setmanari musical: Nous grups vol. 1

Bon dia cofrares! Torna sa secció amb més continuitat des blog; avui és s’inici de lo que serà una trilogia sobre grups que vull donar a coneixer a tothom que desitgi escoltar coses noves i que estigui obert a sa varietat musical que des d’aquí sempre s’ha predicat.
Gràcies a nes nostre amic emule no tendreu massa problemes en descarregar-vos material d’aquests grups, si algú des meu cercle de contacte més proper no té emule o li va com es cul ja li passaré algun disco via mp3. The first top 5:

Fugazi
Aquest és segurament es grup que més vos sona dels cinc, almenys jo ja fa temps que els conec i vos assegur que son molt bons. Els veig una mica com els fills sonats de Pixies, amb un estil molt mal de definir (aquí està sa gràcia) que oscil.laria entre s’Indy Rock, s’Emocore i s’anomenat “post-hardcore”. Són de Washington DC, han editat 7 discos des de 1989, tots ells amb es segell Dischord, i son un total de 4 músics.



Porcupine Tree

Es líder d’aquest grup està considerat com un dels successors des gran Roger Waters, de fet es grup mama prou de Pink Floyd tot i que es sò s’ha endurit una mica. Practiquen un rock progressiu amb semblances als arxi-coneguts Dream Theater, amb menys virtuosisme i més experimentació. Acaben de treure es seu 9è disc des de 1991, són Anglesos i s’ànima des grup és, com dic, Steve Wilson (veu, guitarra, piano, baix i principal compositor).

Ten Years after
Rock ‘n’roll amb s’essència més clàssica i particular des blues. Es grup neix a 1966 i editen es primer LP un any després. Lo que fa gran a aquest grup és s’estil i sa tècnica des seu guitarrista i cantant Alvin Lee, que poc a poc s’aniria convertint en una de ses figures més influents a dins es món de ses 6 cordes. Es darrer disco que han tret en estudi és de 1989, tot i que s’han cansat de treure recopilacions. Molt recomanables pels que no volen pensar quan escolten música; estrofa, estribillo, solo i a ca una puta.

The evens

Sa principal curiositat i característica d’aquest grup és que està format només per dues persones: bateria i veu / guitarra i veu. És es projecte paral.lel des cantant de fugazi i fan una algo semblant a nes “hard pop” amb melodies suaus però directes, i amb un so molt característic. En aquest cas ses lletres són una part important dels temes, on metafòricament s’amaga un esperit de crítica social que enriqueix es treball des grup.

The electric prunes

A part des nom tenen coses molt bones; psicodèlia americana de meitat dels anys 60, molta melodia i experimentació sonora que durà pocs anys. Es fet de comptar amb Dave Hassinger, productor d’alguns discos de Rolling Stones, els va ajudar a adquirir certa fama a finals dels 60, però no varen arribar a molt més. Varen treure 5 discos en tres anys i dues dècades més tard varen editar un parell de recopilatoris.







Es dos discos recomanats de sa setmana són antagònics, res a veure entre ells, diferents dècades, diferents estils i distinta forma d’entendre sa música, però els dos són molt bons:


-FRANK ZAPPA “Hot Rats” 1969

-BACKYARD BABIES “Total 13” 1998

I dos temazos:

-Arctic Monkeys “I bet that you look good on the dance floor”

-Hellacopters “Everything’s on Tv”

Salut i melomania!