Lo que no li passi a un pinero...

Aprofitant ses poques feines que té un, vaig pensar aprofitar es darrers dies de gener per fer un viatget per Gran Bretanya, a fer un parell de visites a amics (jo també en tenc) que eren per allà. Sa intenció era partir dia 18 de gener cap a Edinburgh, al nord, Escòcia, a veure una al·lota de Pina (qualcuna n'hi ha), per després baixar a Anglaterra, primer a Newcastle i després a Sheffield, per tornar dia 28 cap a Granada un altre cop.

Com que es vols són cars i es doblers escassos, vaig comprar un vol entre Málaga i Glasgow, que era més barat. Per això vaig comprar un billet de bus de Granada a Málaga, per les 9’00 h. Per allà prendre un bus fins s’aeroport.

Fins aquí molt bé. Els imprevistos comencen quan ses quatre tapes que sortírem a fer es dimecres vespre, s’allargaren fins a les 4’30 h. de sa nit. Com no podia ser d’altra manera, no vaig sentir cap des tres despertadors que havia posat. A les 9’30 me despert. “He perdut es bus, i tenc dues hores per ser a s’aeroport de Málaga”. La única manera d’arribar era agafar un taxi i pregar-li que fes via. “Este coche no es muy rápido – me contesta es taxista – si quieres pasamos por mi casa y te llevo en el mío”. Jo sorprès “Si así hacemos más vía”. Arribam a s’aeroport amb es temps just, li pag un ull i un ronyó al taxista, i vaig cap al mostrador. Allà endoiant sent una veu “tú diles que hay niebla”. El meu torn: “Su vuelo a Glasgow tiene 2 horas de retraso porque hay niebla en el aeropuerto”.

Bono... vaig a berenar (amb ses presses encara estava en dejú), torn a mirar ses pantalles: hora estimada de sortida: 17’30 h. Molt bé, 5 hores de retard, es menjar de s’aeroport caríssim i ... m’ha fugit sa son!!!

Al final sobre les 18 h. mos criden a embarcar, mitja hora més tard partim, a les 21’30 h. aterram a Glasgow (hora anglesa, a les 22’30 hora espanyola). Més o manco una hora després sóc a s’Estació Central de Busos de Glasgow: tot sol a un país on no he estat mai i amb una llengo més o manco coneguda, però que els escocesos li posen un accent mol extrany. Sense bateria al mòbil intent cridar s'amiga des d’una cabina, me contesta una màquina amb un missatge inintel·ligible i se talla. Res, es bus a Edinburgh està a punt de partir i aquesta gent no fa broma amb sa puntualitat!!

Devers les 23’30 h. (hora britànica) arrib al centre d’Edinburgh. Plou, ningú pels carrers, sense mòbil, sense s’adreça de sa meva amiga i anfitriona i sense poder cridar d’una cabina (després d’uns 10 intents crec entendre es missatge: “no s’ha pogut reconèixer es número marcat”: qualcú s’havia oblidat de dir-me que s’ha de marcar un prefix per cridar d’una cabina). M’acost a s’edifici de s’estació, tancada per obres. Intent explicar-los la meva situació en un anglès macarrònic a un parell de seguratas de 2x2 metres. Quan a la fi els convenç que me deixin passar i provar d’enxufar es mòbil per cridar aquesta al·lota... aquí els enxufes són diferents i no tenc cap adaptador!!!

Res, torn davall s’aigua, cercant portals on poder passar sa nit, estic apunt que m’atropellin mitja dotzena de vegades (que aquí condueixen pes carril contrari!!!), fins que me record que duc una guia dins sa butxaca, cerc un alberg barato i aconseguesc un adaptador per enxufar es mòbil... Sembla que tot s’ha resolt: això s’ha de celebrar amb una bona cervesa... però no!!! És la una de sa nit i tots es bars d’aquest país ja estan tancats!!! Bono, a jeure i demà serà un altre dia...

A partir d’aquí, no hi va haver gaires “incidents” remarcables. Vaig tornar bé i sense perdre cap mòbil ni res, però amb un bon costipat. Conclusió: els britànics són molt extranys i anar de viatge costipa.