MOS HAN DAT!

Aquí sa notícia i aquí es document complet de ses famoses "balances fiscals", recent publicades pes Govern Central...


Va, Tofito, s'esperen es teus comments amb profusió...

si jo visqués a Pina...

Un poc de vídeo-paripé per matar es temps en aquestes èpoques de baixa activitat bloguística...
Per si a qualcú més se li anega sa casa i se veu en es dilema de triar poble on cercar sostre.

Nou hitazo estiuenc: Vine a Pina




aclaració: que jo sàpiga, no té res a veure amb jo ni cap altre pinero/a conegut.

Sabado tormentoso

Per llegir el post cal imaginar-imitar la veu de Pedro Piqueras, Informativos Telecinco



Per ajudar-vos teniu aquesta sintonia tant mediàtica.



"Doscientos cincuenta mil millones de litros cayeron ayer en menos de tres minutos en la localidad barcelonesa de Sant Vicenç dels Horts. Mil quinientos muertos i decenas de millares de heridos vieron como el agua les entraba, l i t e r a l m e n t e, por todos sus orificios corporales. Doscientos mil damnificados i mas de un millon de refugiados esperan en los bosques para poder volver a sus casas. Se calcula que mas de cinco mil millones de muertos se encuentren aun, bajo el agua. Sin duda la peor tromba de agua, que alcanza la memoria de los mas ancianos. Pero las imagenes como siempre valen mas que mil palabras".


Asi se encontraban las puertas de las casas...


...cocinas anegadas completamente...


...miles de escombros esparcidos por la zona...



....perdidas valoradas en mas de mil millones de euros... En definitiva una catastrofe sin precedentes. Pero lo peor aun esta por llegar, porque despues de la tormenta se teme que pueden proliferar enfermedades derivadas del agua contaminada, que supuestamente podrian dar lugar a una pandemia sangrienta que afectaria esencialmente a los niños. Algo que sin duda resulta escalofriante solo de pensarlo. Para Informativos Telecinco ha informado Pedro Piqueras.

ROCK WERCHTER 2008

Al·lots,

un poc de post post(valgui sa redundància)-Werchter per mirar de il·lustrar un poc com va anar es system per terres flamenques. Per començar, commentar un poc que ets integrants de s'expedició érem es següents:

Xavi Banyo, Nate (Ne het tot s'estiu), Juan Juan Lara (compi de curro) i jo mateix arribàrem es dimecres capvespre, junt amb s'allegado Roddi Toni Pate, s'al·lota i un colega.

Lord Xisco Parera, 'Mr Segona Entrada' Angel, Artur Roddi, Jessica (senyora), Toni Crupi i Javi Pate (components de s'equip rodètic de sa LEE) i demés allegados roddets (Marisa, Iratxe, Jenny i altres) arribaren dijous dematí.

En Tommy 'Saber Estar' (colega de Banyo), en Dani (germà den Toni Crupi) i s'al·lota (Marina) arribaren amb un vol es dijous capvespre.

Finalment (i després d'una gran expectació), divendres vàrem tenir amb noltros a tot es ca vellot mestre Kempes, que va haver de partir aquest dia per motius laborals.

Es lloc increïble, paratge verdesc a mitja horeta de Brusel·les, un puta festival amb 33 edicions i molt ben organitzat, amb birres a 2.5 (podria ser pitjor, però no hi havia cubatas) i fritangues (Frituur, en flamenc) per doquier.

Grups, moltíssims. REM, Lenny Kravitz, Neil Young, Chemical Brothers, Kaiser Chiefs, The Kooks... He decidit comentar és "digali" Top 7 de Festival, segons es meu parer, i adjuntar-vos un vídeo gravat en directe a Werchter perquè pogueu observar de què anava es tema. Ale-hop!



RADIOHEAD

Radiohead increïbles, per jo un des millors. A pesar de que alguns cofrares en varen sortir rajant per no haver tocat tots es hits o perquè no feien música animaada, a mi me varen encantar. Tenen una qualitat sonora i una emotivitat que molts pocs grups poden dir, apart de que gairebé qualsevol cançó que toquin és inmensa. Com a mostra, aquest hitarro. Sa qualitat no és que sigui excepcional, però és de lo milloret que he trobat àudiovisualment xerrant...

Radiohead - Paranoid Android

THE RACONTEURS


Teníem moltes ganes de veure'ls i no varen decepcionar. Quin puta torrent de rock!! Es puta Jack White és una puta bèstia, tant amb sa guitarra com amb sa veu, però tant s'altre solista (Brendan Benson) com es baix i es bateria també eren enormes! Hora i pico de 'rock en estado puro', com mos agradava dir aquells dies. Mirau aquest vídeo, on tots dos se combinen tant amb sa veu com amb sa guitarra per tocar aquest hitazo.

The Raconteurs - Level

VAMPIRE WEEKEND

Un altre grup que me va encantar (vàrem acabar ses darreres cançons pegant bots penmig de sa carpa) va ser Vampire Weekend. Ritmes africans com a bandera i molt de cachondeo, perfectes per un concert de capvespre. Aquí teniu un des seus hits, amb un cert deje a lo Celtas en es solo de guitarra.

Vampire Weekend - Mansard Roof

MOBY

Una de ses sorpreses des festival, va demostrar que sa seva quantitat de hits és inmensa, i que en directe no només no perden força, sinó que fan ballar a tot un Werchter (sobretot si t'acompanya una negra 'tipo Tina Turner' que ho dona tot es 90 minuts). Aquest 'Lift me up' va ser un des que més varen encendre en es públic.

Moby - Lift me up

SIGUR ROS

Un altre gruparro des qual havia sentit poc però que mos va deixar a tots flipats. En un principi havíem decidit sentir-los a un costat on ni se'ls veia però a mesura que anaven tocant mos vàrem acostar més i més fins que vàrem acabar tots vibrant amb sa seva música relaxant i atmosfèrica. Com bé diu un comment des Youtube "no words can describe the feeling you get with sigur ros..... it's just perfect music". Són genials, aquí una mostra des paripé que duien montat.

Sigur Ros - Svefn G Englar

JUSTICE


Pràcticament va ser s'únic grup electrònic que vàrem veure a sa carpa (és lloc idoni), però per lo que vàrem veure els altres s'ho varen haver de currar molt per superar-los. Ritme frenètic des de s'inici i sa gent donant bots sense aturar. Aquest hitarro amb majúscules és una mostra de s'ambient (mai més ben dit) que hi havia allà dedins.

Justice - We are your friends

DEUS

Es concert que tancava es festival, amb sa majoria de gent rebentada després de quatre dies de donar-ho tot, era tota una prova de foc pes belgues, que tot i jugar de locals tenien es repte de fer moure es personal amb es seva música. No se si ho varen aconseguir amb tothom, però jo no me vaig aturar de moure. Havia sentit un disc seu abans de venir i ja m'havien semblat molt bons, però és que en directe aberren (o no Artur?). Aquí vos deix una de ses cançons que tocaren a Werchter.

dEUS - The Architect

Bé, acabaré es post amb unes fotillos fetes amb so mòbil den Ne-het i unes anècdotes frontereres protagonitzades per sa meva persona...

Primer de tot, ses anècdotes:

1. Jo i en Banyo teníem es vol de tornada Dimarts a les 19 hores, així que teníem un dia i mig de marge per liar-la per Centre-Europa. Després de debatir-ho profundament (tipo 10 segons) vàrem decidir partir amb so tren (acompanyats den Toni Crupi, es seu germà Dani i sa senyora d'aquest, na Marina) a firmar es Tractat de Maastricht (Holanda). S'únic problema era que jo m'havia deixat es passaport (no tenc DNI) a Brusel·les, amb lo que a s'arribada a Holanda, quan un grupillo de policies fronterers mos demanaren sa documentació, vaig quedar en bragues. Un "simpàtic" agent me va dir que me quedés assegut on estava i que tornés amb es mateix tren cap a Brusel·les PT. En un ppi vaig acceptar, però animat pes meus companys de viatge, vaig decidir fer un remake des 'Caso Bourne' i, amb un canvi de jersei, una gorra (clàssica gorra blava de peli) en es cap i una tenda '3 seconds' a s'esquena, vaig aconseguir evitar sa vigilància policial i convertir-me, per unes hores, en un immigrant ilegal a Holanda. A sa tornada tot va anar bé. Més que bè!! Purple Haze avoneres....



2. A s'aeroport de Charleroi, vàrem haver de dur s'herba amb noltros, ja que no facturàvem maleta. Tant jo com en Banyo vàrem fer sa clàssica "debajo del escroto" que tant bé mos havia anat d'anada, però resultava que es calçons que duia no eren massa estrets i sa bosseta me va caure just davant un segurata. Per sort la vaig recollir sense que ningú s'enterés i me la vaig ficar dins sa butxaca. Però quan vaig arribar a s'arc des metalls, vaig veure un tipo amb guants que me va fer mala espina i me vaig tornar a col·locar sa bossa a ses parts (ara a damunt). Però som tan neder que, amb ses presses, me vaig deixa es mòbil a sa butxaca i clar: "pi pi pi piri pi pi!". Es des guants va venir cap a jo i me va pegar una catxeada de ses fines, i ja me veis a jo agontant es tipo mentres aquell homonet me paupava... Per sort eu vaig surar, però no va acabar aquí s'agonia, perquè quan vaig anar a cercar sa motxila me va venir un altre segurate i me la va començar a obrir, cercant algo a sa butxaca d'adalt. Aquella era sa butxaca on hi tenia es grinder (amb algo d'herba, per cert), però es tio el va agafar i ni el va obrir... UG total. Me va acabar de revisar sa motxila, me va requisar un desodorant (avoneres) i vaig poder sortir sa i estalvi de sa situació, amb sa mica d'ensurt però amb unes bones rialles per haver surat es tema....

Conflictes fronterers, són sa neta... ARA SÍ, SES FOTOS!!!!!

Xavix i Ne-het saludant es festival en bon primer dia. Darrera ells hi ha s'escenari principal

Sa mica de rayos làser provinents de s'actuació des Chemical Brothers... Jo me sobava

Un poc de The Hives tipo les 5 des capvespre NPFGM

Quinteto de luxe fent es paripé. 20 tassons de plàstic -> 1 xumipunto

Jo i en Ne-het vibrant amb es travolo que cantava amb Hercules & Love Affair

Mika Morrison

Bon dia, cans vells.
Ara ja estic presentat, i content pes cas que me heu fet.
Per això vull fer un segon i senzill postet.
Quan vaig veure sa foto den Mika em va recordar qualcú.
Riders on the storm, this is the end,... Ca vellarro.
Tenen fins i tot sa mateixa expressió.
Au idò. Que no vos he de fartar.
Fins sa pròxima.

Presentació Bua

Bon vespre, cans vells.

Avui, primer dilluns de juliol, i ara que es bloc “descansa” és un bon dia per fer sa meva presentació, i així agrair s’invitació que vaig rebre des Caudillo sa vesprada de Sant Joan, a sa berbena (QDEX), per entrar dins es bloc, i mirar de fer punts per un dia ser un ca vell. Me vareu exigir una presentació més o manco oficial, i així ho faré.

Molts de voltros ja em coneixeu, molt o poc. Quant a els que no em coneixeu, que no passi d'aquest estiu... d'acord?

Vaig entrar un dia per casualitat –que no és difícil- a aquest bloc, no fa gaire temps.

Cercava una web de’n Pep Platel, vaig posar es seu nom a Google search i em va sortir com a primera pàgina www.cansvells.com. En Pep figurava a una llista local de tios bons. Es teus collons! Vaig sentir humana curiositat i vaig fer un parell de voltes per ses seccions. I que voleu que vos digui. Em vaig sentir bé, molt bé. Content de ser des mateix poble que voltros, o que molts de voltros. I també identificat amb el que feis i deis. Idò sí, m’agrada aquest bloc!

“No deixis que mai ningú te digui com i què has de pensar”. Un bon amic meu em va dir fa uns dies que se volia tatuar al pit aquesta relíquia de un tal Johnny Rotten. Tots i totes els que llegiu això compartiu el missatge, sense dubte. Es meu amic em va expressar això dins un altre context, i jo duré es missatge aquí i ara.

Aquí i ara, santes paraules, que vaig aprendre a ioga i que intent a diari dur a sa pràctica. Ara pens que he de participar d’això amb voltros, aquí, i estaré content de que em deixeu ser una petita part d’aquest bloc, dins ses limitacions que puguin suposar ser pare de un nin i una nina de 7 anys i guanyar-vos “d’un parell” d’anys.

M'hagués agradat poder ser a Pina dissabte. Tenc una assignatura pendent amb Karronya. Ja ho sabeu.

Per cert, quin gustasso mos va fer passar en Rafelet ahir a Wimbledon. Li he volgut fer es petit homenatge de sa foto.

Vos deix un enllàç d'un tema conegudissim amb so que jo vaig crèixer (Marco, ojo amb so punteig guitarrer) d’uns autèntics cans vellassos, Led Zeppelin, una versió en directe collonuda de Stairway to heaven.

Marc, ja contaràs com ha anat per Bélgica aquest Rock Werchter. Si en Neil Young ha estat a s'altura de lo que va ser fa 30 anys (és dificil) vos haurà fet disfrutar.

S'altre petita imatge que he penjat és una de ses caràtules de The Wall. Aquest disc me va fer disfrutar molt. Tocaren devers 1996 a s'Estadi Olimpic (Barna) i un servidor hi era. Pell de gallina dues hores i mitja vaig tenir. Idò vagi també per ells s'homenatge.

Ja vos he entretingut un poc. Basta per avui. Me donau per presentat? Esper que sí. Bona nit i fins sa pròxima.

setmanari musical: viva coldplay

Ja fa estona que tenc pendent un setmanari i crec que es nou disco de Coldplay és una bona excusa per tornar a nes camp de batalla i, de passada, contribuir en moments difícils a nes nostro estimat blog (per cert, “cada dia el de más gente”, eh Bua?).
Idò sí, nou llençament de sa banda londinenca més universal des moment, diria que amb raó. Pens que per apreciar realment es plàstic i fer-ho des d’un començament, hem d’olidar-mos de tot lo que havien publicat anteriorment, obrir una pàgina en blanc, obrir sa ment i desfer-mos d’exigències basades en es passat. No sé si a voltros vos va passar, però tot lo que he dit no ho vaig aconseguir en ses primeres repassades a nes treball, i és que és mal de fer deixar de cercar desesperadament “clocks”, “hardest parts”, “yellows” o “scientists” a ses primeres de canvi. Tot i que ja havia llegit anteriorment que hi havia hagut un canvi substancial en quan a sa creació i sa producció, i que, de fet, es primer single ja anunciava dita notícia, no vaig fer massa cas a ses indicacions i ses primeres impresions de s’obra foren...confuses, supòs.

Però a base de minuts, hores fins i tot, i amb el que se podria anomenar una “dissecció” musical profunda, vos puc dir que, segons sa meva opinió, aquest és un disc gran, molt gran. Crec que té una qualitat aberrant no només en els termes musicals més clàssics (rollo sona be, bona cançó, etc) sinó també en qüestions de concepte, sentit i coherència de tota s’obra en sí. És un disco que s’ha d’escoltar seguit, que no entra a sa primera i que agrada cada cop més (arribant a crear dependència), és a dir, com es discos realment bons. Sa millor qualitat, com he dit, crec que és sa coherència que li han sabut donar, sa sensació de que tot té un sentit específic, cada sò, cada coro i cada “ambientació” estan pensat i re-pensats per aconseguir una magnífica congruència sonora.
Pens que aquesta gran obra té quatre columnes que la mantenen, quatre obres d'art en sí mateixes que vendrien a ser ses parts més importants des disc. M'estic referint a "lost", "42", "violet hill" i "death and all his friends"; comentaré una mica lo que me semblen aquestes i es detalls que trob més rellevants.

Lost és es hitazo per excel·lència després des primer single "Violet Hill", amb un estrofa quasi més aferradissa que sa tornada, uns coros i "palmas" molt aconsellables pes directe, i un punteig de guitarra fantàstic, amb un sò de guitarra marca de la casa. Un gran detall des tema és es retard de s'entrada des baix, sa qual no se dona fins sa segona estrofa cantada (trob que li dona un toc de "creixement" a sa cançó molt encertat). Lo que jo li dic s'organillo d'esglèsia està més present que mai, i si vos fixau se sent de fons una percussió repetitiva que, tot i ser pràcticament imperceptible, contribueix a enriquir sa varietat de detalls.

"42" va ser sa meva favorita durant bastant de temps, crec que és una petita maravella per si mateixa; és envejable sa manera amb que han sabut juntar tres parts ben diferents, passant per una "melancolia" inicial, un subidón (impresionant) que desemboca en una bojeria melòdica i armònica que descol.loca a qualsevol, un troç més "esperançador" i d'esperit més positiu, i un final que enllaça de nou amb es principi, tot això sense perdre es sentit. Simplement increible.

He de dir que un dels motius que m'ha fet escriure sobre es disco, és sa crítica "anticipada" sobre aquest que vaig llegir a sa Rolling Stone. Alguns de voltros ja coneixeu sa meva opinió sobre aquesta publicació, a la qual consider com sa prensa rosa des rock. A sa majoria de reportatges o crítiques sa morbositat està per davant de lo musical; pots llegir un article sobre un grup o un disc en concret i acabaràs coneixent ses drogues que utilitzen i a quantes grupies se varen follar a sa darrera gira, però profunditzaràs ben poc en saber quin estil fan, com se'n desfan en directe, quines influències tenen, d'on surten ses lletres...

Be, idò vaig llegir un avenç de lo que seria es disc en qüestió i quan a la fi el vaig escoltar no vaig aconseguir quadrar sa crítica amb sa música, no hi havia gaires paralel.lisme, per dir-ho de qualque manera. Be, tot això ve de que precisament s'avenç que fan de "42" és especialment pobre i poc definitori de lo que representa aquest temazo.

Sa tercera columna és Violet Hill, un single collonut (tot i que ses primeres vegades no l'acabava de veure com a single, pes rollo d'esperar es sò Colplay més clàssic i tal...). Destacaria es bombo i es baix a nes mateix temps, es punteillo de guitarra i es final. Ah, una cosa volia comentar: a nes principi considerava com una "errada" de sa producció des disc es fet de començar sa cançó amb un "silenci in crescendo" (concepte totalment inventat, però si heu escoltat sa cánçó ja sabeu de que vos xerr) de 41 segons! Però clar, com a pequeño saltamontes que soc, no podia jutjar aquesta part de sa cançó sense enquadrar-la en es concepte des disc. I efectivament, ara li trob tot es sentit del mon (me podeu dir que m'he flipat un poc); veig necessari aquest "parón" entre una cançó com "viva la vida" i aquesta, crec que hi ha una diferència de sentit musical massa grossa, i com sa intenció és crear una obra half-conceptual i semblant a una pel.lícula, idò se fan 40 segons d'aturada perque s'espectador torni a agafar aire i tengui temps d'ambientar-se i preparar-se per digerir sa nova escena.

I aquí, senyores i senyors, arriba sa que per jo és sa peça clau des disc, sa que t'ajuda a entendre de que va sa pel.lícula, sa que te fa veure que en Bruce Willis ha estat mort tot es temps. Hi ha parts d'aquest tema que me posen es pels de punta (gallina de piel), sobretot es break des piano a nes minut (...) i es gir radical des minut (...). Quan entren ses veus te'n dones compte que has arribat a nes punt més alt des disc, ja no se pot superar aquest clímax...i efectivament, després s'amic Chris Martin s'encarrega de comunicar-mos que ha arribat es final, mentre sona sa melodia de s'inici des disc, fent sa funció des xigarro després de s'orgasme. Aquesta melodia que es repeteix també és un clar factor explicatiu de s'idea des disc, tot està lligat, tot té un sentit.

Bueno joves, ja sé que m'he flipat un poc però feia estona que rumiava sobre lo que havia d'escriure i al final ha sortit això. En general, un disc on sa veu d'en Martin perd protagonisme en favor d'una idea musical més plena i global (pentura no és que perdi protagonisme, però si que es queden en el camí les acrobàcies vocals a les que ens havia acostumat a temes dels tres primers discs), que emana essència Eno per tots es costats i que obri un nou hortizó a una banda que, faci lo que faci, agradi més o menys, demostra tenir, sobretot, molt bon gust.

Per acabar, dedicaré dos temazos a sa gent amb sa que hauria d'haver anat a veure es concert es passat 17 de Juny

Rock Werchter: Queda 1 dia

HALF-DESCONEGUTS

En unes hores agafam s'avió cap a Charleroi, ja tenim sa motxila preparada i ses piles posades! Vos deix amb sa tercera tanda de grups, "digali" half-desconeguts. En tornar intentaré fer un altre post amb ses sorpreses i revelacions d'aquesta edició.

Salut!!!!

dEUS

Com bé ha dit n'Artur, mereixerien estar entre es clàssics, però no crec que siguin massa coneguts per aquestes terres. Tanquen es Werchter, i a més juguen com a locals. Com dirien es Roddis, són DIOS.

DEUS - COLD SUN OF CIRCUMSTANCE

AIR TRAFFIC

Seran es primers que veurem, en bon capvespre de Dijous. Un des més escoltats aquests dies en es Pis Borrell.



VAMPIRE WEEKEND

Sa seva música que combina rock amb ritmes africans inspira molt bon rollo, també els tendrem es primer dia.



KATE NASH

Posseïdora d'un Grammy (o sigui que de desconeguda res), és una de ses principals cantautores femenines des moment.



DUFFY

Sorgida arrel de s'impacte mediàtic de n'Amy Winehouse, se la presenta com sa bona al·lota des soul. És seu hit 'Mercy' ha pegat bastant fort.




GRINDERMAN

Projecte paral·lel den Nick Cave, no massa conegut fins ara però que amb es seu concert en es Summercase potser siguin una de ses troballes d'aquest any.



THE RACOUNTEURS

Es líder de The White Stripes també forma part d'aquest supergrup que basa sa seva força en sa potència de ses seves guitarres.



THE KOOKS

Un des pocs que repeteixen, tenen un rollo bastant semblant a Bloc Party, cosa que no pot ser mai dolenta.



DIGITALISM

Un altre gruparro electrònic que aquest any s'organització s'ha encarregat de ficar en es final des concerts per fer ballar es personal. Se'ls espera amb ganes.



HERCULES & THE LOVE AFFAIR

Grup amb tints electrònics i amb s'alicient de tenir n'Antony (de "& the Johnson's") a sa veu, lo que li dona un punt molt original. Un altre que no me perdré.



COUNTING CROWS

Poc coneixem d'aquest grup apart des seu clàssic indiscutible, que ha donat nom a un pub a Son Servera. Segur que en Fire mos en pot fer cinc cèntims de sa resta de sa seva discografia.




KT TUNSTALL

Una altra fèmina amb guitarra acústica, també de nom Catalina. Segurament no la veurem, coincideix amb en Ben Harper! Aquesta cançó s'ha escoltat molt aquest any: "Uh uuuh!"





MGMT

Un altre grup que en es principi no coneixíem però que a poc a poc s'està agafant un nom, gràcies sobretot en es seu hitarro 'Kids'. Coincideix amb The Gossip així que no se si ho surarem.




Me'n deix molts altres, com Band of Horses, Panic at the Disco!, Roisin Murphy, Nightwish, etc, etc., però tampoc he tengut temps d'escoltar-ho tot, crec que amb lo posteat ja en tendrem prou per triar i gaudir.

Mo n'anam!!!

Rock Werchter: Queden 2 dies

Al·lots, ja hi som!

Després des post ahir (aclamat per públic i crítica), avui toca fer un repàs a tota una sèrie de grups que, sense ésser caps de cartell en sentit estricte, tenen suficient nom com per ser coneguts per sa majoria, encara que possiblement entrin dins sa categoria des moviment indie.

CLASSE MITJA

Avui ho deixarem amb un cançó per grup, que hi ha molta més penya i he de fer sa maleta.

MIKA

Es rubito de oro de sa temporada mos donarà un recital que recorda es millors falsets den Freddy Mercury, combinada amb sa música de ball de grups com Scissor Sisters. Es seu disc, 'Life in cartoon motion', està ple de hits, valgui aquest 'Grace Kelly' com a exemple.




UNDERWORLD

Grup mític i veterà de s'electrònica, se va a donar conèixer mundialment amb sa cançó que liderava sa banda sonora de Trainspotting, un himne de més de set minuts que combina s'electrònica amb altre estils com es hip-hop o sa música simfònica. Esperem que no se quedi en només 'Born Slippy' i ofereixen una sessió plena de tralla.




2MANYDJS

Es belgues, també components d'un altre grup que també veurem en es Werchter com és Soulwax, són experts en combinar dues o més cançons que, recolzades per una base electrònica potent, fan ses delícies de qualsevol que estigui a sa pista de ball escoltant-los. Una aposta segura pes primer vespre de festival. Aquesta de Muse és una de ses seves versions més aclamades.



SIGUR ROS


Considerats per molts modernillos com sa millor banda del món, Sigur Ros són, amb na Björk, és màxims exponents de sa música islandesa. A més, aquests se caracteritzen perquè no han abandonat mai s'idioma originari, amb lo que possiblement s'han tancat portes a ser més reconeguts mundialment. Des seu darrer disc, molt ben acollit entre es públic, vos deix aquesta cançó de nom impronunciable (atenció en es vídeo que s'hi veu carn...).


Sigur Ros - Gobbledigook


KINGS OF LEON

Una de ses revelacions des nou so rock americà, caracteritzats per sa peculiar veu des seu cantant i ses reminiscències psicodèliques de sa seva música. Després de tres excel·lents discs, aspiren a liderar sa nova corrent rockandrolera junt amb Arcade Fire. Aquest 'On call' és sa seva cançó més coneguda.



EDITORS


Uns altres indies que pugen fort, amb dos dics de referència com són 'The Back Room' i 'An End Has a Start', aspiren a col·locar es seu rock potent però amable en es capdavant des panorama internacional. Es seu hit més característic és possiblement aquest 'Munich'.




THE HIVES

Membres de sa generació 'The' junt amb altres com The Strokes, The White Stripes, The Libertines o The Vines, aquests australians (que enguanyen toquen també en es Senglar Rock) garantitzen cançons directes, curtes i contundents. Aquesta 'Hate to Say I Told You So' s'ha convertit en un clàssic i és un exemple perfecte de sa potència des seu so.



GOSSIP


També coneguts entre es cercles cofràrics com The Grossip (pes volum de sa seva polèmica cantant), varen entrar amb moltíssima força en es circuits independents l'any passat gràcies a sa força i originalitat de sa seva proposta, recollida en es seu disc 'Standing in the way of control'. Sa cançó homònima va ser un dets èxits de l'any passat.



GNARLS BARKLEY

Poc se sabia d'aquest duet d'afroamericans abans de que sa seva 'Crazy' reventés ses llistes de tot el món i els fes famosos mundialment. No ha trascendit molta cosa més de sa seva obra en es gran públic, però lo poc que he vist per Youtube fa intuir un directe explosiu i amb molta locura.



THE VERVE

Grup de culte des 90, ple de llums i ombres causades per ses múltiples adiccions i baralles des seus components, tornen a s'escena musical liderats pes seu cantant i caudillo absolut, mestre Richard Ashcroft, disposats a recuperar es prestigi que aconseguiren amb cançons tan meravelloses com aquesta conegudíssima 'Bittersweet Symphony'.



BABYSHAMBLES

Més conegut per sa seva vida privada que per ses seves cançons, en Pete Doherty va formar aquest grup després de sa dissolució d'un des grups més importants des darrers temps com són The Libertines. Després des seu pas per sa presó i de sa seva separació de na Kate Moss, sembla que ha millorat un poc es seu estat i ara se veu que dóna bons concerts i tot. Ho veurem. Com a aperitiu, aquest 'Fuck Forever'




KAISER CHIEFS


Uns altres que varen començar molt fort fa un parell d'anys i que sembla que s'hagin desinflat un poc. Es seu estil, mescla des gamberrisme hooligan i es millor rock guitarrer, assegura sempre espectacle en directe, així que no podrem faltar a sa cita amb grans hits com aquest 'Ruby'.



JUSTICE


Acabam es repàs a sa classe mitja werchteriana amb uns altres artistes que reforcen sa part electrònica des festival, es francesos Justice. Uns altres dets habituals a ses recents edicions de festivals electrònics com es Sonar o es Creamfields, mos deixaran perles com aquest instant-hit 'We are your friends', que realitzaren amb sa col·laboració de Simian.

Rock Werchter: Queden 3 dies

Bones penya,

a pesar de lo desèrtic des Blog en èpoques estivals, he decidit fer una sèrie de postillos amb es Werchter com a protagonista, perquè tant es que hi anam com es que quedau poguem veure per on van es tirs aquest any. Intentaré fer tres posts temàtics, un per cada dia que queda, i avui començaré amb es grups "digali" mediàtics, es que es gran públic coneix. Demà xerraré des grups amb cert renom, i per acabar dimecres agafaran protagonisme es grups "digali" desconeguts.


THE CLASSICS


Intentaré posar dues cançons a cada grup, en principi es seu hit més característic i una altra més o menys desconeguda, però que per una cosa o una altra la trobi interessant... Ale, començam!!

RADIOHEAD


Poc menys d'un meset després de fer un excel·lent show a Barcelona, es d'Oxford se presenten com una de ses estrelles més esperades des festival. Amb es seu disc 'In Rainbows' convertit en tot un èxit de crítica i públic, mos oferiran una bona dosi de sensibilitat i espectacle, amb un setlist que de ben segur serà impressionant.

ES HIT:

Podria posar 'Creep', però vist que és gairebé impossible que la toquin, crec que 'Paranoid Android' (que sí fan) és es millor exemple de lo que pot arribar a crear mestre Yorke. Sa 'Bohemian Rapsody' des 90, sense dubte.



SA RARESA:

Tenen tantes cançons bones que en podria posar qualsevol, però ficaré una de ses des darrer disc, 'All I Need', una cançó que segueix s'estructura clàssica des grup: un començament tranquil i un final potent.




NEIL YOUNG

Aquest ca vellarro dets escenaris se presenta en es Werchter després d'haver estat una de ses estrelles des Rock in Rio. Es canadenc es una de ses figures històriques des Rock & Roll, ses seves cançons plenes de força i emotivitat s'han convertits en clàssics de sa música.

ES HIT:

En té mil, però posaré aquest cançó, que ja varen versionar es mítics Ossifar (baix es nom 'Un poc d'amor') en es disc d'homenatge 'Com un huracà'.




SA RARESA:

'No hidden path', des seu darrer disc, que en Young converteix en un exercici d'onanisme musical de casi trenta minuts a damunt s'escenari. Aquí vos deix un vídeo amb es primers deus minuts

NEIL YOUNG - NO HIDDEN PATH


REM


Sense cap dubte, Rapid Eye Movement són un des grups més destacats i coneguts de ses darreres dècades. Amb un inici fulgurant i plena d'èxit, estan passant per una època no gaire brillant, però asseguren un directe ple de hits.

ES HIT:

No hi ha dubte, aquesta cançó (que incorpora sa mandolina com a instrument principal) farà megavibrar es personal. "Trying to keep I on you!!!!"



SA RARESA:

No se'n pot considerar una raresa, perquè és un des seus èxits, però no sol ser sa clàssica que un coneix de REM. Música vitalista: es seu nom és 'Stand'.



LENNY KRAVITZ

Un altre des grans (també un poc vengut a menys), és de Nova York mos demostrarà a tots que s'energia que tenen ses seves cançons se transmet també en es seus espectacles en directe. A pesar de ser un des 'tapats', tenc moltes ganes de veure es seu concert.

ES HIT:

Possiblement aquest cançó, que varen revisitar amb tan d'encert en Tom Jones i en Robbie Williams, sigui és seu èxit principal... "And all I really wonder is..."




SA RARESA:

Una altra vegada mos equivocam quan xerram de raresa, ja que és conegudíssima, però me deman si molta gent sap que aquest hit soul és den mestre Lenny. 'No està acabat fins que està acabat'.





BECK

Artista de culte en es món indie, creador d'himnes generacionals, multiinstrumentista i multidisciplinar, en Beck Hansen és un altre des plats forts de s'event. Ses seves actuacions plenes de rareses i múltiples efectes sonors són una bona carta de presentació pes Werchter.

ES HIT:

Una de ses més influents cançons des 90, tot un temazo i declaració d'intencions des músic. 'Som un nedador, perquè no me mates?'



SA RARESA:

Rareses en té moltes, però no està malament aquesta versió en espanyol i a lo mariachi d'una altra cançó des mateix disc ('Odelay'), anomenada 'Jack-ass'. En castella, 'Burro'.

BECK - BURRO


BEN HARPER & THE INNOCENT CRIMINALS


Artista multiètnic, sa seva veu (que mescla lo millor del tío Bob i des Soul) i sa seva música heterògenia l'han consolidat com un des músics més escoltats a totes ses cases. Sex-symbol, però casat amb sa científica de 'Jurassic Park', esperam que apart de bona música mos doni també bona marxa.

ES HIT:



SA RARESA:

Versió acústica de sa més coneguda d'un des grans, mestre Marvin Gaye. Ara que ve s'estiu, 'Sexual Healing'.

BEN HARPER - SEXUAL HEALING



MOBY


Després de tocar el cel amb es seu aclamat 'Play' a finals des 90, es DJ calvorota amb nom de cetaci mos té preparada una sessió molt més contundent de lo que se pot intuir escoltant s'esmentat disc. Apel·lant en es clàssic 'no pot fer gaire mal', li donarem un vot de confiança.


ES HIT:

Associada per sempre més a ses paradisíaques illes de 'La Playa' (i a sa falca de La Primera), aquesta cançó és una mostra perfecte de lo que va ser 'Play'.



SA RARESA:

Una de ses cançons que se varen salvar des disc 'Hotel', col·laboració estelar amb 'Amaral'. S'accent den Moby avonera.






THE CHEMICAL BROTHERS


Tenen una pinta de neders que fa por, però són un des reis de s'electrònica i garanteixen marxa per un tubo. Ses seves 'pujades i baixades', unides a un espectacle visual sobrenatural, faran ses delícies (jojojo) des més tecnatas de sa zona.

ES HIT:

Clàssic indiscutible de s'electrònica, ha transcedit aquest món per convertir-se en una habitual de ses pistes de ball. Allà estarem per donar-ho tot, es boys i ses girls.




SA RARESA:

Acabarem amb un mash-up (mescla de dues cançons) que junta una mítica des Beatles amb 'Battlescars', des Chemical.

THE BEATLES VS THE CHEMICAL BROTHERS - ELEANOR BATTLESCARS