setmanari musical: Woodstock'69

Ja que en aquests darrers dies ha estat més que present es Viñarock, un dels macrofestivals més importants de s’estat, he cregut oportú fer una petita referència a lo que va ser un succés legendari i mític que va marcar un abans i un després a sa música contemporània: Woodstock. Resulta que a nes llunyà Agost de 1969 quatre joves varen posar en marxa un projecte per celebrar es major espectacle de rock’n’roll mai vist. Lo que varen fer fou crear una companyia (woodstock ventures Inc.) que els hi assegurava es repartiment equitatiu dels beneficis des concert i cercar un lloc apropiat per s’esdeveniment, el qual, després de varis intents frustrats, fou un emplaçament rural de White Lake, situat a pocs kilòmetres de sa localitat neoyorkina de Woodstock. Es nom complet des festival va ser “An aquarian exposition. The Woodstock National Festival of Music and Fair” i es va celebrar els dies 15, 16, i 17 d’Agost de 1969.
Els promotors van tenir molt clar el fet de dirigir es festival cap al sentiment de “pau i amor” tan extès en aquells anys entre una joventut compromesa que rebutjava sa guerra de Vietnam. Per aquest motiu es cartell se va adornar amb un colom blanc, símbol de sa pau, sobre un màstil de guitarra (no fou més que una estratègia comercial per part dels organitzadors per assegurar-se una gran assistència de públic).
Woodstock fou sa màxima exemplificació dels seus ideals, de sa convivència en pau i armonía, però també fou un epitafi, el final d’un somni, un succés mitificat que en certa manera no aconseguí els seu objectius. Fou un vertader negoci per als promotors; es va promulgà el mite del concert gratuït per tots quan realment no era així, ni tampoc els grups que hi actuaren ho van fer per compromís amb sa causa, sinó cobrant inclús alts cachés (sobretot Jimi Hendrix, que se pujà un poc a sa parra demanant una altra suma).
Però be, al cap i a la fi Woodstock fou un èxit, un impressionant caos psicodèlic dirigit per ses drogues i s’amor lliure, que desbordà ses previsions superant tots els récords d’assistència de públic amb més de 500.000 persones. Xerrant de xifres cal remarcar s’embós que va patir sa ciutat amb més de 50 km de retenció (un dels pitjors que es recorden a Amèrica). Ses conseqüències foren ses esperades; 5.162 casos mèdics, amb múltiples insolacions i pulmonies. Hi hagué tres morts, dues per sobredosi i una per atropellament (?) i en general tot va ser un gran caos, però va passar a s’història com tota una fita ja que, mitificat o no, segueix essent es festival per excel.lència.
Musicalment es cartell era lo millor que s’havia vist mai ja que reunia a als músics punters de finals dels 60 i als nous talents que esclataven en aquells mateixos anys i que marcarien s’esdevenir dels anys 70. Així, es primer dia, es més suau dels tres, destacaren Sly and the family stone, Joan Baez, Ravi Shankar o Country Joe McDonald. Els altres dos dies van estar dominats per sa psicodèlia i rock’n’roll en estat pur; Santana, Canned Head, Creedence Clearwater Revival, Jefferson Airplane, Grateful Dead, Janis Joplin and the Kozmic Blues Band, Ten years after, Iron Butterfly, Joe Cocker , The Who o Jimi Hendrix.




Al 1994 i 1999 es van fer dues edicions més de Woodstock però aquí ja hi havia sa MTV per enmig, es tractava d’un esdeveniment merament capitalista que acabà de dinamitar i desmitificar sa celebració des “three days of peace and music”.

Be, m’he permès es luxe d’afegir un sub-apartat a sa secció on recomanaré dos discos cada setmana. S’intenció és, a part de donar a conèixer grans obres musicals de ses darreres dècades, que sa gent vagi recomanant i comentant els seus discos preferits, a veure si cream una mica d’opinió i debat.

- PINK FLOYD “The dark side of the moon” 1973
- DEEP PURPLE “Made in Japan” 1972

I per acabar dos temazos de grups actuals que estan pegant molt fort amb un estil molt clàssic, molt setentero. Au, salut i melomania