de passades de tacó que no anaren enlloc. No faltaren els crits als companys de “jugau fàcil” i el banyador del decathlon. 

Resultado de imagen de gordon gekko



Juli:
En Jules és dels jugadors que ennobleix la seva posició, el seu equip i per extensió l’estruquen match. Li varen dir que jugava de red i va venir amb mitges, calçons, i camiseta de inconfundible vermell. Com sempre, va tirar d’un lloable ofici per la banda dreta. Sense cap queixa ni cap comentari negatiu, se’l va veure en algun moment mirant a l’horitzó i amb mirada melancòlica; conscient que l’havien fet venir a jugar amb un equip de rovissos fiesteros
Va tenir alguns duels cavallerescs per la banda dreta amb en Bruno. En va perdre alguns, però va batallar amb honor i coratge com a bon lateral italià. 





Antrax:
La seva lesió va ser una de les claus del partit. Els reds es varen quedar sense el seu Ibrahimovic de poble, el seu referent en atac, l’home que havia duit dos balons per no perdre temps i oferir el màxim espectacle. Aquest new sempre ha tingut un talent natural per tots els esports, però mai li ha importat molt. Amb el seu físic de proporcions clàssiques, podria haver competit en alguna olimpiada, però sempre ha preferit els drons i els ordinadors, que tampoc se li donen malament. Esportivament,  segueix en el seu procés personal de deixar fer filigranes i passar a ser més efectiu. Procés, que alguns vivim amb certa nostàlgia; amants de l’adorn innecessàri. S’espera que amb el segon fill deixi de fer xilenes i vaselines, una llàstima pels que enyorem les seves cucaveles.  
Home destacat del pre-match, va demostrar demostrar tenir un domini absolut de la Badia de Cala Millor. Aconseguí camp, vestuaris, i accés als aspersors amb cridades misterioses i subterfugis varis.  L’any vinent s’espera que dugui els cambrers de l’hotel perquè ens serveixin els refrigeris post-match  





Brunetti:
Aquell gest amb els dits assenyalant l'infinit mentres sona duc el dimoni dins jo i els tècnics desmunten l’escenari de fons, és ja història viva de sa cofradia i de s’estruken. Malauradament, el seu partit també. En T-Brun se va presentar al match havent superat al seu màxim enemic: la sesta estiuenca. Durant el partit, es va intentar refugiar a les zones de no influència del camp per surar la ressaca.Tot i així, no va poder evitar sentir-se com un oficinista dins un camp de paintball. 
No varen faltar les perdivs traicioneres i  la camiseta de color descatalogat amb publicitat de negoci local: el mítiquèrrim Van Van. Aquell local nocturn de vora la mar que va omplir de màgia els vespres dels 90’s a Cala Bona, i que du vint anys encadenant oportunitats de negoci fallides. Immers dins una espiral de decadència late tourism que sembla que no acabarà mai. Molts encara vivim de la il·lusió que un dia reobrirà, i ens transportarà a aquells moments de gloria juvenil on ho petàvem fort i ens pensàvem que érem mascles alfas eterns. 
De la mateixa manera, i amb la mateixa il·lusió infundada, molts també esperam el ressorgir del joc, la màgia i l'elegància vintage d'en Brunet. Veurem pel christmas match 19.  





Maese Cuads:
Aquell jove jugador que passava els diumenges horabaixa intentant fer elàstiques per Barcelona ha reconvertit el seu joc. Sobrepassat per una generació de davanters més bons que ell (Antrax i Pibe), ha fet una passa enrere i ara es dedica a pul·lular pel mig del camp com si fos un Rakitic de marca blanca. Sense saber molt bé què ha de fer i on ha d’anar, va passant els estruken match amb la indiferència d’un jubilat que mira per la finestra d’un asil. 


12 comentaris:

Marc ha dit...

Impressionant CUADS!!! Llegendària crònica!!

Jaume Juan ha dit...

Així va ser! Quina bona crònica.
Hats off!

lluc ha dit...

Aquesta crònica també passa a la història de s'estruquen!! Obra d'art!!

Bwan ha dit...

Una crònica 1x1 que ja voldrien tenir cada dilluns molts de medis de comunicació esportius... Bravo, Maese!! S'al.lusió a nes mite Keith Richards m'ha fet plorar de rialles. Ni jo sabré mai perquè vaig fer aquella entradota. Enèssima disculpa, Antrax. Un 10, cansvells!

Sionel ha dit...

Sa teva bona lletra ben val un MVP postum d'aquest Estruken !

Enormous se queda curta com a paraula! Apustuflant millor!!!

marco ha dit...

Muooooooooo! Me xap es cul. Enormèrrima crònica

xavi santvi ha dit...

Enorme. T'has oblidat mencionar que a més de Molins de Rei soc de nacionalitat espanyola.

rufire ha dit...

Quina puta xapada!!!boníssima crònica que passarà a s'història estruquer!!

cris ha dit...

No vaig veure es partit però m'ha encantat imaginar-m'ho a partir de sa teva crònica! He rigut molt! Què bé Johan!

Nate ha dit...

T'has lluït Johan! Ni en Ramon Besa és capaç de redactar un 1x1 com aquest!
Aquest article és i serà una autèntica joia, quin fart de riure!

Bruno ha dit...

Bravo Joan!!! És bonissima!!!

Bua ha dit...

Bruneti, se cosa ha anat així.
A sa primera part es Vermells mos follaven a sa contra. En Toni, es puta Mamut, era un bestia imparable que ha fet que en Narf semblàs un liliputiense. Mos tenien contra ses cordes, just un parell de jugades den Tomevet que driblava resecosos sense pietat mos ha donat una falsa ventatje en es marcador al descans. Els Vermells reclemaven en Tomevet de Blau Per sa segona part i en Fire, que és es més ca vellot de tots, els ha fet creure que era injust. Sa discusió ha fet que n’Airon Kemp, sa bruixola vermella, acabés més emprenyat qué un misto. Amb en Tomevet ja amb ells els Blaus han oblidat qué es Mamut estava sent es millor des partit, s’han centrar amb en Tomevet i ha desaparescut des Partit. En Tomeu com es Vermells, s’ha estampat contra s’autobús Blau, just fent algún gol que Just ha servit Per allargar s’agonia blava!
Després ses contres han estat nostres. Amb es partit acabat en Fire esbossava un somriure reputa en es més estil Anibal Smith. Just l’hi ha faltat dir “m’encanta que los planes salgan bien” amb un puro a sa boca!

Crònica Perisic desembre 2018 🙌